"Jeu sai
e sai da nuot
e sai d’in cor
ch’ei ruts
gia melli ga
Da plaids
sai jeu
plidai
ed emblidai
dall’oraziun
da miu utschi
sisum il pégn
Da cuolms dad aur
sai jeu
ch’jeu level dar a ti
e vevel mo
in cor da glas
Jeu sai dil di
che nus vein
traversau ils praus
per pigliar tschittas
ed eran sez pigliai
en nossa reit""Jo sé i sé del no res" poesia de Tresa Rüthers-Seeli, en sursilvà, una de les llengües romanxs.
La identitat dels Grisons resisteix en la seva paraula. No és possible parlar d'aquest país sense referir-se a la històrica lluita pel seu territori i a una identitat avui somtesa a una pressió límit. La lluita per la dignitat del romanx i per la seva real oficilaització a la Confederació no és quelcom gratuït, ni un caprici. Ni una raresa en el món. En absolut, al poble grisó li va en la seva llengua el mantenimient de la seva identitat nacional. Una llengua s'escull i es parla com a instrument per a la construcció d'una identitat. Per saber on som i d'on venim. Si l'arrel grega d'idioma ve "d'allò propi" on sinó en aquest país llengua i terra poden anar més lligats? La lluita pel romanx és la lluita per una il.lusió.
Perquè una llengua pot morir. Però el procés és lent i la brasa crema durant temps, durant generacions senceres en forma de destructuració nacional. Privat un país de la seva llengua, què li queda?
Terra i cendres o terra i llibertat.
I Grischun fa segles que ha triat la llibertat.
Un poble amb dues arrels: la primera gran migració indoeuropea, que porta el vell poble rètic del que tan poc es coneix; i l'obsessió d'una ciutat per la seguretat de les seves fronteres i la salvaguarda de la vall del Po, que romanitza el país l'any 15 dC. La caiguda de l'Imperi Romà d'Occident s'endurà també Raetia, la província romana, però hi deixarà per sempre un idioma. Els grisons surten de l'Edat Mitja cristianitzats i formant part del Sacre Imperi Romano Germànic que Carlemany tant ajudà a construir. A l' Imperator Augustus li agradava no només visitar el Monestir de Münstair, a la Baixa Engadina sinó que introdueix al país el sistema adminsitratiu dels Francs. Fou el primer pas perqué Grischun mirés per sempre cap al Nord. Quan temps després el Bisbat de Chur fou traspassat de Milà a Magúncia, es trencaren per sempre els lligams dels grisons amb el Mediterrani.
La germanització del país tingué enormes conseqüències. Com a part del nou Imperi Suabi, que s'estenia des de Sttutgart a Alsàcia fins al Voralberg austriac, les tensions sovintegen. La contradicció entre l'aspiració a una democràcia comunal descentralitzada de molts dels assentaments grisons i les tendències uniformitzadores d'Aubsgurg . Al segle XIV apareixeren dues federacions similars en els Alps: al país dels Grisones, la federació de les Tres Lligues (la de la Casa de Déu, la Grisa i la dels Deu) i en l'actual Valais, els Set Dècims, arran dels conflictes amb la Casa de Saboia. Les dues, que mantindran pactes estables amb els Confederats, acabaran integrades a l'Estat suís.
Dos fets marquen aquests periode germanitzant: l'incendi de Chur que suposarà la seva reconstrucció i colonització posterior per artesans alemanys i que portaran amb ells una llengua que s'acabarà imposant a la regió i l'arribada de les primeres colònies Walser, des del Valais, que s'estableixen, en primer lloc, a Disensis. Aquests homes lliures, l'autèntic poble de l'alta muntanya a Europa, crearan petits assentaments rurals i viuran al marge de la resta del país. Un poble de solituds i silencis.
La guerra suaba independitzà de iure la Confederació de la casa d'Hausburg i de facto als Grisons. Des del 1524 al 1797, la Federació de les Lligues dóna pas a una República. Un país al cor d'Europa i dels Alps. Amb unes fronteres perillossíssimes i uns passos alpins al control dels quals aspiraven els Àustries. La guerra dels Trenta Anys devastarà la regió i hi veurà enfrontaments horripilants entre espanyols, austriacs, italians i grisons. Una guerra de religió que col.locarà el país i la vall de Valtelina al centre mateix de la política europea. Dominar la vall de l'Adda significava dominar el pas entre Milà i el Tirol, la manera més ràpida que els exèrcits austroespanyols tenien per posar-se en contacte.
La Casa d'Àustria promogué un aixecament contra el protestantisme de Valtelina. Contra el principi de llibertat religiosa que havia dividit el país però n'havia impedit una guerra fratricida només trencada per esquitxos de sang, , el 19 de juliol de 1620 i la nit següent, més de 500 persones, dones i nens entre ells, moren aplastats per les masses catòliques. "Il sacro macello". La Sacra Matança no té res a envejar a la nit de Sant Bartomeu. Els espanyols entraren des de Milà i extirparen la fe protestant de Valtelina. CF Meyer basà en aquests fets la seva "Jur Jenatsch", cabdill grisó que amb un travestisme política notable, canviant sovint la seva confessió i els seus aliats estrangers (acceptat fins i tot un títol de noblesa de Felip IV), afermà la independència grisona. Valtelina tornaria a mans grisones el 1639 fins que va arribar el general cors que ho va canviar tot.
La importància de Napoleó a Suïssa és primordial. I als Grisons, definitiva. Bonaparte envaix la Confederació el 2 de març de 1798 i tres dies després, Berna capitula per primera vegada a la seva història. Els cantons aniran caient com pomes madures i el país dels grisons també. Napoleó l'incorporaa la seva República Helvètica, una i sola, i ho fa atorgant-los un nom de vells records: el cantó de Rhaetia.
Poc temps després va dir: "Una sèrie de fets afortunats m'han persuadit per liderar el govern francès; però encara em considero incapaça de governar els suïssos". El federalisme torna aviat i ja no deixarà de ser-hi present. Amb ell, nous canons s'incorporen a la Confederació. Els Grisons recuperen el nom perdut però no la seva República ni la vall de Valtelina ni la de Bormio, cedides per Bonaparte a la República Cisalpina i que ja no tornaran. El somni d'un país a les entranyes dels Alps es desfà.
El romanx havia aconseguit, gràcies a la Reforma, assolir la condició de llengua escrita, però l'alemany es convertí durant la República de Les Tres LLigues la llengua oficial. Les constitucions cantonals del XIX, tanmateix, reconeixeren i garantiren les tres llengües a Grischun (alemany, italià i romanx), però la germanització avançava, imparable. Amb el crit de "Stai si defenda romontsch tiu vegl lungatg", "Vinga! defensa el romanx, la teva llengua!" comença una renaixença cultural. Es funda la Lia Rumantscha i el poble s'adona que qui perd els origens perd de la identitat. El moviment culiminarà el 1938 quan la seva llengua sigui reconeguda com a quarta llengua nacional. Tota la Confederació li dóna suport i hi vota a favor el 91%.
La realitat és que avui un 17% de la població del cantó reconeix ser un parlant del romanx. Un 11% italià i la resta, alemany. Només al voltant de 50.000 persones parlen la llengua. La xifra fa estremir: 50.000 ànimes.
Però quina llengua?
En realitat, el que anomenem romanx són cinc idiomes diferents, arrelats en minúsculs territoris, alguns en una o dues valls, petits illots enmig de l'oceà germànic: el sursilvà, el sutsilvà, el surmirà (que es parlen al llarg del curs del Rhin) i el puter i el vallader (a l'Engadina -encara que a vegades es considera que puter i vallader són una sola llengua: el Ladí-). Les cinc, juntament amb l'altre Ladí de les Dolomites del Sud Tirol i el Friulès formen les llengues retorromànqiues, una branca més de les llengües romàniques. Complex? Veure les estadístiques de l'ús de la parla és un altre puzzle: predominant en la Surselva i la Baixa Engadina és en canvi residual a San Murezzan (Sant Moritz) o Flem (Flims). Sobreviu en les zones rurals però a la capital, a Chur, només el 7% el parla.
Aquesta infinita fragmentació i l'alarmant constatació d'una devallada constant en el nombre de parlants, portà a la Lia Rumantscha a reprendre un vell plantejament: unificar la llengua, inventar-ne una de nova. I així, a finals de 1981 la Lia Rumantscha encarregava al romanista de la Univesitat de Zurich, Heirich Schmidt, que establís les normes per a una gramàtica i una llengua unitària. Schmidt, un reconegut romanista, havia estat captivat pel romanx des que els anys 30 una revista per a professors escolars li obria la porta a un món desconegut. El laberint del romanx es convertí en la seva passió i durant anys l'estudià. Només pocs mesos després, deixava sobre la taula de Bernard Cathomas, Secretari de la Lia, les 25 normes i directrius de la nova llengua: el Rumantch Grischun. Basant-se en les tres llengües més parlades, el sursilvà, el sutsilvà i el vallader, Schmidt hi aplicà un criteri democràctic com era el del més coincidències entre els tres, per un costat i eliminava i pulia antigues i rovellades grafies. No ha estat fàcil la vida del Rumantch Grischun: recolzat pel cantó i l'Estat federal, molts parlants hi veieren un problema més a la seva embolicada situació lingüística. No els falta part de raó: al igual que als parlants del dialecte suís, que escriuen en una llengua desconeguda excepte en la lletra impresa, l'alemany, els grisons es veuen abocats a parlar una llengua que no escriuran. Tresa Rüther escriu en sursilvà. Selia Chonz en Ladí, Giovanni Netzer en surmirà.
Schmidt, aquest Pompeu Fabra del romanx, morí el 1999. La seva llengua "artificial i literària" l'ha sobreviscut i és una esperança de futur. No hi ha res que pugui detenir la voluntat de mantenir viva una llengua i una identitat.
La mateixa tenacitat ( o és conservadorisme?) per la llengua és la que s'ha viscut per a conservar una terra i un paisatge.
Un espai que en els Grisons no es pot entendre sense el tren, l'eina de vertebració del país. Els ferrocarrils rètics, la companyia ferroviària privada més coneguda de la Confederació.
La increïble història dels trens suïssos, que arranca molt després que milers de quilòmetres solquessin les terres de França o Anglaterra, té als Grisons un punt i apart.
Si la industrialització del país portà a una explosió ferroviària, que començava l'any 1847 amb la línia Baden-Zurich de poc més de 323 quilòmetres i arribaria als 1.751 quilòmetres que cada suís, de promig, va fer en tren l'any 2003, la xarxa ferroviària grisona obeix a altres motius. La construcció del túnel del Gothard enlloc d'Splügen, la gran drassana alpina de finals de segle i autèntica baixada a l'infern de Dante pels centenars d'obrers italians que hi van treballar, així com l'accés pel pas del Brenner a Àustria deixava als Grisons sense la posició estratègica que el control dels passos als Alps els havien proporcionat durant segles. La perifèria i l'oblit semblaven amenaçar les seves 150 valls.
Una obra extraordinària d'enginyeria es va posar en marxa. Però un holandès, Jan Willem Holsboer, propietari d'un Hotel a Davos, fou el qui va tirar endavant el primer tram a Graubunden: la línia Landquart-Davos s'inaugurava el 1889. Sota la direcció de l'enginyer F. Hennings i G. Gilli, començaren el 1898 els treballs de la línia principal que travessa el país, la línia Albula: Chur- Thusis-Filisur-Albula-St. Moritz, on s'arribà el 1904 amb un cost de 418.000 francs suïssos per quilòmetre, molt més econòmics que els més d'un miliò per quilòmetre de la línia del Gottardo.Després, la connexió fins Itàlia pel pas de Bernina.
Avui els ferrocarrils rètics travessen més de 315 quilòmetres de vies en un territori impossible.Túnels i viaductes l'han portat a ser candidata a la Unesco World Heritage
Ha estat aquesta la manera escollida pels grions per preservar una terra i un paisatge amb grandesa, una visió propera a l'eternitat. La memòria escrita en un paisatge. Un temps que solca una terra.
El nostre viatge comença a Chur, la més vella ciutat de Suïssa i capital del cantó. L'antiga tribu cèltica Còria, el destacament romà Curia Raetorum, el Príncep de l'Imperi de l'any 1.000, el cap de la Lliga de la Casa de Déu, la gran Diòcesi de Suïssa, que inclou els Grisons, Glaurus, Zurich, Unterwalden i Uri i els monestirs d'Einsiedeln, Engelberg, i Disentis , la ciutat dels Sants que la Reforma tampoc no va perdonar. Chur, la ciutat dels Sants, encara viu d'un gloriós passat que la Reforma tampoc no va perdonar.
Des de Chur els Alps són a tocar en qualsevol direcció. La Línea Albulá passa per Thusis, però en arribar a Reichenau convé agafar la línia que porta fins a Disentis Müster (i que 90 túnels més enllà acaba a Zermatt en la famosa travessa del Glacer Express). Des de Chur a Disentis l'arquitectura més bella ens espera espera. No és ni el Monestir ni cap de les Esglésies de les vil.les grisones. És una arquitectura nua, compromesa amb un país i anclada a una terra.
A Flems (Flims), Valerio Olgiati fou escollit per portar a terme la donació que el seu pare feu a la ciutat: cedia una casa, groga, que s'havia de reformar i, sobretot, pintar de blanc de dalt a baix. Das Gelbe Haus fou remodelada de manera radical: totes les motllures dels murs foren suprimidess, es distribuiren uns forats iguals per tota la forma i es va pintar íntegrament de blanc (incloses les teules de pedra). Un cub llunyà amb una superfície irritant i distorsionada.
Però és a Vals a la Surselva on un arquitecte nascut a Basilea però que treballa des
del seu despatx d'un petit poble del país dels grisons, aferrat a un paisatge i un temps, ha creat una arquitectura del silenci, que parla sense estridències, sense grans gests inútils, buscant espais amb ànima, on els materials tenen sovint més importància que la forma i on l'obra assoleix una textura final que només un refinat artesà és capaç d'aconseguir.
Zumthor, autor de poques obres, s'ha mostrat tossudament alçat en favor del seu país d'acollida. La majoria de les seves obres són aquí, com la primera que li donà fama universal, l'església de Sankt Benedect, de forma circular i de fusta, clavada a mitja muntanya. Per crear una obra universal cal arrelar-se a una país i a una història, cal militar per una cultura i una llengua, cal un espai i un temps. I, sobretot, cal soledat, fins arribar a formar part del lloc. Contribuir a un espai. Fondre's amb un país
El trajecte de Flems a Vals és evocador, només interrumput pels camions que la companyia Valser fa anar amunt i avall de la planta embotelladora de l'aigua més venuda a Suïssa. Perquè Vals era només això: la seu de Valser, l'aigua de Suïssa. I un modest balneari construït el 1899 i refet, amb el pitjor gust possible, els anys 60.
Fou l'any 1983 que l'Ajuntament comprà aquest vell edifici i va convocar més tard un concurs, que guanyà Zumthor, amb la idea de crear un espai únic i excepcional que pogués atraure al públic fins un racó de món tan apartat. La idea original era crear les termes dins de la muntanya però ateses les dificultats es va optar per portar la muntanya a les termes. I aparagué un immens bloc gris, al vessant oriental de la conca de Vals.
Abans, però, va ser necesari dibuixar-lo, sentir el projecte, fer milers d'esborranys en llapis, embrutir-los amb carbonet, amb les mans, lentament, dibuixant cada línia, cada pedra, somniant un món de sensacions i records. A poc a poc. Després, el tacte del material, la pedra, quarcita de Vals. Espai i matèria. Lentitud i silenci. Però també calia imaginar-se la llum (i l'ombra), les lluentors i reflexs, la qualitat del so, tota la sensualitat de les emocions del joc de l'aigua amb la pedra. Zumthor ho resumeix així: "Muntanya, pedra, aigua. Construir amb pedra, dins de la muntanya; construir de la muntaya, estant dins de la muntanya". Així es creen les màquines d'habitar i emocionar que LeCorbussier defensava. I que si Zumthor gosa matitsar al mestre és només per afegir-hi que els espais, a més de funcionar, han de ser el més bells possibles. I només és possible amb les formes primàries, les més simples. Només el més senzill és capaç de ser entès amb claredat.
Les Termes de Vals són el resultat d'una lluita ferotge i muda entre la pedra i un paisatge, forma i contingut, un món que es transforma. Estrats horitzontals, fines línies comprimides, jocs de llum i de so, de reflexs fugaços i de remors d'aigua. Un joc de plaers estètics i materials. Una atmosfera, diria Zumthor. Això és el que fa. Trepitjar la pedra amb els peus nus, colrar-se al sol amb l'esquena suaument inclinada sobre la paret de quarcita de la piscina exterior cara el vessant est de Vals, erm, abrupte i pedregós; seguir els fils d'aigua que penetren en la roca deixant enrera un surc de ferro oxidat. Tots els sentits desperts enmig del silenci trencat només per la llum que juga a cuit d'amagar amb l'aigua, uns cops divertida i plena de colors, d'altres difosa i absent.
Sostè Zumthor que els edificis han de tenir arrels tan fortes que els llocs, els paisatges semblin impossibles sense ells. Ningú ja no s'atreveix a pensar en Vals sense aquest bloc de pedra que penja en el vessant de la muntanya.
Aquesta és la resposta de Surselva a la renovada lluita per una identitat. Tresa Rüther escriví en un dels seus poemes:"... però la pedra, en la seva duresa, resisteix"
De Reichenau a Thusis, la linea Albula fa un gir deixant enrera la Via Mala i la carretera per travessar el gran pas dels grions amb el Sud somniat, el San Bernardino. Durant segles, la Via Mala, un congost de nom tan precís com fosc i angoixant, ha vist passar aventurers i comerciants, mercenaris i viatjants. Tot acabà amb el pas de San Bernardino el 1967. Però els Alps no deixen enlloc més una sensació més propera al terror que per la Via Mala, quan a penes una ratlla blava a l'horitzó és tot el que es pot veure entre roques i dents de pedra. Hi ha un lloc millor on entendre Zumthor?
Una mica més enllà, Splüngen, un dels pobles d'origen Walser del Grischun. La paraula ja ho diu clar: Walser és una variació de Walliser, habitant del Wallis, que és com es coneix, en alemany, la part superior de la vall del Roina.
Al segle VIII, pobles alemanys dels prealps feren cap l'Oberland bernès i arribaren a l'altpilà de Goms. Començava la colonització de l'Alt Valais, la més alta feta mai a Europa. Des d'allà, un èxode de pastors i pagesos es va estendre per tots els Alps. Si mai ha existit un poble alpí, aquests són els Walser. La diàspora els va portar primer, per les valls laterals del Valais; aviat, les terres al peu del Monte Rosa; després, degut a l'avanç de les glasseres, per tota la cordillera. Als segles 13 i 14 arribaren al país dels Grisons. A Obersaxen, a Vals, a Splüngen. Només la terra més inhòspita i borrascosa els acollí a 1.700 i fins 2.000 metres per sobre del nivell del mar. Aquests homes lliures hagueren de construir petits nuclis de població senzillament perquè la terra erma i salvatge no permetia la subsistència en la misèria de més famílies.
Portaven també una llengua i una identitat. La llengua del poble Walser ha estat i és més que una manera de comunicar-se. Representa més de 700 anys de comunió entre els assentaments alpins i l'origen vora les ribes del Rhin. Una llengua gairebé familar, dialecte de l'alemany, en la que també ha acabat per reconèixer-s'hi un poble dispers i nòmade. Una llengua al pendent de l'abisme. Potser morirà un dia proper. Potser serà al Piamont, a l'Alta Saboia, a Lienchenstein, al Tirol o als Grisons. Llavors, com passava a totes les cases Walser, orientades al Sud, de fusta i pedra, caldrà obrir la finestra que no s'obria mai, excepte el dia que finava algú de la família, per a permetre que surtís la seva ànima. Ja no caldrà tancar-la, com feien els seus avantpassats, per impedir que l'ànima pogués tornar. La llengua haurà mort i la identitat Walser amb ella.
El Rhätische Bahn segueix el seu camí, remonta valls i flanqueja barrancs, enmig de cascades d'aigua i fagedes i rouredes.De Tiefencastel a Filisur, on al convoi s'unirà el vagó procedent de la línia Klosters-Davos.
A mitjans del segle XIX, la tuberculosi feia estralls. Es calcula que un quarta part dels habitants d'Europa morien prematurament a causa d'ella. Fins que el 1882, Robert Koch no va demostrar que l'agent causal era una bacteria s'havia considerata hereditària. I encara després de Koch passarien més de 50 anys per trobar els medicaments efectius contra el bacil.
Dietes, purges i sangries donaven pas a un "despertar sanitari" i el tractament a l'aire lliure de la malatia. El metge prussià Hermann Brehmer obria un primer sanatori a Göbersdorf, Silèsia. Seguiria el Cottage Sanitarium del Doctor Trudeau als US. A partir dels seus models, esclata un boom a tot Europa
El 1853 el doctor Alexander Spengler es va traslladar des d'Alemanya per a viure a Davos. Amb W. J. Holsboer construia, el 1868, un balenari terapèutic, el Kuranstalt Spengler-Holsboer. El primer ferrocarril rètic portava ja els primers pacients tuberculosos. Sanataris, villes i hotels canviaven de la nit al dia aquesta antiga colònia Walser. Els malalts aviat serien més nombrosos que els sans. L'any 1930, Davos rebia dotze mil malalts de tuberculosos cada any.
Des de les set del matí a les nou del vespre, els pacients alternaven caminates d'una hora amb els àpats servits en vaixelles de porcellana. Exilats per una malatia temuda, el seu món es reduia al seu submón. Un comentari del metge, un gest d'un altre malalt, un llit buit. Una rutina que consumia el temps i les hores, mentre la mort es respirava a totes hores. El petit cementeri de Davos, esperava, ben prop.
La tuberculosa Davos serà sempre més la muntanya de Mann, Castorp, Settembrini i Motha. Però també la d'Stevenson, que hi passà dos anys i hi va acabar L'Illa del Tresor o de Connan Doyle, que, com Mann, hi va ingressar la seva dona.
A la muntanya màgica un dia de primavera de 1912 Elena Dimitrievna Diakonova observava, atenta, un jove de 17 anys, prim i escardalenc, que tenia l'habitació plena de llibres que rebia de la seva mare des de París. Paul Eugene Grindel llegia Whitman. S'enamoraren enmig de passejos i pàl.lides tos que als vespres omplien de por tots els racons del sanatori. Compartien lectures a totes hores i ella li va ajudar a preparar el seu primer llibre de poesia, Els diàlegs inútils. Un any després ell va tornar a París i ella a Moscou. Paul fou mobilitzat per la Gran Guerra i ella esperava cada dia notícies des de les trinxeres. "Devoir", el llibre de poesia escrit en l'hospital on Paul fou destinat, ja el va fimar amb el nom que seria conegut: Eluard. Elena no va poder resistir més estant tan lluny del seu estimat i, travessant Europa en plena guerra, arribava a Lyon. Paul era al front però els amants es van trobar finalment el 15 de febrer de 1917. Dos dies després, Paul Eluard es casava amb ella i tornava al front. Allà va saber que Gala, la seva dona, estava embaraçada.
El anys següent són dadà i el surrealisme, Max Ernst, Breton, Aragon, Tzara i Dalí. Gala, la gran musa del surrealisme, li deu tot a una tos i una petita taca en els pulmons.Li hauria agradat saber a Gala que l'any passat, al World Economic Forum, Gran Bretanya, Nigèria i Bill Gates anunciaren el llançament d'un ambició pla de 56.000 milions de dòlars per impedir 14 milions de morts per tuberculosis durant la propera dècada?
Un últim gran moment li queda a Davos abans d'enfonsar-se en el turisme de masses. David Frankfurter, arriba a Davos el 4 de febrer de 1936. No és tuberculós ni turista, sinó un jove jueu iugoslau. Es dirigeix a l'observatori de Davos on hi està treballant un meterolog alemany. a nervous. Quan aquest s'aixeca a rebre'l, Frakfurter li dispara cinc bales al cos. Wilhem Gustloff, amic de Hitler, que fa anys que busca a Davos millorar la seva salut i va ser qui va començar a organitzar grups nazis a Suïssa, mor a l'acte. Franfurter declararà, entregant-se tot seguit a la Policia, que les bales haurien d'haver anat destinades a Hitler.
El Fürher monterà en còlera per la mort del seu amic. Les protestes de von Weizsacker, són contestades fredament pels suïssos. El cos de Gustloff és trasnportat a Mecklenburg en tren, des de Davos, i en cada estació una multitud d'homes amb torxes l'honoren al seu pas. Al seus funerars, Hitler, Goebbels, Göring, Himmlaer i Bormann són presents a la primera fila. És un dels primers màrtirs del nazisme. Dos anys després, en la Nit dels Vidres Trencats se'l venja. En honor seu, el transatlàntic orgull de la marina nazi se'l batja amb el seu nom. El 30 de gener de 1945 elsubmarí rus S-13 dispara tres torpedes i el Wilhelm Gustloff s'enfonsa en les gèlides aigües del Mar del Nord. Més de 7000 alemanys, dones i nens majoritàriament fugien espantats de l'avanç de l'exèrcit soviètic a la Prússia oriental moren ofegats. Només 1.100 passetgers foren salvats. Günter Grass escriurà fa pocs anys aquesta patètica història.
Pocs sanatoris queden a Davos i encara recovertits en "institucions de salut", per a tractaments d'afeccions al.lèrgiques o dermatològiques. Els ferrocarrils que trasportaven malalts avui van plens d'esquiadors i seniors executives managers camí del Fòrum Econòmic Mundial i dels suaus i inacabables pendents de Parsenn.
A partir de Filisur, la via gira bruscament cap al sudest, buscant els corredors i senders que els walser obriren en les entranyes de la muntaya. De Bergün a Preda és un dels trams és difícils del trajecte, pel seu pendent. Túnels esprials i de 180 graus i ponts l'han convertit en el circ de l'Albula. És temps per veure passar els trineus que a Suïssa són una institució.
Tot els indicis apunten a que els trineus foren una invenció dels indis nordamericans, que no coneixien la roda i es desplaçaven utilitzant aquests invent. Però el trineu com el coneixem avui, neix a Suïssa, a finals del segle XIX, quan els primers turistes d'hiverns arribaven als petits poblets de Davos i St. Moritz. El febrer de 1865, 2 turistes passaren uns dies d'hivern a Davos; deu anys més tard, ja n'eren 350. La cura d'aires a la muntanya obrí pas a la pràctica dels esports d'hivern. De la cura de repòs a les primeres baixades en trineu no passà massa temps. I el 1884, es construia la primera pista especial per a trineus: la "Cresta Run", quan Gorge Robertson i Charles Digby-Jones, britànics, evidentment, l'inauguraren després d'estar-hi treballant durant 9 setmanes. Mesos després, i amb 10 participants es feia la primera de les curses del Cresta, que des de llavors, i excepte durant les dues guerres mundials, no s'han deixat de celebrar. Avui és una cursa mítica, on els participants assoleixen en algun moment a 129 km/hora, tardant menys d'un minut en recórrer els 1,2 km. de la pista en uns aparells que ja ni tenen el nom de trineu: són els "luges", on es corre estirat, cara amunt, procurant de reduir tota la resistència del vent, enfundats en unes robes atòmiques.
No ha deixat de ser una tornada als origens, perquè en els primers trineus s'hi anava estirat, cap per avall, però estirat. És a Suïssa, amb la primeres produccions en sèrie de trineus, que es canvia a la posició d'asseguts. Va fer fortuna i el model, anomenat "Trineu Davos", de llistons de fusta, és escara avui el més popular .
Hemingway, gran afeccionat, va dir: "El trineu comença a lliscar ràpidament i en poc temps assoleix una velocitat impressionant. Per girar, s'estira la cama i es planta el peu en la neu". Cert. Funciona. Silenci i paisatge. "El trineu suís és com un vell automòbil. Els diumenges, amb bon temps, tots els habitants del poble, des de les àvies fins als nens del carrrer s'assasseuen sobre aquestes espècies de pastissos, ferms i amb la mateixa expressió ennluernats i concentrats". Com ahir, en temps de Hemingway, a Preda els trineus continuen lliscant, muntanya avall.
Travessat el pas d'Albula, que dóna nom a la línia de tren, s'entra a Pontresina on confluiran els viatgers que vénen de la Baixa i Alta Engadina, des d'Scuol, amb els de St. Moritz.
En cap altra regió dels Grisons els paisatge no es transforma en un ésser viu com aquí. Es tracta d'un íntima vivència, fosa amb la terra. Un somni seductor de llum i naturalesa. Una atmosfera. El temps s'ha aturat en molts racons de l'Engadina.
No es pot viatjar a l'Engadina sense haver-se emocionat llegint els contes que Selina Chönz (de Samedan, Engadina) i Alois Cariget (Truns, Surselva) publicaren entre els anys 45 i 57. Uorsin i Flurina, són el país. No és el fet que els seus llibres hagin venut més de dos milions de càopies ni que siguin un dels grans referents de la cultura romanx de tots els temps, és que Engadina viu en seus textos i en les seves il.lustracions. Chönz escriu a Una campana per a Uorsin la història del nen que volia ser gran i poder portar la campana que en el Chalandamarz (Calonda mars) tos els vailets, vestits de blau i amb un mocador vermell al cap, fan sonar per les places i carrers dels pobles de l'Engadina per a que "l'herba creixi millor". Però Uorsin és massa petit i només li permeten tocar una campaneta. Un vespre decideix anar a buscar una gran campana que recorda haver vist en una cabana dalt de la muntanya.Travessa rius i ponts, puja carenes i enmig de la neu troba el refugi i la campana. S'hi ha de quedar a dormir. A baix, a la vall els seus pares ploren desconsolats la pèrdua del seu fill estimat. Però l'endemà arriba al poble amb la campana penajant, més gran que ell. La Chalandarmarz comença i davant de tots el petit Uorsin. Cariget dibuixa unes il.lustracions que són un troç d'infantesa i una joia de viure. Guarda, Ardez, La Punt, els bellíssims pobles engadins hi són presents. Una porta, una plaça, la font, unes flors a la façana.
La llum d'Uorsin i de la seva germana Flurina és més màgica que la de les muntanyes de Davos. L'útim dibux del llibre de Flurina, amb la nena i Uorsin pujats al carro ple de de fenc que travessa un camp, amb un poblet i un campanar al fons i els ocells saludant-la valen per tot un viatge al país dels grisons. Una engadina i un surselvà, tan allunyats vivint dins del mateix país, coincidiren a crear junts una altra atmosfera, la d'una infantesa feliç i una mateixa identitat.
Per això agafar el tren d'Scuol cap a St. Moritz és tan dolorós. Deixar la Baixa Engadina per entrar al glamourós món de St. Moritz és una experiència no apta per esperits sensibles. El bed and breakfast que Johannes Badrutt hi va obrir a mitjans del segle XIX amb 12 habitacions avui és un dels Hotels més luxosos del món que intenta brillar en el firmamant de les estrelles. L'èxit de la seva aposta l'any 1864 amb quatre clients anglesos, reptant-los a passar les vacances d'hivern allà i comproemtent-se a pagar ell totes les despes si no en sortien satisfets fou un èxit esclatant. Als deus dies d'arribar-hi ja li pagaven l'estada que prorrogarien fisn Pasqua.
Un pacte etern amb el luxe i el negoci. No només els Hotelers ho han tingut clar, invitant famosos arruïnats que portarien els Onassins i els hereus de les grans fortunes americanes, els seus ciutadans tampoc no han dubtat un moment què els convenia. La Villa Böhler, una de les cases art noveau que s'aixecaven a la falda del poble, tapava les vistes de la residència del señor Heineken, el rei de la cervesa. Va demanar tirar-la a terra. Veus d'alarma protestaren i s'organitzà un referèndum. El poble votà per derrumbar-la. És estrany que avui l'Hotel Palace pertanyi als americans, el Carlton als àrabs i el Kulm i la Suvretta House a la família Niarchos? Rüther sembla pensar-hi quan escriu el seu poema "Nosaltres": ens hem esforçat i treballat sense pau i sense pausa fins posar l'anyell d'or al centre de la nostra llar, i ara, deu n'hi do de la merda que ens queda"
Però seria injust oblidar l'esforç d'alguns homes que amb el millor esperit grisó han maldat per conservar un bri d'identitat. El Museu Segantini honora la ciutat, perquè ningú no ha fet més que aquest pintor, amb el seu puntillisme simbòlic, per deixar una visió mística i fonda del paisatge grisó. Els seus últism anys de soledat a Maloja foren anys d'intensa creació, alliberat gairebé de qualsevol contacte humà. Buscant una pau que només troba ben lluny de tots, fos amb una natura que cada primavera retorna. Més que ami el seu art s'obre a l'infinit i l'eternitat. No acabarà el seu Alpentriptychon, que avui penja de la cùpula del seu Museu, perquè morirà d'un atac de prritonitis als 41 anys. Però si Holder és el gran pintor dels Alps bernesos, Segantini ho és dels Alps grisons. Uns Alps amb més llum que mai. Tal i com els va pintar també el Doctor Barry, una dels ànimes espirituals de St. Murren, fundador del Club de Polo, metge de prestigi i pintor en la feliç Belle Epoque de St. Moritz.
A prop, el paisatge excesiu de Sils-Maria sembla provocar una atracció fatal per algunes de les ànimes més turmentades del segle. Hesse, Proust, Rilke o Musil. És famosa la presència de Nietsche i el fet que hi escriurà bona part del seu Zaratrusta, però és més interessant encara que la mateixa terra del super home veiés arribar-hi Célan i Levi, dos jueus europeus, romanès un, italià l'altre, que violaren la prohibició d'Adorno. Els dos escriuran després d'Auschwitz aixecant una veu sobre les cendres. Celan, que volgudament no es trobarà amb Adorno a Sils Maria, escriurà una de les seves escasses obres en prosa, Diàlegs a la muntanya, prop del llac de Sils. "El silenci es va fer doncs, el silenci dalt la muntanya. Però no va durar massa, perquè quan un jueu troba un altre jueu, el silenci s'acaba, fins i tot a la muntanya. Ja que el jueu i la naturalesa són dues coses diferents, encara, fins i tot aquí, fins i tot avui". Nietzsche que afirmava que el valor d'un home es medeix per la quantitat de solitud que és capaç de soportar, embogiria. Celan i Levi es suicidaran.
Encara més al Sud de Sils, la Vall de Bregaglia veu néixer també un homes nous, més fràgils i melancòlics. Alberto Giacometi fill del pintor impressionista, nebot d'Augusto, pintor de vitralls i fillol de Cuno Amiet, ha reflectit com ningú la feblesa i debilitat del ser humà. Homes nus sense cara ni atributs; només essència d'ésser. Aqusta sobrietat grisona, aquesta senzillesa hom diria que anclada en el calvinisme més sever, ha portat a moltes equivocacions amb Giacometti. Aquest escultor d'instants, d'un obra inacabada que busca sempre en la següent un final que tampoc no trobarà, ha esculpit totes les seves figures avançant i amb la mirada alta, cap al blau cel dels Grisons.
Des de Pontresina, el Bernina Express avança travessant pinedes i avets, a la riva sud del riu Bernina i s'endinsa cada vegada més en zones més apartades. A la dreta queda la glassera de Morteratshc, amb els cims del massís del Bernina (Bellavista, Piz Bernina i Morteratsch). Diavolezza, un capvespre, és una visió que només pot veure amb els ulls i els colors de la paleta de Segantini. Ja s'albira el sud que porta a Itàlia. El tren s'acosta al cim, deixant enrera el Llac Bianco. L'Ospizio Bernina, el pas ferroviari més alta d'Europa.
El Bernina Express hi ha arribat sense cap sistema de cremallera i ha travessat els Alps a cel obert, lluny del fosc Gottardo.A Cavaglia s'inicia el descens, a través del Val Poschiavo. El paisatge ha canviat i els campanars tenen l'aire romànic del llombard més pur. I un nou idioma s'uneix al romanx, l'alemany i l walser als Grions, l'italià. El descens en zig-zag acaba en un espectacular arc de la via de de 360 graus, un viaducte helicoidal únic al món. Som a Brusio. Pocs minuts després arribem a Tirano, Itàlia.
És un bon moment el descens amb el Bernina per pensar en aquest país. Recordar les seves valls i glasseres, laseva gent i els seus campanars. Però sobretot la seva llengua. Jünger va escriure: "Si quedessin destruits tots els edificios, encara perdurarien les llengües; aquestes són castells encantats que posseeixen torres i marlets, criptes i corredores antiquíssims que ningú no explorarà ma. Allà, en aquells pous, masmorres i mines serà possible romandre-hi i quedar perduts pel món".
Els Grisons, la lluita per una llengua i una identitat.
