Xocolata suïssa

Final

2007-06-28T00:30:00.000+02:00

La bona xocolata no té textura, brilla i la seva pell reflecteix un aspecte suau, de gasa i de seda. Al trencar-la emet un so sec, llunyà i profund com arribat de l'altra banda del mar. A la boca es disol d'immediat. L'aroma és subtil i avellutat . La peça de xocolata ha de disoldre's immediatament i ben a poc a poc, embolcallant la llengua i el paladar en una explosió de sabor. El gust és lleugerament cremós i complex, rotund, exquisit.

177 posts després, aquest bloc plega.

Tots els contes de fades tenen un final. El nostre també. I ja el coneixen. Sonen ja les dotze mentre escrit aquestes línies i el príncep ha decidit escollir una altra convidada al ball. Les germanastres s'han sortit amb la seva. La madrastra assaboreix el triomf (potser menjant-se una barra de xocolata sencera?). Arrugats, amb el rímel corregut i el maquillatge descomposant-se fem una fila una mica patètica.

Però no cal preocupar-se. A les 12 en punt ens transformarem en carbasses. Unes rodones i belles carbasses que tornen a Catalunya.

Res no serà igual. Res no pot ser igual. Una carbassa a príncep d'astúries té tantes probabilitats de sobreviure com una mantis mascle de cobrar una pensió de jubilació.

Però allà anem. Tornem a la pàtria... o no?

Moltes gràcies a tothom que ha llegit i comentat aquestes entrades, sempre amb molt més interès que el que jo escrivia. Als que he aconseguit avorrir i adormir, em deuen un cafè. Tal i com està la vida, una migdiada a càrrec de la xocolata suïssa bé s'hauria de recompensar d'alguna manera.

A mi aquest bloc m'ha servit per intentar comprendre una gent i un país que, lamento confesar-ho, és tan semblant al nostre o al d'Uzbejistan. Perquè darrera les muntanyes i els llacs o les platges i el Montseny hi ha persones. Humanes, molt sovint. I hom arriba a la conclusió que més o menys, mirin, tothom intenta arribar a final de mes.

Ens queda un consol. Com diu la meva companyia d'assegurances de referència, el millor està per venir.

S'acabó.

Grisons, terra i identitat

2007-06-25T16:20:00.000+02:00

"Jeu sai

e sai da nuot
e sai d’in cor
ch’ei ruts
gia melli ga

Da plaids
sai jeu
plidai
ed emblidai

dall’oraziun
da miu utschi
sisum il pégn

Da cuolms dad aur
sai jeu
ch’jeu level dar a ti
e vevel mo
in cor da glas

Jeu sai dil di
che nus vein
traversau ils praus
per pigliar tschittas

ed eran sez pigliai
en nossa reit"

"Jo sé i sé del no res" poesia de Tresa Rüthers-Seeli, en sursilvà, una de les llengües romanxs.

La identitat dels Grisons resisteix en la seva paraula. No és possible parlar d'aquest país sense referir-se a la històrica lluita pel seu territori i a una identitat avui somtesa a una pressió límit. La lluita per la dignitat del romanx i per la seva real oficilaització a la Confederació no és quelcom gratuït, ni un caprici. Ni una raresa en el món. En absolut, al poble grisó li va en la seva llengua el mantenimient de la seva identitat nacional. Una llengua s'escull i es parla com a instrument per a la construcció d'una identitat. Per saber on som i d'on venim. Si l'arrel grega d'idioma ve "d'allò propi" on sinó en aquest país llengua i terra poden anar més lligats? La lluita pel romanx és la lluita per una il.lusió.
Perquè una llengua pot morir. Però el procés és lent i la brasa crema durant temps, durant generacions senceres en forma de destructuració nacional. Privat un país de la seva llengua, què li queda?

Terra i cendres o terra i llibertat.

I Grischun fa segles que ha triat la llibertat.

Un poble amb dues arrels: la primera gran migració indoeuropea, que porta el vell poble rètic del que tan poc es coneix; i l'obsessió d'una ciutat per la seguretat de les seves fronteres i la salvaguarda de la vall del Po, que romanitza el país l'any 15 dC. La caiguda de l'Imperi Romà d'Occident s'endurà també Raetia, la província romana, però hi deixarà per sempre un idioma. Els grisons surten de l'Edat Mitja cristianitzats i formant part del Sacre Imperi Romano Germànic que Carlemany tant ajudà a construir. A l' Imperator Augustus li agradava no només visitar el Monestir de Münstair, a la Baixa Engadina sinó que introdueix al país el sistema adminsitratiu dels Francs. Fou el primer pas perqué Grischun mirés per sempre cap al Nord. Quan temps després el Bisbat de Chur fou traspassat de Milà a Magúncia, es trencaren per sempre els lligams dels grisons amb el Mediterrani.

La germanització del país tingué enormes conseqüències. Com a part del nou Imperi Suabi, que s'estenia des de Sttutgart a Alsàcia fins al Voralberg austriac, les tensions sovintegen. La contradicció entre l'aspiració a una democràcia comunal descentralitzada de molts dels assentaments grisons i les tendències uniformitzadores d'Aubsgurg . Al segle XIV apareixeren dues federacions similars en els Alps: al país dels Grisones, la federació de les Tres Lligues (la de la Casa de Déu, la Grisa i la dels Deu) i en l'actual Valais, els Set Dècims, arran dels conflictes amb la Casa de Saboia. Les dues, que mantindran pactes estables amb els Confederats, acabaran integrades a l'Estat suís.

Dos fets marquen aquests periode germanitzant: l'incendi de Chur que suposarà la seva reconstrucció i colonització posterior per artesans alemanys i que portaran amb ells una llengua que s'acabarà imposant a la regió i l'arribada de les primeres colònies Walser, des del Valais, que s'estableixen, en primer lloc, a Disensis. Aquests homes lliures, l'autèntic poble de l'alta muntanya a Europa, crearan petits assentaments rurals i viuran al marge de la resta del país. Un poble de solituds i silencis.

La guerra suaba independitzà de iure la Confederació de la casa d'Hausburg i de facto als Grisons. Des del 1524 al 1797, la Federació de les Lligues dóna pas a una República. Un país al cor d'Europa i dels Alps. Amb unes fronteres perillossíssimes i uns passos alpins al control dels quals aspiraven els Àustries. La guerra dels Trenta Anys devastarà la regió i hi veurà enfrontaments horripilants entre espanyols, austriacs, italians i grisons. Una guerra de religió que col.locarà el país i la vall de Valtelina al centre mateix de la política europea. Dominar la vall de l'Adda significava dominar el pas entre Milà i el Tirol, la manera més ràpida que els exèrcits austroespanyols tenien per posar-se en contacte.

La Casa d'Àustria promogué un aixecament contra el protestantisme de Valtelina. Contra el principi de llibertat religiosa que havia dividit el país però n'havia impedit una guerra fratricida només trencada per esquitxos de sang, , el 19 de juliol de 1620 i la nit següent, més de 500 persones, dones i nens entre ells, moren aplastats per les masses catòliques. "Il sacro macello". La Sacra Matança no té res a envejar a la nit de Sant Bartomeu. Els espanyols entraren des de Milà i extirparen la fe protestant de Valtelina. CF Meyer basà en aquests fets la seva "Jur Jenatsch", cabdill grisó que amb un travestisme política notable, canviant sovint la seva confessió i els seus aliats estrangers (acceptat fins i tot un títol de noblesa de Felip IV), afermà la independència grisona. Valtelina tornaria a mans grisones el 1639 fins que va arribar el general cors que ho va canviar tot.

La importància de Napoleó a Suïssa és primordial. I als Grisons, definitiva. Bonaparte envaix la Confederació el 2 de març de 1798 i tres dies després, Berna capitula per primera vegada a la seva història. Els cantons aniran caient com pomes madures i el país dels grisons també. Napoleó l'incorporaa la seva República Helvètica, una i sola, i ho fa atorgant-los un nom de vells records: el cantó de Rhaetia.

Poc temps després va dir: "Una sèrie de fets afortunats m'han persuadit per liderar el govern francès; però encara em considero incapaça de governar els suïssos". El federalisme torna aviat i ja no deixarà de ser-hi present. Amb ell, nous canons s'incorporen a la Confederació. Els Grisons recuperen el nom perdut però no la seva República ni la vall de Valtelina ni la de Bormio, cedides per Bonaparte a la República Cisalpina i que ja no tornaran. El somni d'un país a les entranyes dels Alps es desfà.

El romanx havia aconseguit, gràcies a la Reforma, assolir la condició de llengua escrita, però l'alemany es convertí durant la República de Les Tres LLigues la llengua oficial. Les constitucions cantonals del XIX, tanmateix, reconeixeren i garantiren les tres llengües a Grischun (alemany, italià i romanx), però la germanització avançava, imparable. Amb el crit de "Stai si defenda romontsch tiu vegl lungatg", "Vinga! defensa el romanx, la teva llengua!" comença una renaixença cultural. Es funda la Lia Rumantscha i el poble s'adona que qui perd els origens perd de la identitat. El moviment culiminarà el 1938 quan la seva llengua sigui reconeguda com a quarta llengua nacional. Tota la Confederació li dóna suport i hi vota a favor el 91%.

La realitat és que avui un 17% de la població del cantó reconeix ser un parlant del romanx. Un 11% italià i la resta, alemany. Només al voltant de 50.000 persones parlen la llengua. La xifra fa estremir: 50.000 ànimes.

Però quina llengua?

En realitat, el que anomenem romanx són cinc idiomes diferents, arrelats en minúsculs territoris, alguns en una o dues valls, petits illots enmig de l'oceà germànic: el sursilvà, el sutsilvà, el surmirà (que es parlen al llarg del curs del Rhin) i el puter i el vallader (a l'Engadina -encara que a vegades es considera que puter i vallader són una sola llengua: el Ladí-). Les cinc, juntament amb l'altre Ladí de les Dolomites del Sud Tirol i el Friulès formen les llengues retorromànqiues, una branca més de les llengües romàniques. Complex? Veure les estadístiques de l'ús de la parla és un altre puzzle: predominant en la Surselva i la Baixa Engadina és en canvi residual a San Murezzan (Sant Moritz) o Flem (Flims). Sobreviu en les zones rurals però a la capital, a Chur, només el 7% el parla.

Aquesta infinita fragmentació i l'alarmant constatació d'una devallada constant en el nombre de parlants, portà a la Lia Rumantscha a reprendre un vell plantejament: unificar la llengua, inventar-ne una de nova. I així, a finals de 1981 la Lia Rumantscha encarregava al romanista de la Univesitat de Zurich, Heirich Schmidt, que establís les normes per a una gramàtica i una llengua unitària. Schmidt, un reconegut romanista, havia estat captivat pel romanx des que els anys 30 una revista per a professors escolars li obria la porta a un món desconegut. El laberint del romanx es convertí en la seva passió i durant anys l'estudià. Només pocs mesos després, deixava sobre la taula de Bernard Cathomas, Secretari de la Lia, les 25 normes i directrius de la nova llengua: el Rumantch Grischun. Basant-se en les tres llengües més parlades, el sursilvà, el sutsilvà i el vallader, Schmidt hi aplicà un criteri democràctic com era el del més coincidències entre els tres, per un costat i eliminava i pulia antigues i rovellades grafies. No ha estat fàcil la vida del Rumantch Grischun: recolzat pel cantó i l'Estat federal, molts parlants hi veieren un problema més a la seva embolicada situació lingüística. No els falta part de raó: al igual que als parlants del dialecte suís, que escriuen en una llengua desconeguda excepte en la lletra impresa, l'alemany, els grisons es veuen abocats a parlar una llengua que no escriuran. Tresa Rüther escriu en sursilvà. Selia Chonz en Ladí, Giovanni Netzer en surmirà.

Schmidt, aquest Pompeu Fabra del romanx, morí el 1999. La seva llengua "artificial i literària" l'ha sobreviscut i és una esperança de futur. No hi ha res que pugui detenir la voluntat de mantenir viva una llengua i una identitat.

La mateixa tenacitat ( o és conservadorisme?) per la llengua és la que s'ha viscut per a conservar una terra i un paisatge.

Un espai que en els Grisons no es pot entendre sense el tren, l'eina de vertebració del país. Els ferrocarrils rètics, la companyia ferroviària privada més coneguda de la Confederació.

La increïble història dels trens suïssos, que arranca molt després que milers de quilòmetres solquessin les terres de França o Anglaterra, té als Grisons un punt i apart.

Si la industrialització del país portà a una explosió ferroviària, que començava l'any 1847 amb la línia Baden-Zurich de poc més de 323 quilòmetres i arribaria als 1.751 quilòmetres que cada suís, de promig, va fer en tren l'any 2003, la xarxa ferroviària grisona obeix a altres motius. La construcció del túnel del Gothard enlloc d'Splügen, la gran drassana alpina de finals de segle i autèntica baixada a l'infern de Dante pels centenars d'obrers italians que hi van treballar, així com l'accés pel pas del Brenner a Àustria deixava als Grisons sense la posició estratègica que el control dels passos als Alps els havien proporcionat durant segles. La perifèria i l'oblit semblaven amenaçar les seves 150 valls.

Una obra extraordinària d'enginyeria es va posar en marxa. Però un holandès, Jan Willem Holsboer, propietari d'un Hotel a Davos, fou el qui va tirar endavant el primer tram a Graubunden: la línia Landquart-Davos s'inaugurava el 1889. Sota la direcció de l'enginyer F. Hennings i G. Gilli, començaren el 1898 els treballs de la línia principal que travessa el país, la línia Albula: Chur- Thusis-Filisur-Albula-St. Moritz, on s'arribà el 1904 amb un cost de 418.000 francs suïssos per quilòmetre, molt més econòmics que els més d'un miliò per quilòmetre de la línia del Gottardo.Després, la connexió fins Itàlia pel pas de Bernina.

Avui els ferrocarrils rètics travessen més de 315 quilòmetres de vies en un territori impossible.Túnels i viaductes l'han portat a ser candidata a la Unesco World Heritage

Ha estat aquesta la manera escollida pels grions per preservar una terra i un paisatge amb grandesa, una visió propera a l'eternitat. La memòria escrita en un paisatge. Un temps que solca una terra.

El nostre viatge comença a Chur, la més vella ciutat de Suïssa i capital del cantó. L'antiga tribu cèltica Còria, el destacament romà Curia Raetorum, el Príncep de l'Imperi de l'any 1.000, el cap de la Lliga de la Casa de Déu, la gran Diòcesi de Suïssa, que inclou els Grisons, Glaurus, Zurich, Unterwalden i Uri i els monestirs d'Einsiedeln, Engelberg, i Disentis , la ciutat dels Sants que la Reforma tampoc no va perdonar. Chur, la ciutat dels Sants, encara viu d'un gloriós passat que la Reforma tampoc no va perdonar.

Des de Chur els Alps són a tocar en qualsevol direcció. La Línea Albulá passa per Thusis, però en arribar a Reichenau convé agafar la línia que porta fins a Disentis Müster (i que 90 túnels més enllà acaba a Zermatt en la famosa travessa del Glacer Express). Des de Chur a Disentis l'arquitectura més bella ens espera espera. No és ni el Monestir ni cap de les Esglésies de les vil.les grisones. És una arquitectura nua, compromesa amb un país i anclada a una terra.

A Flems (Flims), Valerio Olgiati fou escollit per portar a terme la donació que el seu pare feu a la ciutat: cedia una casa, groga, que s'havia de reformar i, sobretot, pintar de blanc de dalt a baix. Das Gelbe Haus fou remodelada de manera radical: totes les motllures dels murs foren suprimidess, es distribuiren uns forats iguals per tota la forma i es va pintar íntegrament de blanc (incloses les teules de pedra). Un cub llunyà amb una superfície irritant i distorsionada.

Però és a Vals a la Surselva on un arquitecte nascut a Basilea però que treballa des
del seu despatx d'un petit poble del país dels grisons, aferrat a un paisatge i un temps, ha creat una arquitectura del silenci, que parla sense estridències, sense grans gests inútils, buscant espais amb ànima, on els materials tenen sovint més importància que la forma i on l'obra assoleix una textura final que només un refinat artesà és capaç d'aconseguir.

Zumthor, autor de poques obres, s'ha mostrat tossudament alçat en favor del seu país d'acollida. La majoria de les seves obres són aquí, com la primera que li donà fama universal, l'església de Sankt Benedect, de forma circular i de fusta, clavada a mitja muntanya. Per crear una obra universal cal arrelar-se a una país i a una història, cal militar per una cultura i una llengua, cal un espai i un temps. I, sobretot, cal soledat, fins arribar a formar part del lloc. Contribuir a un espai. Fondre's amb un país

El trajecte de Flems a Vals és evocador, només interrumput pels camions que la companyia Valser fa anar amunt i avall de la planta embotelladora de l'aigua més venuda a Suïssa. Perquè Vals era només això: la seu de Valser, l'aigua de Suïssa. I un modest balneari construït el 1899 i refet, amb el pitjor gust possible, els anys 60.

Fou l'any 1983 que l'Ajuntament comprà aquest vell edifici i va convocar més tard un concurs, que guanyà Zumthor, amb la idea de crear un espai únic i excepcional que pogués atraure al públic fins un racó de món tan apartat. La idea original era crear les termes dins de la muntanya però ateses les dificultats es va optar per portar la muntanya a les termes. I aparagué un immens bloc gris, al vessant oriental de la conca de Vals.

Abans, però, va ser necesari dibuixar-lo, sentir el projecte, fer milers d'esborranys en llapis, embrutir-los amb carbonet, amb les mans, lentament, dibuixant cada línia, cada pedra, somniant un món de sensacions i records. A poc a poc. Després, el tacte del material, la pedra, quarcita de Vals. Espai i matèria. Lentitud i silenci. Però també calia imaginar-se la llum (i l'ombra), les lluentors i reflexs, la qualitat del so, tota la sensualitat de les emocions del joc de l'aigua amb la pedra. Zumthor ho resumeix així: "Muntanya, pedra, aigua. Construir amb pedra, dins de la muntanya; construir de la muntaya, estant dins de la muntanya". Així es creen les màquines d'habitar i emocionar que LeCorbussier defensava. I que si Zumthor gosa matitsar al mestre és només per afegir-hi que els espais, a més de funcionar, han de ser el més bells possibles. I només és possible amb les formes primàries, les més simples. Només el més senzill és capaç de ser entès amb claredat.

Les Termes de Vals són el resultat d'una lluita ferotge i muda entre la pedra i un paisatge, forma i contingut, un món que es transforma. Estrats horitzontals, fines línies comprimides, jocs de llum i de so, de reflexs fugaços i de remors d'aigua. Un joc de plaers estètics i materials. Una atmosfera, diria Zumthor. Això és el que fa. Trepitjar la pedra amb els peus nus, colrar-se al sol amb l'esquena suaument inclinada sobre la paret de quarcita de la piscina exterior cara el vessant est de Vals, erm, abrupte i pedregós; seguir els fils d'aigua que penetren en la roca deixant enrera un surc de ferro oxidat. Tots els sentits desperts enmig del silenci trencat només per la llum que juga a cuit d'amagar amb l'aigua, uns cops divertida i plena de colors, d'altres difosa i absent.

Sostè Zumthor que els edificis han de tenir arrels tan fortes que els llocs, els paisatges semblin impossibles sense ells. Ningú ja no s'atreveix a pensar en Vals sense aquest bloc de pedra que penja en el vessant de la muntanya.
Aquesta és la resposta de Surselva a la renovada lluita per una identitat. Tresa Rüther escriví en un dels seus poemes:"... però la pedra, en la seva duresa, resisteix"

De Reichenau a Thusis, la linea Albula fa un gir deixant enrera la Via Mala i la carretera per travessar el gran pas dels grions amb el Sud somniat, el San Bernardino. Durant segles, la Via Mala, un congost de nom tan precís com fosc i angoixant, ha vist passar aventurers i comerciants, mercenaris i viatjants. Tot acabà amb el pas de San Bernardino el 1967. Però els Alps no deixen enlloc més una sensació més propera al terror que per la Via Mala, quan a penes una ratlla blava a l'horitzó és tot el que es pot veure entre roques i dents de pedra. Hi ha un lloc millor on entendre Zumthor?

Una mica més enllà, Splüngen, un dels pobles d'origen Walser del Grischun. La paraula ja ho diu clar: Walser és una variació de Walliser, habitant del Wallis, que és com es coneix, en alemany, la part superior de la vall del Roina.

Al segle VIII, pobles alemanys dels prealps feren cap l'Oberland bernès i arribaren a l'altpilà de Goms. Començava la colonització de l'Alt Valais, la més alta feta mai a Europa. Des d'allà, un èxode de pastors i pagesos es va estendre per tots els Alps. Si mai ha existit un poble alpí, aquests són els Walser. La diàspora els va portar primer, per les valls laterals del Valais; aviat, les terres al peu del Monte Rosa; després, degut a l'avanç de les glasseres, per tota la cordillera. Als segles 13 i 14 arribaren al país dels Grisons. A Obersaxen, a Vals, a Splüngen. Només la terra més inhòspita i borrascosa els acollí a 1.700 i fins 2.000 metres per sobre del nivell del mar. Aquests homes lliures hagueren de construir petits nuclis de població senzillament perquè la terra erma i salvatge no permetia la subsistència en la misèria de més famílies.

Portaven també una llengua i una identitat. La llengua del poble Walser ha estat i és més que una manera de comunicar-se. Representa més de 700 anys de comunió entre els assentaments alpins i l'origen vora les ribes del Rhin. Una llengua gairebé familar, dialecte de l'alemany, en la que també ha acabat per reconèixer-s'hi un poble dispers i nòmade. Una llengua al pendent de l'abisme. Potser morirà un dia proper. Potser serà al Piamont, a l'Alta Saboia, a Lienchenstein, al Tirol o als Grisons. Llavors, com passava a totes les cases Walser, orientades al Sud, de fusta i pedra, caldrà obrir la finestra que no s'obria mai, excepte el dia que finava algú de la família, per a permetre que surtís la seva ànima. Ja no caldrà tancar-la, com feien els seus avantpassats, per impedir que l'ànima pogués tornar. La llengua haurà mort i la identitat Walser amb ella.

El Rhätische Bahn segueix el seu camí, remonta valls i flanqueja barrancs, enmig de cascades d'aigua i fagedes i rouredes.De Tiefencastel a Filisur, on al convoi s'unirà el vagó procedent de la línia Klosters-Davos.

A mitjans del segle XIX, la tuberculosi feia estralls. Es calcula que un quarta part dels habitants d'Europa morien prematurament a causa d'ella. Fins que el 1882, Robert Koch no va demostrar que l'agent causal era una bacteria s'havia considerata hereditària. I encara després de Koch passarien més de 50 anys per trobar els medicaments efectius contra el bacil.

Dietes, purges i sangries donaven pas a un "despertar sanitari" i el tractament a l'aire lliure de la malatia. El metge prussià Hermann Brehmer obria un primer sanatori a Göbersdorf, Silèsia. Seguiria el Cottage Sanitarium del Doctor Trudeau als US. A partir dels seus models, esclata un boom a tot Europa

El 1853 el doctor Alexander Spengler es va traslladar des d'Alemanya per a viure a Davos. Amb W. J. Holsboer construia, el 1868, un balenari terapèutic, el Kuranstalt Spengler-Holsboer. El primer ferrocarril rètic portava ja els primers pacients tuberculosos. Sanataris, villes i hotels canviaven de la nit al dia aquesta antiga colònia Walser. Els malalts aviat serien més nombrosos que els sans. L'any 1930, Davos rebia dotze mil malalts de tuberculosos cada any.

Des de les set del matí a les nou del vespre, els pacients alternaven caminates d'una hora amb els àpats servits en vaixelles de porcellana. Exilats per una malatia temuda, el seu món es reduia al seu submón. Un comentari del metge, un gest d'un altre malalt, un llit buit. Una rutina que consumia el temps i les hores, mentre la mort es respirava a totes hores. El petit cementeri de Davos, esperava, ben prop.
La tuberculosa Davos serà sempre més la muntanya de Mann, Castorp, Settembrini i Motha. Però també la d'Stevenson, que hi passà dos anys i hi va acabar L'Illa del Tresor o de Connan Doyle, que, com Mann, hi va ingressar la seva dona.

A la muntanya màgica un dia de primavera de 1912 Elena Dimitrievna Diakonova observava, atenta, un jove de 17 anys, prim i escardalenc, que tenia l'habitació plena de llibres que rebia de la seva mare des de París. Paul Eugene Grindel llegia Whitman. S'enamoraren enmig de passejos i pàl.lides tos que als vespres omplien de por tots els racons del sanatori. Compartien lectures a totes hores i ella li va ajudar a preparar el seu primer llibre de poesia, Els diàlegs inútils. Un any després ell va tornar a París i ella a Moscou. Paul fou mobilitzat per la Gran Guerra i ella esperava cada dia notícies des de les trinxeres. "Devoir", el llibre de poesia escrit en l'hospital on Paul fou destinat, ja el va fimar amb el nom que seria conegut: Eluard. Elena no va poder resistir més estant tan lluny del seu estimat i, travessant Europa en plena guerra, arribava a Lyon. Paul era al front però els amants es van trobar finalment el 15 de febrer de 1917. Dos dies després, Paul Eluard es casava amb ella i tornava al front. Allà va saber que Gala, la seva dona, estava embaraçada.

El anys següent són dadà i el surrealisme, Max Ernst, Breton, Aragon, Tzara i Dalí. Gala, la gran musa del surrealisme, li deu tot a una tos i una petita taca en els pulmons.Li hauria agradat saber a Gala que l'any passat, al World Economic Forum, Gran Bretanya, Nigèria i Bill Gates anunciaren el llançament d'un ambició pla de 56.000 milions de dòlars per impedir 14 milions de morts per tuberculosis durant la propera dècada?

Un últim gran moment li queda a Davos abans d'enfonsar-se en el turisme de masses. David Frankfurter, arriba a Davos el 4 de febrer de 1936. No és tuberculós ni turista, sinó un jove jueu iugoslau. Es dirigeix a l'observatori de Davos on hi està treballant un meterolog alemany. a nervous. Quan aquest s'aixeca a rebre'l, Frakfurter li dispara cinc bales al cos. Wilhem Gustloff, amic de Hitler, que fa anys que busca a Davos millorar la seva salut i va ser qui va començar a organitzar grups nazis a Suïssa, mor a l'acte. Franfurter declararà, entregant-se tot seguit a la Policia, que les bales haurien d'haver anat destinades a Hitler.
El Fürher monterà en còlera per la mort del seu amic. Les protestes de von Weizsacker, són contestades fredament pels suïssos. El cos de Gustloff és trasnportat a Mecklenburg en tren, des de Davos, i en cada estació una multitud d'homes amb torxes l'honoren al seu pas. Al seus funerars, Hitler, Goebbels, Göring, Himmlaer i Bormann són presents a la primera fila. És un dels primers màrtirs del nazisme. Dos anys després, en la Nit dels Vidres Trencats se'l venja. En honor seu, el transatlàntic orgull de la marina nazi se'l batja amb el seu nom. El 30 de gener de 1945 elsubmarí rus S-13 dispara tres torpedes i el Wilhelm Gustloff s'enfonsa en les gèlides aigües del Mar del Nord. Més de 7000 alemanys, dones i nens majoritàriament fugien espantats de l'avanç de l'exèrcit soviètic a la Prússia oriental moren ofegats. Només 1.100 passetgers foren salvats. Günter Grass escriurà fa pocs anys aquesta patètica història.

Pocs sanatoris queden a Davos i encara recovertits en "institucions de salut", per a tractaments d'afeccions al.lèrgiques o dermatològiques. Els ferrocarrils que trasportaven malalts avui van plens d'esquiadors i seniors executives managers camí del Fòrum Econòmic Mundial i dels suaus i inacabables pendents de Parsenn.

A partir de Filisur, la via gira bruscament cap al sudest, buscant els corredors i senders que els walser obriren en les entranyes de la muntaya. De Bergün a Preda és un dels trams és difícils del trajecte, pel seu pendent. Túnels esprials i de 180 graus i ponts l'han convertit en el circ de l'Albula. És temps per veure passar els trineus que a Suïssa són una institució.

Tot els indicis apunten a que els trineus foren una invenció dels indis nordamericans, que no coneixien la roda i es desplaçaven utilitzant aquests invent. Però el trineu com el coneixem avui, neix a Suïssa, a finals del segle XIX, quan els primers turistes d'hiverns arribaven als petits poblets de Davos i St. Moritz. El febrer de 1865, 2 turistes passaren uns dies d'hivern a Davos; deu anys més tard, ja n'eren 350. La cura d'aires a la muntanya obrí pas a la pràctica dels esports d'hivern. De la cura de repòs a les primeres baixades en trineu no passà massa temps. I el 1884, es construia la primera pista especial per a trineus: la "Cresta Run", quan Gorge Robertson i Charles Digby-Jones, britànics, evidentment, l'inauguraren després d'estar-hi treballant durant 9 setmanes. Mesos després, i amb 10 participants es feia la primera de les curses del Cresta, que des de llavors, i excepte durant les dues guerres mundials, no s'han deixat de celebrar. Avui és una cursa mítica, on els participants assoleixen en algun moment a 129 km/hora, tardant menys d'un minut en recórrer els 1,2 km. de la pista en uns aparells que ja ni tenen el nom de trineu: són els "luges", on es corre estirat, cara amunt, procurant de reduir tota la resistència del vent, enfundats en unes robes atòmiques.

No ha deixat de ser una tornada als origens, perquè en els primers trineus s'hi anava estirat, cap per avall, però estirat. És a Suïssa, amb la primeres produccions en sèrie de trineus, que es canvia a la posició d'asseguts. Va fer fortuna i el model, anomenat "Trineu Davos", de llistons de fusta, és escara avui el més popular .

Hemingway, gran afeccionat, va dir: "El trineu comença a lliscar ràpidament i en poc temps assoleix una velocitat impressionant. Per girar, s'estira la cama i es planta el peu en la neu". Cert. Funciona. Silenci i paisatge. "El trineu suís és com un vell automòbil. Els diumenges, amb bon temps, tots els habitants del poble, des de les àvies fins als nens del carrrer s'assasseuen sobre aquestes espècies de pastissos, ferms i amb la mateixa expressió ennluernats i concentrats". Com ahir, en temps de Hemingway, a Preda els trineus continuen lliscant, muntanya avall.
Travessat el pas d'Albula, que dóna nom a la línia de tren, s'entra a Pontresina on confluiran els viatgers que vénen de la Baixa i Alta Engadina, des d'Scuol, amb els de St. Moritz.

En cap altra regió dels Grisons els paisatge no es transforma en un ésser viu com aquí. Es tracta d'un íntima vivència, fosa amb la terra. Un somni seductor de llum i naturalesa. Una atmosfera. El temps s'ha aturat en molts racons de l'Engadina.
No es pot viatjar a l'Engadina sense haver-se emocionat llegint els contes que Selina Chönz (de Samedan, Engadina) i Alois Cariget (Truns, Surselva) publicaren entre els anys 45 i 57. Uorsin i Flurina, són el país. No és el fet que els seus llibres hagin venut més de dos milions de càopies ni que siguin un dels grans referents de la cultura romanx de tots els temps, és que Engadina viu en seus textos i en les seves il.lustracions. Chönz escriu a Una campana per a Uorsin la història del nen que volia ser gran i poder portar la campana que en el Chalandamarz (Calonda mars) tos els vailets, vestits de blau i amb un mocador vermell al cap, fan sonar per les places i carrers dels pobles de l'Engadina per a que "l'herba creixi millor". Però Uorsin és massa petit i només li permeten tocar una campaneta. Un vespre decideix anar a buscar una gran campana que recorda haver vist en una cabana dalt de la muntanya.Travessa rius i ponts, puja carenes i enmig de la neu troba el refugi i la campana. S'hi ha de quedar a dormir. A baix, a la vall els seus pares ploren desconsolats la pèrdua del seu fill estimat. Però l'endemà arriba al poble amb la campana penajant, més gran que ell. La Chalandarmarz comença i davant de tots el petit Uorsin. Cariget dibuixa unes il.lustracions que són un troç d'infantesa i una joia de viure. Guarda, Ardez, La Punt, els bellíssims pobles engadins hi són presents. Una porta, una plaça, la font, unes flors a la façana.

La llum d'Uorsin i de la seva germana Flurina és més màgica que la de les muntanyes de Davos. L'útim dibux del llibre de Flurina, amb la nena i Uorsin pujats al carro ple de de fenc que travessa un camp, amb un poblet i un campanar al fons i els ocells saludant-la valen per tot un viatge al país dels grisons. Una engadina i un surselvà, tan allunyats vivint dins del mateix país, coincidiren a crear junts una altra atmosfera, la d'una infantesa feliç i una mateixa identitat.

Per això agafar el tren d'Scuol cap a St. Moritz és tan dolorós. Deixar la Baixa Engadina per entrar al glamourós món de St. Moritz és una experiència no apta per esperits sensibles. El bed and breakfast que Johannes Badrutt hi va obrir a mitjans del segle XIX amb 12 habitacions avui és un dels Hotels més luxosos del món que intenta brillar en el firmamant de les estrelles. L'èxit de la seva aposta l'any 1864 amb quatre clients anglesos, reptant-los a passar les vacances d'hivern allà i comproemtent-se a pagar ell totes les despes si no en sortien satisfets fou un èxit esclatant. Als deus dies d'arribar-hi ja li pagaven l'estada que prorrogarien fisn Pasqua.

Un pacte etern amb el luxe i el negoci. No només els Hotelers ho han tingut clar, invitant famosos arruïnats que portarien els Onassins i els hereus de les grans fortunes americanes, els seus ciutadans tampoc no han dubtat un moment què els convenia. La Villa Böhler, una de les cases art noveau que s'aixecaven a la falda del poble, tapava les vistes de la residència del señor Heineken, el rei de la cervesa. Va demanar tirar-la a terra. Veus d'alarma protestaren i s'organitzà un referèndum. El poble votà per derrumbar-la. És estrany que avui l'Hotel Palace pertanyi als americans, el Carlton als àrabs i el Kulm i la Suvretta House a la família Niarchos? Rüther sembla pensar-hi quan escriu el seu poema "Nosaltres": ens hem esforçat i treballat sense pau i sense pausa fins posar l'anyell d'or al centre de la nostra llar, i ara, deu n'hi do de la merda que ens queda"

Però seria injust oblidar l'esforç d'alguns homes que amb el millor esperit grisó han maldat per conservar un bri d'identitat. El Museu Segantini honora la ciutat, perquè ningú no ha fet més que aquest pintor, amb el seu puntillisme simbòlic, per deixar una visió mística i fonda del paisatge grisó. Els seus últism anys de soledat a Maloja foren anys d'intensa creació, alliberat gairebé de qualsevol contacte humà. Buscant una pau que només troba ben lluny de tots, fos amb una natura que cada primavera retorna. Més que ami el seu art s'obre a l'infinit i l'eternitat. No acabarà el seu Alpentriptychon, que avui penja de la cùpula del seu Museu, perquè morirà d'un atac de prritonitis als 41 anys. Però si Holder és el gran pintor dels Alps bernesos, Segantini ho és dels Alps grisons. Uns Alps amb més llum que mai. Tal i com els va pintar també el Doctor Barry, una dels ànimes espirituals de St. Murren, fundador del Club de Polo, metge de prestigi i pintor en la feliç Belle Epoque de St. Moritz.

A prop, el paisatge excesiu de Sils-Maria sembla provocar una atracció fatal per algunes de les ànimes més turmentades del segle. Hesse, Proust, Rilke o Musil. És famosa la presència de Nietsche i el fet que hi escriurà bona part del seu Zaratrusta, però és més interessant encara que la mateixa terra del super home veiés arribar-hi Célan i Levi, dos jueus europeus, romanès un, italià l'altre, que violaren la prohibició d'Adorno. Els dos escriuran després d'Auschwitz aixecant una veu sobre les cendres. Celan, que volgudament no es trobarà amb Adorno a Sils Maria, escriurà una de les seves escasses obres en prosa, Diàlegs a la muntanya, prop del llac de Sils. "El silenci es va fer doncs, el silenci dalt la muntanya. Però no va durar massa, perquè quan un jueu troba un altre jueu, el silenci s'acaba, fins i tot a la muntanya. Ja que el jueu i la naturalesa són dues coses diferents, encara, fins i tot aquí, fins i tot avui". Nietzsche que afirmava que el valor d'un home es medeix per la quantitat de solitud que és capaç de soportar, embogiria. Celan i Levi es suicidaran.

Encara més al Sud de Sils, la Vall de Bregaglia veu néixer també un homes nous, més fràgils i melancòlics. Alberto Giacometi fill del pintor impressionista, nebot d'Augusto, pintor de vitralls i fillol de Cuno Amiet, ha reflectit com ningú la feblesa i debilitat del ser humà. Homes nus sense cara ni atributs; només essència d'ésser. Aqusta sobrietat grisona, aquesta senzillesa hom diria que anclada en el calvinisme més sever, ha portat a moltes equivocacions amb Giacometti. Aquest escultor d'instants, d'un obra inacabada que busca sempre en la següent un final que tampoc no trobarà, ha esculpit totes les seves figures avançant i amb la mirada alta, cap al blau cel dels Grisons.

Des de Pontresina, el Bernina Express avança travessant pinedes i avets, a la riva sud del riu Bernina i s'endinsa cada vegada més en zones més apartades. A la dreta queda la glassera de Morteratshc, amb els cims del massís del Bernina (Bellavista, Piz Bernina i Morteratsch). Diavolezza, un capvespre, és una visió que només pot veure amb els ulls i els colors de la paleta de Segantini. Ja s'albira el sud que porta a Itàlia. El tren s'acosta al cim, deixant enrera el Llac Bianco. L'Ospizio Bernina, el pas ferroviari més alta d'Europa.

El Bernina Express hi ha arribat sense cap sistema de cremallera i ha travessat els Alps a cel obert, lluny del fosc Gottardo.A Cavaglia s'inicia el descens, a través del Val Poschiavo. El paisatge ha canviat i els campanars tenen l'aire romànic del llombard més pur. I un nou idioma s'uneix al romanx, l'alemany i l walser als Grions, l'italià. El descens en zig-zag acaba en un espectacular arc de la via de de 360 graus, un viaducte helicoidal únic al món. Som a Brusio. Pocs minuts després arribem a Tirano, Itàlia.

És un bon moment el descens amb el Bernina per pensar en aquest país. Recordar les seves valls i glasseres, laseva gent i els seus campanars. Però sobretot la seva llengua. Jünger va escriure: "Si quedessin destruits tots els edificios, encara perdurarien les llengües; aquestes són castells encantats que posseeixen torres i marlets, criptes i corredores antiquíssims que ningú no explorarà ma. Allà, en aquells pous, masmorres i mines serà possible romandre-hi i quedar perduts pel món".

Els Grisons, la lluita per una llengua i una identitat.

Muñoz Ramonet, Bad Ragaz, 1 de maig de 1990

2007-06-20T23:28:00.000+02:00

Li posen una tovallola tèbia a l'espatlla. Encarcarat, li costa agafar les sabatilles. Camina unes passes i es deixa caure en una tumbona. Helenbad està avui més buida del normal i ha aprofitat per allargar el bany de bombolles. Li resta poca estona. A les dotze es serveix el dinar al restaurant principal del Grand Hotel Quellenhof i no vol fer tard. Però aquella tovallola, avui, se li enganxa a la pell, sembla buidar-li el pensament. El xapoteig d'una parella de jubilats americans que amb prou feines es mantenen drets i s'agafen, desesperats, a la barana li fa venir son. La llum, que juga pel smosaics i marbres de la piscina, no pot despertar-lo. Muñoz Ramonet tanca els ulls i s'adorm. És 1 de maig de 1990.

Un llarg camí el de Julio Múñoz des de les seves arrels ceretanes fins a Bad Ragaz. Un personatge excesiu i icona de totes les misèries morals del franquisme i la postguerral. Muñoz Ramonet, un feixista que gràcies a les seves connexions amb el règim controlava els contingents d’importació de cotó, aconseguirà crear un imperi econòmic enmig d'una ciutat devastada i sense futur. Una història del sef made man català barrejat amb l'estraperlo i l'arribisme més impúdic. Muñoz arriba a controlar quaranta empreses tèxtils, Can Batlló, els magatzems El Siglo i El Águila, alguns Bancs i asseguradores, el Palau Robert de Barcelona i el Palau del Marquès d'Alella al carrer Muntaner. Amb el seu germà, també l'Hotel Ritz caurà dins dels dominis del clan.

Al cim del seu èxit, es casa amb Carmen Villalonga, filla del President del Banc Central, i liquidador de l'escassa xarxa bancària catalana, absorvint el Banc Hispano-Colonial i la Banca Arnús. És el punt mes alt de la seva carrera. La Barcelona burgesa li obre les portes dels seus salons, mentre per tota la ciutat s'escampen tota mena de xafarderies. En el mercat de l'estretor i la pobresa, el luxe i l'opulència es venen bé. I Ramonet fou un adicte al poder i la glòria.

Fa cinc anys que viu a Suïssa. Sempre ha sentit una especial predilecció per aquest país. Als anys 50, quan Barcelona ja li quedava petita, comprà dos bancs suïssos. Megalòmen i amb una ambició sense límits, confiava en fer la competència a la banca helvètica des del mateix cor del capitalisme salvatge. Fracassà. Ara, però, hi ha tornat per uns altres motius. A pesar de l'espessa madeixa judicial que teixeix sobre els grans fracassos que fan enfonsar el seu imperi (la fallida del grup empresarial; l'incendi dels magatzems El Aguila i, sobretot, la liquidació del Centro Internacional de Seguros) Muñoz Ramonet prefereix exiliar-se. A Suïssa no es fan preguntes i l'evasió fiscal no és delicte.

A Bad Ragaz ja venien els grans tsars de Rússia a prendre les aigües. L'arquitecte del Quellenhof, el suís Bernhard Simon, era contractat sovint per la noblesa russa per a projectar i edificar els palaus que s'anaven alçant a la Sant Petersburg de Nicolau I. El Grand Hotel, un esplèndid i luxós establiment que no feia sinó fer més accessible a uns quants hostes privilegiats les aigües que des del 1232 els monjos de l'Abadia benedictina de Pfäffers havien descobert prop del riu Tamina. Des de l'Edat Mitja, malalts i banyistes que hi arribaven eren submergits mitjançant una politja, amb els ulls clucs, en la foscor del barranc que porta al manatial. Diuen que Zwingli li agradava de purificar la seva ànima aquí de tant en tant i que Paracels, primer metge de balneari a Bad Ragaz, aprofità el temps que hi va viure per demostrar la força curativa de l'aigua termal. Començava un turisme de balnearis que, quan el 1840 es va poder conduir l'aigua per un trajecte de 4 quilòmetres a la vall, canviaria per sempre la imatge d'aquell petit poble agrícola del cantó de Sankt Gallen, just al davant del país de Heidi.

Poetes i filòsofs, nobles i aristòcrates feren de Bad Ragaz un centre social de categoria mundial. Nietzsche, Andersen, Mann o Rilke es barrejaven amb compteses i princeses. Spyri hi passà llargues temporades i podem imaginar-la veint el vessant de les muntanyes que, deixant Maienfeld enrera, enfilen cap al cel dels grisons. Helebad, l'exclusiva piscina dels hostes de l'Hotel, fou batejada així en honor de S'Altesa Imperial la Gran Duquessa Helena de Rússia.

Muñoz Ramonet, que no ha llegit mai Rilke i encara creu que a Rússia sempre han manat els comunistes, ha reunit una pinacoteca de més de 1.000 quadres Va començar-la fent-se amb bona part de la col.lecció Bosch i Catarineu i l'ha anat engrandint: Goya, Tièpolo, El Greco, Murillo, Urgell, Anglada Camarasa i les joies de la corona, la seva col.lecció de miniatures. El palau del carrer Muntaner es converteix en un nou Camp Hill, el castell de William Randolph Hearst a Califòrnia. Tapissos, quadres, porcellanes i critalleries, mobles de marqueteria, velluts i sedassos omplen tots els racons de la casa. Aviat caldrà guardar l'art en les seva mansió de LLavaneres i en unes caixes fortes a Suïssa. Muñoz colecciona quadres com qui col.lecciona empreses. No l'interessa l'art sinó la inversió que suposa i la imatge refinada que li permet lluir. Una soirée amb Sorolla i Fortuny de fons no és el mateix que amb una paret en blanc. Tampoc les festes de la casa al carrer Muntaner no haurien sigut iguals sense la filera de Buicks, Rolls o Mercedes aparcats a la porta.

El seu exhibicionisme no té límits. La seva cobdícia tampoc. Sorteja els viaranys del franquisme amb la despreocupació i la confiança que dóna el domini dels submons. Ni l'affaire amb Carmen Broto no l'esquitxarà més enllà d'afegir-hi un nou escàndol. La llegenda creix sense parar. En el cielo manda Dios y en la tierra los Muñoz

Fins que explota.

La decadència i caiguda de l'imperi Ramonet no té res a envejar a la que va retratar Gibbon al seu clàssic sobre el final de l'Imperi Romà. Les mateixes traïcions i venjances, la mateixa farum de sordidesa. Es passen comptes amb tants anys d'arrogància i èxits. Trenca amb tothom, la seva dona, les filles, el sogre i els germans. La justícia gairebé l'encalça i l'acorrala. Els embargs s'acumulen i la liquidació de la Compañía Internacional de Seguros el posa perillosament a tir de la presó. I fuig. Senzillament, se'n va.

S'aixeca amb fred als ossos. Aparta la tovallola i la Maruja, la seva companya, li posa el barnús. Travessen junts la sala de columnes. No deixa de saludar tothom. És l'hoste més famós de l'Hotel. Bad Ragaz no és Barcelona però els diners causen els mateixos efectes a tot arreu. S'atura i mira pels finestrals: plou. No l'importa massa perquè fa mesos que ja no surt a jugar al golf. Alça la vista i veu l'anunci d'una exhibició al Museu d'Art de Lienchenstein, a menys de 50 quilòmetres de l'Hotel. Obres del gòtic alemany. Somriu pensant en el seu Grünewald, l'únic que no penja en les estancs de les col.leccions alemanyes. Sense gairebé adonar-se'n es troben a la seva habitació. Són ja 5 anys de fer cada dia el mateix camí. En un dels Hotels més cars i luxosos de Suïssa. La suite dóna al parc de til.lers i roures desmaiats. És un vell acabat. La Maruja l'ajuda a anar al lavabo. Sempre li fa mateixa broma i li pregunta si ja han arribat les caixes de Chanel 5. Mai no ha suportat el ferum de la seva orina i a les bones èpoques vessava cada vegada una de les botelletes de perfum un cop acabada la feina

L'estada de Ramonet al Quellenhof l'explica Xavier Muñoz en els últims capítols del seu excel.lent llibre: "Muñoz Ramonet, societat il.limitada". Un món d'odis ferotges i desitjos de mort. Una festa particular per a Macbeths i Ricards. Hi són Maruja, la seva companya, les filles, els seus xofers i assistents, els 8 cotxes de luxe aparcats a la porta del Grand Hotel durant tots aquests anys, les darrers tèrboles maniobres per sepultar tants anys de robatoris i el seu testament.

L'home de totes les indecències tingué un moment de dignitat o potser s'estremí de pensar que podia caure en l'oblit més fosc i profund o encara va voler passar comptes amb la seva família. I deixà escrit que cedia el seu Palau del Marquès d'Alella a la ciutat de Barcelona i la seva col.lecció de miniatures, d'un valor incalculable, a la ciutat de Chur.

Fou a l'Hospital cantonal d'aquesta ciutat, la capital dels Grisons (on fins el darrer moment es feia portar les menges que el maitre del Grand Hotel preparava especialment per ell) que un any després, el rei de Barcelona hi moria. Les seves quatre filles, hereves d'una fortuna immobiliària, n'amagaren primer les darreres voluntats i després les impugnaren mentre corrien a despenjar de la casa de Muntaner les obres més valuoses.

Durant quinze anys Barcelona ha hagut de pledejar mentre el patrimoni de la família, de nou inmers en les noves teranyines de l'especulació democràctica creixen i creixien. Les Immobiliàries Lles i Gaudir promouen avui 1.500 vivendes en les antigues fàbriques tèxtils de Can Batlló i Can Comes de Granollers i en d'altres complexos a Alacant i Calafell. Més de 400 milions d'euros de patrimoni màgicament heretats d'un home que al morir no tenia res. La seva gestió no és ja a mans del gendre de Muñoz, que es fugà a Sudamèrica amb la seva amant, sinó d'un de les seves nétes, Carmen Escrivá de Romaní, emparentada ja amb la rància noblesa espanyola resident a Madrid però estiujant a Sant Andreu.

Barcelona té un deute pendent amb Julio Muñoz Ramonet.

Mai no ha de voler oblidar un home que ens ha ensenyat el valor de la falta de valors i la demència de la desmesura i el deliri.

Zurich, retalls

2007-06-19T14:22:00.000+02:00

Zurich és la ciutat del condicional per definició. Podria haver-se convertit en el gran centre reformador del món; podria haver fet esclatar la primera revolució comunista; podria haver liderat totes les avantguardes artístiques del segle XX. Tots els condicionals del món caben a Zurich.

Però havent pogut triar ha escollit sovint mirar cap a un altre costat, presa d'una aversió profunda al risc i a les últimes conseqüències, limitant-se a estar sempre a punt, magníficament presentada, per servir de bellíssim decorat. La menys suïssa de totes les ciutats suïsses ha preferit continuar la seva vida sense més sobresalts que les crescudes del Limmat.

Qualsevol carrer de la ciutat m'ha portat sempre a l'Església de Sankt Peter. A l'únic banc circular de la plaça, que abraça un plataner badoc i zuriquès per tots quatre costats, m'hi he assegut moltes vegades intentant cercar-hi l'ànima de la vella Turicum. He de confessar un cert fracàs en la meva relació amb Zurich perquè no l'he trobat. Buscava un ànima i m'he trobat atrapat en una ciutat de racons, un puzzle de retalls de vida i d'història que les netes i polides llambordes de Zurich guarden amb una certa distància, amb una falsa i estudiada deixadesa.

El banc de Peterhofstatt és un dels seus millors exemples. Assegut, cara al sud-oest, es té a la vista l'entrada porxada de l'església més antiga de la ciutat. La construiren al segle IX, la reedificaren al XV i encara la tornaren a refer el segle XVIII aquest cop en l'estil que propugnava dos cents anys abans, l'home que més ha marcat el destí de la ciutat: Zwingli.

És fascinant la història de la reforma a Suïssa. A cada casa, a cada poble es va viure la trencadissa amb el catolicisme de manera diferent. Homes lliures s'aixecaven disposats a defensar una veritat tan pura com la que només es podia trobar en les pàgines de l'Evangeli.

Zurich li deu a Zwingli aquell esperit més moderat, més delicadament capitalista que l'ha retratat per sempre. Nascut al Toggenburg el 1481, educat al catalocisme i prevere de l'Església catòlica, Zwingli enmalatí de la pesta i en sortí purificat. La seva visió, fou amparada i sostinguda pel Consell de la ciutat, dsprés de dos debats amb openents catòlics que escombrà. La seva tasca fou immensa i transformà per sempre una ciutat i un esperit. El zwinglinisme portà la llavor d'un humanisme radical i un cert pietisme. Frontamentalment oposat a tota forma de culte (imatges, música, ornaments sacres), l'actual església de Sant Pere és un prodigi de senzillesa i línies rectes i severes.

Un dels punts més imporants de la reforma de Zwingli fou la unió entre Església i Estat. Zurich esdevingué un teocràcia, i els seus habitants foren cridats a lluitar i convertir la resta dels cantons que romanien en mans del corrupte catolicisme. La guerra fou inevitable i Zwingli morí en una de les batalles de Kappel. La ciutat llavors es fixà en un pacífic home d'estudi, un zuriqués avant la lettre, Heinrich Bullinger, que durantt 40 anys ocuparia la posició del seu predecessor. Bullinger és tractat als llibres d'història com un tenaç i diligent pastor, sense l'alçada èpica d'un Calví ni l'audàcia de Zwingli. I tanmateix fou ell l'autèntica ànima de la Reforma i la raó que aguantés l'estrabada catòlica i, sobretot, que no es desintegrés en un magma de reformes locals en guerra permanent unes amb les altres. S'afanyaria a arribar a un acord amb Calví, garantint per sempre la unitat protestant a Suïssa. Les seves obres, la primera i la segona Confessió de fe helvètica (1536 i 1566) i, sobretot, el Consensus Tigurinus amb Ginebra són fonamentals per a l'església reformada. S'ha criticat a Bullinger per gris i poc original, però haurien acabat trencant amb el protestantisme els anababtistes d'haver-se enfrontat a ell i no a Zwingli?, haurien assolit mai Zwingli i Calví una doctrina única reformada de l'Eucaristia? de quantes desenes de diferents reformes estaríem parlant ara, sense ell?

Darrera del nostre banc de la plaça de St. Peter, una de les façanes de les cases està dedicada a Johan Kaspar Lavater que, durant 10 anys fou el rector de St. Peter. Filòsof, poeta, orador i teòleg, Lavater és el pare de la obsessió pel rostre. El 1775 va escriure el seu "Assaig sobre Fisionomia per a promoure l'amor a la HUmanitat". Mai no tornaríem a mirar la cara de les persones de la mateixa manera. Una boca, un nas, un sol tret desxifraria el perfil humà de qualsevol ésser viu i ens donaria les claus de la seva intel.ligència. Lavater gaudí d'un extraordinari èxit popular, omplint l'església diumenge rera diumenge fins al punt que els filigresos acabaren reservant lloc a Sant Pere. La seva llegendària amistat amb Geoethe (de qui s'acabarà allunyant), amb Johan Heinrich Füssli ( pastor com ell i amb qui hagué d'exiliar-se un temps, tornat Lavater a Peterkirche i Füssli a Anglaterra on pintaria entre d'altres la Lady Macbeth Sonàmbula, icona dels surrealistes) o les anàlisis i descripcions que feu en vida de la fesonomia dels de les grans personalitats de la història del moment (Voltaire: trets de cinisme enginyós; Luter, en canvi, de rostre pobre i vulgar; Descartes, de qui n'examinà el crani, va concloure que no era tan gran pensador com se'l considerava erròniamnet) l'acompanyen en la tomba que és a l'interior de l'església.

La plaça de St. Peter comença a rebre algun turista que prefereix evitar-se la Banhofstrasse i perdre's pels carrerons medievals de Zurich. Una parella mira l'aparador de la lliberia Beer, allà mateix des del 1832; una dona bada davant d'una petita botiga de joieria. La font de la plaça continua rajant. Pensant-se que té una perspectiva inèdita, un turista enfoca la torre de Sant Pere amb l'agulla de Fraumunster al fons. Sense saber-ho, l'encerta. És el punt exacte des d'on contemplar la ciutat de retalls de Zurich.

No podia tenir un origen més zuriquès: a finals del segle XIII, el Consell de la ciutat condemnà a un forner que estafava la seva clientela al pitjor dels càstigs possibles: ser llançat al Limmat, en una gran cistella de mimbre i deixar que la Providència, el corrent i les habilitats del condemnat decidissin la seva sort. Soprenentment, el forner aconseguí escapolir-se i, foll de venjança, començà un incendi que arrasaria bona part de la ciutat. Es desconeix que va passar amb el bon home però en canvi se sap que l'incendi motivà que la ciutat prengués precaucions. La primera, construir una torre des d'on, cada quinze minuts, un vigilant alertava que no es veien perills a la vista. L'èxit fou contundent i en els dos-cents anys següents cap foc no s'encengué a la ciutat. Confiats, el Consell, decidí canviar-ne l'ús i hi instal.là un rellotge. Era l'any 1534 i una enorme esfera de 8,7 metres de diàmtre coronava el seu cim. Cap altra a Europa no l'ha superat, encara.

Des d'aquell moment, els racons de Zurich deixaren de ser-ho una mica. Des del campanar de St. Peter, els teulats molls es confonien, el Limmat tenia un aire de riera de poble i per uns moments semblà que la ciutat de troços es tranformaria en una ciutat sencera. De fet ho fou, perquè Zurich és poble allà des d'on St. Pter s'arriba a verue. La petita gran ciutat, a vol d'ocell, sembla una cara amable, amb un llac a la punta i un riu que, rialler, la travessa i li dóna vida. Què diria Lavater del rostre de la seva ciutat? Com la dibuixaria Füssli? És aquesta la Zurich amb la que Bullinger somnià?.

Durant anys la torre de Sant Peter vigilarà la ciutat, la veurà crèixer i l'empenyarà a viure, reclamant-li coratge i agosarement i recordant a tots que el temps passa. Perquè a Zurich les manetes dels rellotges no s'aturen ni es congelen mai. I la ciutat l'obeí: els gremis deixaren pas a la primera burgesia que derribava muralles i colonitzava les vores del llac; els joves mercenaris famosos a tot el món penjaven l'escopeta al rebedor de les seves cases i buscaven feina en els bancs i institucions de crèdit que anaven apareixent; l'ensenyament, influit per Pestalozzi, zuriquès també, obrirà les portes a la renovació pedagòcia més avançada del continent. Zurich despuntava al segle XIX preparada per convertir-se en una gran ciutat. Sí, la ciutat estava a punt, però i la seva gent?

La provinciana però eficaç Zurich de Gottfried Keller i Conrad F. Meyer es despertava cosmopolita i glamourosa, fina i elegant. L'Hotel Bar au Lac veia passar emperadrius i tsarines i tot el que era algú en el món de la música i l'espectacle (Litz, Wagner). El nou edifici de l'Òpera s'inaugurava el 1891 i el Tonahlle quatre anys més tard. L'eufòria burgesa a Zurich tocava el celi no semblava haver-hi límits. Era, ara sí, una de les grans metropolis europees. Un nom: Alfred Escher. Cap polític suís no el supera en càrrecs i responsabilitats a niell cantonal i federal. Escher representa com ningú el geni burgès suís, una barreja de sentit emprenedor i arrels zwinglianes, visionari i pragmàtic, promotor del modern sistema ferroviari federal, del Túnel del Gottardo, de le la Politècnica de Zurich (ETHZ) i fundador de Credit Suïsse i Swiss Life.

La Bahnhofstrasse, al començament de la qual una estatua de Escher sembla presidir-la, s'havia començat a traçar el 1867 i , paralel.la al riu, aviat esdevé l'avinguda preferida de la classes benestants. La ciutat descobreix nous plaers i es troba a Sprüngli de Paradeplatz a prendre el te i algunes trufes. Un llarg camí, el de Paradeplatz, des del mercat de vaques del XVIII fins a convertir-se en el cor de les tenebres bancàries amb les seus d'UBS i Credit Suisse.

És llavors, en el feliç canvi de segle, quan Zurich es trobarà en les cruïlles més apassionants de la seva història. La ciutat s'accel.lera i fins i tot les manetes del rellotge de St. Peter semblen córrer més que abans.

Esclata la gran guerra i Suïssa en resta al marge. El Zurich neutral esdevé un niu d'intrigues diplomàtiques, espies i objectors de conciència, estafadors i pacifistes desenganyats. Enmig d'un país que viu la neutralitat com un èxit però que passa un dels més delicats moments de la seva història, tensionat com mai no ho tornaria a estar entre la Suïssa de parla francesa, favorable als Aliats i la Suïssa alemanya, que vitorejava Guillem II i feia costat a les potències de l'Eix, milers d'europeus hi arriben fugint dels seus països i cercant la seguretat que amb tanta cura Zurich ha sabut anar construint al llarg dels anys.

St. Peter veia passar Stefen Zweig autoexiliat per les seves posicions antibèliques i pacifistes, assegut al seu banc de la plaça amb el seu gran amic Romain Rolland; o James Joyce i Elias Cannetti que acaben d'arribar a la ciutat on hi viuran llargues temporades; o anarquistes i comunistes que expulsats dels seus països troben refugi en la més ordenada i burgesa de les ciutats d'Europa. Una ciutat en blanc i negre, de fums i carrerons estrets, de confuses i equívoques relacions, pendent dels diaris i de les últimes notícies del front, que en lloc es devoren amb tanta passió com als seus cafès.

De cap manera no són els cafès suïssos com els vienesos, però el Central i l'Odeon resisteixen la comparació. Lloc de pas per gent com Trotsky, Thomas Mann, Joyce, Mata Hari, Tzara o... Lenin. A l'exili de Suïssa Lenin va escriure algunes obres i va treballar en l'organització de les Conferències que havien de recollir l'esperit de la II Internacional. La llegenda diu que molta d'aquesta feina la va fer assegut en una de les taules del Cafè Odeon. Desesperat pel cofoïsme dels obrers suïssos que se'l miren amb la mateixa cara que quan algú compara el Sihl, l'altre riu de Zurich, amb el Limmat i maleïnt la resignació eterna i pacient del seu poble rus. La revolució l'agafaria amb una tassa de cafè als llavis, desprevingut. El geni polític de Lenin el forçà a un dels més extraordinaris viatges fets mai que arrenca en una boirosa matinanda d'abril de 1917, direcció a Suècia primer però amb destí final Sant Petersburg. Sense poder passar per les potències aliades (França i Anglaterra, que li barraven l'entrada) havia arribat a un acord amb un vell client del Bar au Lac, el Kaiser alemany, per travessar Alemanya en un vagó segellat. Prendre's un espresso a l'Odeon, en una de les confortables butaques avellutades amb vistes a la Belleveuplatz, remenar el sucre mentre s'entreveuen els tranvies del carrer, pensar en Lenin i en la revolució comunista a Suïssa que podria haver estat.

Sempre s'ha dit que la neutralitat suïssa era de fet un brillant negoci empresarial. En absolut. És extraordinàriment més rellevant l'impuls social i cultural que li ha comportat. La història de la Confederació s'escriuria de manera molt diferent sense aquesta condició de país cruïlla i d'acollida. Pocs països i encara menys ciutats li deuen tant als seus visitants com Suïssa i Zurich. Sense Lenin, sense Bakunin, sense Mussolini, sense Trotsky; sense Joyce, sense Mann, sense Bretch, sense Borges, sense Hesse; sense Wagner ni Paredevsky ni Stravinsky ni Tchaikowsky; sense Voltaire, ni Nietzsche ni Bergson ni Einstein; sense tots ells, de quina Suïssa estaríem parlant? No només Zurich ha servit de gran aparador; tot el país ha lluït els seus millors verds i blancs, reclam irresistible pels esperits més sensibles; i els daurats i platejats, que han imantat totes les butxaques consistents del món. Suïssa ha teixit una teranyina bellíssima i ha esperat els seus hostes sense cap pressa.

La Gran Guerra marca un dels punts d'inflexió al país. La civilització europea se sumergeix en la catàstrofe. Cultura, progrès, tècnica, tots els grans valors eterns d'Occident devastats i anoqulitats per una confrontació de destrucció total. Com tots els països neutrals, els beneficis que en treu Suïssa són immensos. El país, estratègicament situat, obre les portes a tothom; les mateixes que tancarà en la segona guerra mundial. I al fer-ho es trobarà amb un altre fet inesperat: el naixement del primer moviment nihilista antiart, el dadaisme.

Que l'irracionalisme psicològic, que la furiosa negació de la societat i els seus costums que representa el dadaisme s'origini a Zurich, en la més benestant de les benestants ciutats d'Occident, és una de les ironies més subtils de la història de la cultura. O potser no. Potser només podia nèixer aquí, perquè només a la Zurich d'entreguerres el caos dadaista tenia enfront una societat en la qual es veia confirmat a sí mateix.

Format per refugiats i desertors de la primera guerra mundial, pren forma un moviment que vol no només la destrucció de l'art i l'escriptura, sinó la de tots els gèneres artístics de la cultura occidental. El dubte i la revolta contra qualsevol ordre són les bases d'aquest nou isme. Dadà, el primer so que diu un nen, la paraula símbol de la negació i la rebel.lia. Començar del zero més absolut perquè res del que la societat ha creat no es pot aprofitar. Tristan Tzara i Marcel Jank, romanesos, Arp, Ball i Richter, alemanys, celebren el 5 de febrer de 1916 un espectacle de varietats al Cabaret Voltaire de Zurich: declamacions cacofòniques indesxifrables i recitals inconformistes s'unien per fer de l'absurd i la burla la base d'un espectacle subervisu.

. Els dadaistes ho rebutgen tot, inclosos a ells mateixos. Aspiren a una forma de viure nova, espontània, anònima i col.lectiva. L'escàndol i la provocació són les seves obres. Cal agrair-los també un sentit de l'humor que ja no es trobarà més en l'art contemporani. Zurich és dadaditza. El Manifest de 28 de maig de 1918 diu: "no estic ni en pro ni en contra i, a més, no ho explico, perquè detesto el sentit comú. Fàstic dadaista. Abolició de la memòria; dadà. Abolició de l'arqueologia: dadà. Abolició dels profetes: dadà. Abolició del futur: dadà"

La seva influència sobre l'art fou enorme. Apollinaire, Modigliani, Kandinsky, Picasso, tots hi col.laboren i s'hi senten atrets. Picabia, Duchamb i Man Ray s'afageixen al moviment des de Nova York. Apareix la revista 391. París i Barcelona sucumbeixen també. El moviment s'estèn finalment cap a Alemanya, acabada la guerra.

El dadaisme de Zurich va tractar de portar la protesta fins les últimes conseqüències, fins la negació de la negació. I encara una tercera negació. Anarquitzant i derrotista, Ball proclamava que "per sobre de les guerres i les pàtries hi ha homes independents que viuen un altre ideal". Al crit de l'art no és seriós, St. Peter veia com a l'altre costat del riu, un Cabaret competia amb les seves campanes. I una cosa és prestar un decorat i l'altre és passejar enmig d'insults i escandaloses provocacions. Inundat de queixes dels honorables ciutadans de Zurich, el Cabaret Voltarie va tancar aviat, només quatre mesos de performances, tot i que el Grup continuà les seves activitats a la Galeria Dadà. Però res no serà el mateix. S'anirà apagant a mesura que Europa recupera l'alè. Dadà matarà a Dadà vuit anys després i Breton l'enterrarà per construir-hi les bases d'un nou moviment: el surrealisme. Ni la desacralització total de l'art, ni l'absurd, ni, sobretot, l'humor del dadaisme no serà mai superat. Tzara va dir que l'únic sistema era no tenir sistema. Fou una mort dadà.

Encara va haver-hi temps per una darrera sorpresa. L'any 1918 es va produir la primera vaga general del país. Prop de 400.000 treballadors van sortir als carrers de Zurich. Es queixavan de l'escasedat d'aliments, de l'augment dels preus, dels baixos salaris i de la jornada laboral. El govern va recórrer a l'exèrcit i va exigir el retorn immediat al treball. En els enfrontaments, moririen 3 treballadors, però l'ordre seria salvat. L'endemà les masses proletaries tornaven a la feina. Només uns mesos abans, Lenin, havia agafat el tren cap a Sant Petersburg.

La ciutat de Zurich defintivament optava per l'ordre i s'amagava, espantada, en veure tan a prop un abisme en el que no havia pensat mai caure-hi. La política ficció, l'únic recurs possible en la ciutat dels condicionals, fa preguntar-se si la Revolució russa d'octubre del 17 no hauria pogut pas passar un novembre de l'any següent en un país del centre d'Europa on les muntanyes són sempre nevades. En lloc del Kremlin, la Paradepltatz; en lloc de Sibèria, la Jungfrau; en lloc de la mòmia de Lenin, algun Escher arrepentit o desviat de l'ètica protestatn; en lloc del Gulag, qualsevol sòtan de la Banhofstrasse.

A tanta efervescència, Zurich optà per tancar-se i continuar perseverant en allò que més havia après a fer en les últims anys: la gestió de les finances. Mai més, excepte en la revolta dels estudiants del 68, no es permetria tornar a caure en noves vel.leitats deconstructivistes. St. Peter podia dormir tranquil, sense més amenaces. Ni la Segona Guerra Mundial no el despartaria ja de l'ensopiment. Amb el terror no s'hi valen absurds ni humorismes.

Clar que de tant en tant un cert esperit ha resorgit: la inauguració del Kunsthalle, els anys 20, que acabaria recollint la col.lecció de Giacometti's més important del món o La Maison de l’Homme de Le Corbusier, acabada després de la seva mort, fruit de la tossuderia de la seva amiga Heidi Weber. El pols cultural de la ciutat ha gravitat entre la Schpielsalle i la Biblioteca central, els més de cinquanta museus i unes orquestres de prestigi internacional.

I així Zurich, que podria haver estat la ciutat de les avantguardes ha preferit ser la ciutat amb la qualitat de vida més alta del món. Enlloc del Cabaret Voltaire (que uns okupes assaltaren el 2002 i avui la casa de rellotges Swatch en patrocina la seva rehabilitació com a Museu -per horror dels ossos de Tzara que deuen estremir-se en la seva tomba-) terrasses i taules ocupen les voreres del Limmat, mentre els més afortunats vaguen per les seus de Bucherer, Les Ambassaders o Gübelin. Mentre Basilea és la punta de llança de l'arquitectura, Zurich ha preferit no tocar massa coses, limitant-se a aportar un decorat solvent, granític i impecable (només en els últims temps, l'edifici de la FIFA, al costat del Zoo, obra de Tilla Theus ha arrencat una xispa de geni). Mentre el comunisme naixia, es multiplicava i moria a Rússia, en el llac de Zurich continuaven els creuers de nit, amb una fondue per a dos de sopar, davant dels llums de les villes i cases de la burgesia de la costa daurada que ningú com Zorn no descriví amb tanta crueldat i ràbia.

Però queda lluny, el llac, des de la torre de St. Peter. És un retall que no forma parta dels seus dominis. Ell regna sobre el Niederhof, Belleveue, Lindenhof, Limmatquai, Weinplatz, Bürkliplatz, fins l'Estació Central i l'Universitat, just al davant, des d'on es té una de les millors vistes del seu rellotge.

Aquí és on es produeix l'autèntic combat de cada dia: quan el rellotge de Sant Pere malda per fer-se sentir entre el so dels campanars de les esglésies veïnes, que la Reforma se n'apoderà per sempre, separades eternamment pel riu. No es veuen els vitralls que als 83 anys Chagall rebia l'encàrrec de dissenyar per a Fraumunster però sí les torres barroques de Grossmunster, tan severes i pesades, tan diferents de les esveltes agulles de l'esquerra del Limmat.

Poques ciutats han viscut tan abraçades al seu riu com Zurich ha fet (amb permís del Sihl). Si durant uns segles va donar l'esquena al llac, mai en canvi no ha deixat de reconèixer-se en el seu riu. Diuen que mai no es veu passar el mateix riu, i potser per això les cases més importants i més belles hi són encara presents; la dels fusters, la des sabaters, la del Gos, l'Ajuntament o el Zunfthaus zur Meisenl. El Quaibrücke, el pont que s'alça on el llac dóna pas al Limmat marca el seu límit i uneix les places de la populosa Belleveue, amb olor de cervelats i soroll de tranvies amb l'elegant Burkli, on els Nadals espera l'arribada de Samichlaus amb la carpa del circ il.luminada amb centenars de bombetes .

Avui ja no es llencen els malfactors amb cistelles de palla al riu. En un dels banys públics de la ciutat, a l'Unterer Letten és possible banyar-se avui com fa ja més de cent anys arrossegat pel corrent del riu. S'ha d'avançar dos-cents metres per una passeres de fusta i un cop a l'inici, amb valor, tirar's-hi. Tota una lliçó pràctica de física i geografia. I d'història. St. Peter queda lluny, atrafegat vigilant els seus teulats, però a Zurich es té sempre el presentiment que res de dolent no podria passar.

Elegia del Mönch

2007-06-13T15:19:00.000+02:00

Una tristesa infinita envolta el Mönch. Dels seixanta-dos cims dels Alps, no n’hi ha cap altre que produeixi el mateix desconsol i malenconia. Convertit en una comparsa, reduït a l’etern paper de secundari, ni les llegendes no han sigut amables amb el Mönch. Diuen que l’ogre s’enamorà follament de la bella donzella vestida sempre de blanc. Una obsessió el corsecava: la desitjava amb totes les seves forces. Però la donzella no l’escoltava. El lasciu monstre, pervers i enfurismat, s’aixecà dels peus de Grindelwald i decidí fer-la seva. Terroritzada, la dolça verge de la Jungfrau, embolcallada amb el seu tel d’ermini, que somniava amb un Lanzelot que la seduís o un Sant Jordi que la defensés, només va trobar refugi en un vell i corbat monjo contra el que l’ogre no s’atreví a combatre. Enfurismat retornà al seu lloc, ferit de mort, jurant venjança contra tots el que s’endinsessin al seu domini. L’Eiger, l’ogre, s’adormí i es transformà en una horripilant aranya blanca. La donzella de l’etern vel de núvia, decebuda, fugí també d’aquella fosca figura del Mönch, que restà sol i perdut per sempre més entre els dos enemics.

Sense mítica no hi ha passat i sense passat és impossible construir-se un futur. El Mönch s’ha enfonsat en la grisor d’una existència plàcida i buida, com de vaca suïssa, mentre l’Eiger es convertia en el gran teatre de l’alpinisme mundial i la Jungfrau obria les seves vísceres als milers de turistes que la visiten cada dia.

Ni amb la seva alçada la història no ha sigut benèvola. L’any 1935, es fixà en 4.099 metres. Però un nou mesurament 60 anys després el deixava en 4.107 metres. Havia crescut. Equivocat també, el 1997 es feu l’última correcció. Fins avui,l’alçada del Mönch és de 4.110 metres, la quarta muntanya més alta dels Alps bernesos.

Ha anat augmentat, el Mönch i ni aquest fenomen no ha despertat la curiositat de ningú. El cim que l’any 1857, Porgers, els germans Almer i Christian Kaufmann conquerien per primera vegada, resta adormit, sense esma, a l’ombra de l’Eiger, la seva aranya veïna. És, simplement, la muntanya de celofan, l’invisible i avorrit cim alpí. Com un teatre del barri de Gràcia enfront del Liceu, el divisme ha passat de llarg del Mönch, irresistiblement atret per les passions i els drames que l’Eiger prometia o el glamourós i relaxant Martini amb que l'esfinx de la Jungfrau tempta els seus visitants. Ni un petit llac de muntanya no ha vingut a redimir-lo de tantes dissorts. Al menys, el Wetterhorn i l’Schreckhorn quan es reflecteixen en les blaves aigües del Bachalpsee assoleixen un moment màgic. Fins i tot l'Schiltorn va veure passar Bond, James Bond en la seva deensa de la Reina d'Anglaterra. El Mönch, no, ell simplement hi és. Convidat de pedra, en mig de les grans prima donna dels cims alpins sense que ningú li presti cap atenció.

La paret nord de l'Eiger és la més famosa de tots els Alps. Ni el Matterhorn no li ha arrabassat la condició d’estrella de l’alpinisme. Un bloc de roca de 1.800 metres (tota la muntanya té 3.970 metres), recte i tallant com una navalla suïssa, amb allaus constants i un temps inestablement diabòlic.

Quan tots els cims dels Alps s'havien escalat, va començar l'alpinisme de dificultat i les últimes vies que restaren per ser escalades, "Els tres últims desafiaments dels Alps" foren a paret Nord del Matterhorn, l'aresta Nord de les GrandesJorasses per l'espoló Walter i la Eigernordwand.

Cap d’elles no ha superat mai les desgràcies que han acompanyat l’Eiger. Cap no ha enfosquit la seva condició de muntanya de la mort.

En els dos primers intents d'escalada, tots els integrants de les cordades hi moriren, però fou l'agonia de Toni Kurz, el juliol de 1936, en la tercera expedició, la que va proporcionar la imatge més brutal i sagnant. L'aranya va treure tot el seu verí més mortífer.

Toni Kurz, bavarès, i tres companys més (dos austríacs i un altre bavarès) comencen l'escalada el dissabte 18 de juliol. Tots són joves, el més gran té 27 anys i Kurz, 23. Fan vivac en un petit niu de roca sobre el Mur Vermell. L'endemà diumenge, continuen pujant. El temps no és especialment dolent. Avancen però no el suficient i han de fer una altra aturada just per sota del Vivac de la Mort. El dilluns, dos integrants de la cordada intenten continuar però als trenta minuts s'aturen. Decideixen tornar cap on els esperen els seus dos companys. L'expedició decideix abandonar i comencen el descens. Quan aquell dia finalment s'han de tornar a aturar només han pogut desfer 300 metres. L'Eigernordwand s'enfonsa encara 900 metres més avall. És la tercera nit que han de passar penjats a la muntanya. La roba, xopa, els cala els óssos. L'alè, gèlid i trist, els emboira les mirades. Callen. La nit passa a poc a poc...

A les primeres hores de sol del dimarts 21, exhausts, tornen a començar la baixada. Els bancs de boira s'obren un moment i la gent, que s'ha anat congregant als peus del Kleine Scheidegg veu, a través dels telescopis, que tots quatre segueixen. Un clam d'alleujament i alegria s'alça a la vall.

Però pocs minuts després esclata una tempesta. La força de l'aigua causa les primeres allaus de neu pols. El fred s'arrapa a la muntanya i fa aparèixer el gran enemic, el gel. El camí de retorn queda tallat. Cal prendre la decisió més difícil: el descens vertical, d'uns 200 metres de profunditat. El mateix lloc on fa uns mesos la segona expedició va perdre-hi la vida. L'infern. La línia de caiguda lliure d'allaus de neu i pedres. Però no hi ha alternativa i s'hi encaren amb decisió.

Encara a la vall es viu un últim moment d'esperança quan a primera hora de la tarda se sent des del cor de la muntanya la remor d'una vella coneguda tonada tirolesa. Fa posar els pèls de punta aquella cançó que arriba lluny, bressolada pel vent, fosa en la tènue llum d'aquella tarda d'estiu als Alps. Són ells!

Però la força dels Alps s'alça de nou. L’aranya ha despertat i vol assegurar-se que es compleixi el seu veredicte. No hi haurà perdó. És qüestió de minuts que el cel s'ennegreixi i el vent bufi de nou. La natura esclata, brutal, i s'ensenyoreix, tràgicament, de la fondalada. Es desferma una caiguda imparable de roques i neu pols. Els cors dels que encara resten al Kleine Scheidegg s'encongeixen. Tots saben el que això significa. La platea emmudeix.

Però en aquest invisible joc que l'Eiger juga amb els muntanyencs encara hi ha lloc per un dels epílegs més tristos, més dolorosos del muntanyisme modern. De nou s'obren les cortines del teatre i els espectadors assisteixen, esgarrifats, al desenllaç final. Només queda Kurz, colgat de la muntanya. Els seus companys han mort, arrossegats uns, escanyats altres, Eiger avall. Però Toni ha resistit i crida, i crida ben fort demanant auxili.

L'escena és patètica. Un home penja, a pocs centenars de metres de la vall, entre la terra i el cel, gronxant-se enmig de la caiguda de roques, sol, xop, mirant la mort front a front. Penjant d'un senzill anell de corda.

Els equips de rescat es posen en marxa i arriben a 100 metres per sota de Toni. Però és tard i saben que aquella nit no poden fer res. S'alcen crits d'ànim i suport per Toni, però són només paraules, i les paraules a l'Eiger ressonen buides i sense sentit. És quan li diuen a Toni que resisteixi, que l'endemà al matí tornaran, que Toni troba forces encara per pregar-los que no se'n vagin, que ja no pot més, que tem no poder aguantar la nit fosca que avança. Però se'n van. Se n'han d'anar. I L'Eiger l'abraça i se'l fa seu.

Toni Kurz resistirà encara aquella nit. Pot ningú imaginar-se què devia ser aquella nit? Què devia murmurar-li l’ogre? Per què el Mönch no tornà a arravatar-li la seva nova víctima com havia fet tants anys abans amb la bella donzella? Toni Kurz va resar, va somniar, aquella nit?

L'endemà al matí nous equips de rescat arriben a la zona. Aconsegueixen apropar-s'hi a 30 metres. Toni ja no pot moure el braç esquerra, congelat. Però encara durant tot el matí intentaran canviar el destí. Quasi sense forces però amb una voluntat de viure salvatge, Kurz i els seus rescatadors arriben quasi a tocar-se. Queden a menys de 15 metres. Però Kurz està esgotat. És inconcebible com ha pogut resistir tota aquesta estona. Li demanen un últim esforç, estan tan a prop. Però un peti nus a la corda, un miserable i petit nus a la corda l'atura. Resta penjat de l'Eiger, de nou. Té temps encara de mirar els seus companys morts que resten colgats. I de girar-se, una última vegada més, la darrera, cap els seus rescatadors. Mai no oblidaran aquells ulls que es tanquen davant seu, aquella mirada neta i blava, com la punta del cim de l'Eiger.

La història d’un relat així només el podia escriure algú que també va penetrar en la teranyina dels Alps. Andreas Heckmair, alemany i Heinrich Harrer, austríac, ho han fet en dos llibre que són un clàssic de l’alpinisme tots els temps. Són dos dels quatre integrants de la cordada que, finalment, l’any 1938 feien el cim de la cara nord de l’Eiger. I hi plantaven la seva bandera, l’esvàstica nazi.

Totes els cims havien anat caiguent un darrera l'altre. Dels tres grans últims desafiaments, només l'Eigernordwand resistia tots els intents. Fer el cim representava la glòria. I l’orgull nacional.

Heckmair i el seu compatriota Vörg comencaren, dos anys després de la mort de Toni Kurz, l’ascens més important de la seva vida. Objectiu: l’Eiger. Però el temps els feu recular just al punt on una altra cordada de dos austríacs, Heinrich Harrer i Fritz Kasparek també intentaven l’escalada. Enlloc de competir uniren esforços. I després de 3 dies i mig a la paret, per fi, l’ogre fou vençut. L’Alemanya nazi ho festejà com un triomf heroic, gairebé wagnerià. Hitler mateix els condecorava personalment. La fama ja no els deixaria mai: Heckmair, es va fer guia de muntanya, i visqué entre pujades a cims i el seu alberg de Baviera; Harrer, que s’afilià al partit nazi, visqué una vida d’aventures que el portaren a la Índia on, fet presoner pels britànics un cop esclatà la II Guerra Mundial, fugí i arribà al Tibet. Foren Set anys, que després es convertirien en un llibre i fa poc en una pel•lícula amb Brad Pitt.

El Mönch s’ho mirava tot amb aquella barreja d’escepticisme i resignació. No es revoltà com el Matterhorn, al Valais, quan les cordades de Whymper i de Carrel es disputaven el primer lloc en la conquesta del cim més fotografiat del món. Arribarien primer els anglesos, un 14 de juliol de 1865, però pagarien un preu altíssim. El Cerví no és una aranya però una llegenda el fa l'acompanayant de Garagantua en el seu viatge per Suïssa. I el gegant, l'Horu que diuen els nadius, esperà la seva ocasió. A la baixada, quatre dles integrants de l'expedició caigueren per la glacera, 1.400 metres més avall. Tres dies més tard Jean-Antoine Carrel assolia la cim pel costat italià. Massa tard. En l'alpinisme, ser segon no val res.

Quan avui parlem de l’Eiger, ho fem de la seva paret Nord. Però pels pioners de l’alpinisme, no va ser així. A més de ser considerada inescalable, els movia un altre objectiu: ser els primers en fer el cim. I l’Eiger fou fàcilment conquerit, per darrera, l’any 1858.

Des de sempre s’havia viscut amb els Alps. S’havien travessat en so de pau i de guerra, amb elefants i com a pelegrins, però mai foren les pròpies muntanyes « l’objectiu ». Durant segles, aquests gegants foren temuts i reverenciats. Molt pocs tenien nom i les que en tenien, com el mont Pilatus, prop de Lucerna, eren els més temuts de tots. La llegenda portà Ponç Pilat a Suïssa i amb ell la prohibició de pujar-hi, excepte el divendres sant. De les muntanyes només en sortia perill i basarda. I dracs i ogres.

Foren els científics i els poetes els que primer entraren al cor de les tenebres. L’any 1723, Johann Jacob Scheuchzer publicava un primer tractat del massís alpí amb il•lustracions, Però l’inici dels Alps com a entitat cultural pròpia té un nom i una data : Albrecht von Haller, 1732. El seu poema, titulat justament “Els Alps” inicia el camí pel descobriment d’un món fascinant. Per primera vegada es fa literatura amb els Alps. El seu nom comença a conèixer-se. El temor deixa pas a l’admiració. I l’admiració a la passió desenfrenada.

El romanticisme abraça els Alps i li dóna aquella forma que arriba fins nosaltres. “Sturm und Drang”, tempesta i empenta. El sentiment i la fantasia desfermada en front del classicisme i la raó. Herder, Schiller i Goethe. Una inèdita llibertat i sensibilitat recorre Europa a través de les seves obres. Expulsats de la naturalesa, l’ideal d’home roussenia troba en aquest moviment un punt de referència. Sovint tràgic, a voltes desesperat. Una paraula, romanticisme, associada primer a paisatges naturals que presenten un aspecte irreal i grandiós, assoleix després l’ànima, el "sehnsucht", l’anhel i l’ànsia. L’experiència vital de sentir-se vulnerable davant d’una naturalesa devastadora, ,inassolible, destructiva.

Diu Rafael Argullol de la representació romàntica dels paisatges muntanyencs que genera un doble sentiment, abismàtic i melancòlic de l’home dividit. Per un costat, a través de tortuoses valls i arrossegadors allaus, apareix el poder jupertí de la naturalesa; per l’altre, en immenses panoràmiques es materialitza els somnis i les inquietuds de qui escolta l’estremidor silenci del món.

Quin escenari millor que els Alps per un esperit romàntic? Millor encara, per un esperit romàntic protestant? Caspar David Friedrich no visità mai els Alps suïssos, però el seu Der Watzmann, als Alps bavaresos, transmet un realisme topogràfic. Les seves "Roques a Rüge” (conservat a la fundació Oskar Reinhart de Winterthur) o "Caminant sobre un mar de boira" produeixen una estranya sensació d’infinit, d’una naturalesa viva que s'entega sovint a la mort. "Um ewig einst zu leben, muss man sich oft dem Tod ergeben." Depressiu, malencòlic, prototip de l’artista romàntic, Friedrich, admirat pels reis Prussians i els Tsar de Rússia, amic de Runge i Goethe, morí mig paralitzat i sol. Oblidat durant dècades, l’obra de Friedrich va haver de ser reivindicada pels surrealistes i recuperada finalment pels expressionistes.

De tots els gèneres en què es va expressar el Romanticisme, la pintura i el paisatge és, potser, el més brillant i complex. Ja Caspar Wolf inicià un corrent que amb Friedrich esclatà i amb Turner va assolir una dimensió popular i universal. Pintà mai Turner un quadre millor que el "d’Annibal creuant els Alps?" Tempesta, vent i núvols. Una paleta de foscos marrons i grocs daurats que malden per donar llum als grisos núvols. I els les figures, a contrallum, els elefants convertits en formigues per a expressar la grandesa de la naturalesa en front de l’ésser humà.

Les estades de Turner a Suïssa estimularen la fascinació pels Alps. Als pintors s’hi sumaran aviat poetes (Wordsworth, Byron, Shelly, Goethe) i músics. Mendelsson triarà Interlaken, que visitarà sovint. Brahms estarà 3 anys seguits visitant el llac de Thun (on escriurà les Sonates Op. 99 per a Cello i Piano, I per a violí i piano, Op. 100 en A Major i Op. 108 en D menor).

Però en paral•lel, els biòlegs i naturalistes s’han adonat també del món fascinant que amaguen els Alps. A von Haller, el seguiran Pfyffer, creador del primer mapa en relleu d’una regió suïssa a gran escala; Horace Bénédict de Saussure, “l’inventor de l’alpinisme, que escalà el Mont Blanc armat d’un arsenal d’objectes científics o Louis Agassiz, que posà les bases de l’estudi de les glaceres alpines.

Tot estava a punt pel començament de l’època daurada de l’alpinisme.

La bogeria per la conquesta dels cims dels Alps es va estendre arreu ben aviat. Fins el 1863, els britànics aconseguirien 50 primeres ascensions a les muntanyes suïsses. Un autèntic exèrcit que colonitzava les últimes terres desconegudes d’Europa. Smith, Wills (que pujà el primer al Wetterhorn) i, sobretot, Leslie Stephen, representen millor que ningú aquesta febre alpina. Sublimació del perfecte victorià, biògraf autor del History of English thought in the eighteenth century (1876) i The English utilitarians , però sobretot del Diccionari de la biografia nacional, pare d’Adrian, Thoby, Vanessa i Virgínia, Sir Leslie Stephen ha tingut una influència enorme en la concepció moderna de l’alpinisme. El seu llibre “The playground of Europe” marcà per sempre una nova idea: l’excursionisme com a "gentleman’s sport".

El 1857, al peu del Finsteraarhorn, un grup d’anglesos decideixen fundar, després de tornar a Londres, «The Alpine Club». Dos anys després compta amb 134 socis i John Ball, naturalista, com a President. Les tensions entre els partidaris de la via cientifista i els estendards de l’alpinisme entès lúdicament i esportivament esclaten. Stephen, guanyarà. Els científics, entre ells, John Tyndall, aviat aniran abandonant l’entitat. Definitivament, l’alpinisme es convertia en un esport, en una forma no utilitarista de concebre l’afecció per les muntanyes.

Són els anys que es funden la majoria dels més importants centres alpinistes europeus: l’austríac, el 1862, el suís (que en deu anys tindria ja més de 1.500 socis) i l’italià, el 1863, l’alemany, el 1869, el francès (potser l’únic que ha mantingut una línia més científica), el 1874 i el català, el 1876, a través de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques.

El 26 de novembre de 1876, Josep Fiter junt amb quatre membres més, redactaren els seus Estatuts –encara avui vigents.- i que en el seu primer article diuen:

«Amb el fi d'investigar tot quant mereixi la preferent atenció sota els conceptes científic, literari i artístic, en la nostra benvolguda terra, es crea una societat que es titularà Associació Catalanista d'Excursions Científiques».

César August Torras, Ramon Arabia, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol, Francesc Maspons, Joaquim Casas, Pompeu Fabra, foren alguns dels noms dels primers temps. El 7 d’abril de 189, sota la Presidència d’ Antoni Rubió i Lluch, l'ACEC es fusionava amb l’Associació d’Excursions Catalana i creaven el Centre Excursionista de Catalunya, unint-se així en una sola entitat, les vessants culturals i esportives.

La Renaixença catalana no es pot entendre sense el CEC, peça clau d’un país que despertava i aspirava a un redreçament nacional. Les Bases de Manresa, el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, la fundació de l’Institut d’estudis catalans, tot té lloc a la seu del CEC que es converteix en l’únic centre alpinista del món on la fidelitat a una cultura i l’arrelament a un país s’obren pas a través de l’excursionisme. Prop de les muntanyes, per sentir el batec d’una terra i d’una nació.

Però mentrestant el Mönch continuava la seva dolça somnolència. Ni la perforació de l’Eiger per construir-hi el primer ferrocarril que havia d’arribar al cim de la Jungfrau i que es quedà una mica més enrera no el despertaren del seu ensopiment. Assistí impàvid a l’apoteosi turística i l’aparició del xalet suís, autèntica institució nacional. Grindelwald, Murren, Lauterbrunnen, Beatemberg, tots els racons d’aquell tros de Berna es sembraven de xalets i Hotels. Els Alps es convertien en un “must be” i els romàntics desaven els seus paisatges feréstecs i sublims per deixar pas al turisme de saló. I encara que Ruskin clamés contra tanta violació natural, el pitjor estava encara per arribar.

Avui, el Mönch veu com milers de turistes pugen al Meiringen, en l’aeri més llarg de tot Europa, que des de Grindelwald tarda mitja hora, suspès damunt dels prats i cabanes de fusta i amb l’Eiger sempre teixint la seva tela al davant. Arriben gairebé a tocar-lo en el camí que porta al Kleine Scheidegg en una cursa frenètica entre japonesos, coreans i americans on a estones cal aturar-se per deixar passar als que vénen de tornada. O, més miserablement encara, penetren en la seva ànima i travessant-ho, igual com han fet una estona abans amb l’Eiger, arriben al palau de gels i de neus eternes de la Jungfrau (i afegim- boires permanents).

Apel•les Mestres li dedicà uns versos, tendres i apassionats:

Tindràs un tresor
d’edelweis en flor,
les estrelles d’or
tindràs per llanternes...
Vine a la Jungfrau,
vora del cel blau,
a gosar en pau
de les neus eternes

Però la realitat és que el ferrocarril que durant 16 anys perforà els Alps no ha deixat de trencar un dia i un altre també el repòs honorable del vell monjo.
Queda lluny la primera ascenció de 1857, com la de la ruta de l’espoló Sud-est oberta per Macdonald, Almer i Melchior Anderegg el 1863. També la cara Nord s’escalà el 1921 i l’Oest, en un proper 1982. Però cap d’aquestes pujades no són als llibres de la història de l’alpinisme. Com tampoc no surten tots els que per 490 dòlars i 3 hores de pujada i 2 de baixades corren cada dia a escalar-lo.

El Mönch ha tingut una vida de petit-burgès, confortable i ben suïssa, mentre els seus veïns s’esgarrapaven per uns minuts de glòria. No s’ha mogut, només imperceptiblement, creixent uns centímetres cada any, i això l’ha permès sortir a totes les fotos. Ferdinand Holder (bernès, com Von Hallen), l’últim gran romàntic i paisatgista suís, el pintà, amb la Jungfrau i l’Eiger, envoltats de boires. És un quadre de tons blavosos, amb els cims surant per sobre els núvols. L’any 2006 es va vendre a Sotheby’s per una xifra rècord de 4,83 milions de francs suïssos.

Però jo me l’imagino convertit en la famosa figura del monjo del quadre de C.D. Friedrich, davant del mar. A penes tres franges de diferent color per la terra, el mar i el cel. Un esperit de místic solitari. Un eremita del silenci. El Mönch, la muntanya, conserva encara aquell romanticisme, com una sonata de Brahms, aquella tragèdia oculta del paisatge.

El viatge s'acaba

2007-06-11T12:14:00.000+02:00

Un bon exili ha de tenir sempre un final. El meu, s'acaba el dia 27.
Sé que s'estendrà una consternació general entre els milers de llegidors d'aquest bloc però és així, i punto, que deia el meu jefe.
Ja em queden pocs post a explicar, però els que hem queden, són els següents:

Vida de catalans a Suïssa:

Josep Pijoan:

Fugida amb Maria Teresa Mestres (La ben plantada); Suïssa i Amèrica (es fa quaquer); Summa Artis; Torna a Ginebra; filla artista. Cal llegir Josep Pla i el seu Pijoan.

Francesc Cambó, Rafael Patxot i Francesca Bonnaimeson:
L'exili de la gent d'ordre. El mecenatge i la col.lecció Cambó ; compra a la galeria de Lucerna on es traficà amb art nazi; la deixa en dipòsit a Lausanne: se'n va l'Argentina; mor mentre volia tornar a Espanya.
Patxot, el gran mecenes, cançoner català, astròleg...Mor a l'exili.
Bonaimeson, la biblioteca, vidua de Narcís Verdaguer. Secretària de Cambó. Mor tornant a Barcelona i adonant-se que tmabé ella havia perdut la guerra.
Gent d’ordre. Tres finals diferents. El país se’ls gira d’esquena i ells es giren al país.

Muñoz Ramonet: Bad Ragaz; vida a l’Hotel; estraperlo; l’imperi dels germans Muñoz; anècdotes del channel 5; carme broto; palau robert, el siglo; el ritz; s’enfada amb tothom; fuig a Suïssa. Mor multimilionari. Discussions sobre el seu testament.

Joan Dorca (Ramon Sugranyes, història dels Casals catalans a suïssa): vida inventada d’un català emigrant anys 50.

Jaume Anglada (Eiger): el primer català que puja l’Eiger.

Sobre Suïssa:

Zurich: racons (església St. peter), Lavater, fesonomia, art de dibuix amb cartró i tisores; ; agustinersstrasse, l'hotel widder; chagall i Fraumunster; sprungli; Zwingli i Bullinger; Dadaisme i Lenin, cafè Odeon i cafès de Zurich, diferència amb Viena i Barcelona; plaça Bellevue; Kunstmuseum, Hodler i Giacometti (lligar-ho amb el Solothurn); castells a la plaça Burkipltz; Einstenin; òpera de Zurich; l'antro de les cerveles; bicicleta al voltant del llac; la gran novel.la de zurich; bany al Limmat.

Alps / Berna / Emmental: des del punt de vista del Mönch, el tristíssim cim entre l'Eiger i la Jungfrau, sempre al mig. La llegenda de la donzella. L'alpinisme. Etimologia. Relats sobre Eiger i Matterhonr; leslie stephan; Saussure; esl anglesos; els Clubs Excursionistes (entre ells, el CEC); avui ascensions per 5.000€ a l'Eiger; Grindelwald, apoteosi del xalet suís; emmental en llames; Berna, l'autèntica aranya blanca, que no ha perdut mai cap guerra.Poema d'Apel.les Mestres sobre Jungfrau.

Grisons: el romanx, el seu Pompeu Fabra; història de les tres lligues; lluita contra els espanyols; caràcter grisó (una illa dins de l'illa); Davos, amb la història de l'alt càrrec nazi assassinat i st. moritz; però guarda i baixa engladina. Alois Cariget i Settembrini; l'emigració; ligar-ho amb les termes de Vals (i d'aquí parlar una mica d'arquitectura suïssa)?

Ginebra i Laussanee via Societat de Nacions (recull del que ja he anat explicant, més una mica més de Calví, personatge que, com s'ha vist, m'atrau poderosament)

Rellotes, formatges i xocolata (intentar ser original aquí, però com?)

Final: visita a l’Eiger. Boira. Pluja. Recuperar tots els noms. Resums de coses. Ens n’anem. L’endemà trucada: eiger amb arc de sant martí.

Amb tot això i el que porto, servidor intentarà fer un projecte de llibre. No per res, però cal buscar fonts d'ingressos alternatives.

Les illes de Suïssa

2007-06-07T17:39:00.000+02:00

Viatjaren lluny els Robinsons suïssos per trobar una illa. Ni Defoe, ni Stevenson, ni Melville, ni Conrad ni Loti no s’imaginaren mai una illa deserta en la que una família corrent, amb altes dosis d’habilitat pràctica i una intel•ligència útil, però sobretot un enorme devasall de sentit comú, hi sobrevisquessin i, a sobre, portessin una vida confortable i amb les comoditats més pròpies d’una casa de camp a la riviera suïssa que no d’un tros de terra amb palmeres i cocoters en ple Atlàntic.

Jules Verne en feu un elogi encès (“de tots els llibres de la meva infantesa, els Robinsons Suïssos eren al que jo estimava mes… quants anys vaig passejar en la seva illa! Com vaig envejar la seva sort! De manera que ningú no es sorprendrà que hagi sentit limpuls irresistible de posar en escena Lilla misteriosa I Dos anys de vacances. Li agradaven més que el trist i amargat robinson de Defoe fins al punt d’escriure una de les seves novel•les, en homenatge, que arranca allà on l’obra original acaba: Segona Pàtria,

Fritz, Ernest, Jack i Franz, els quatre fills de la família, juntament amb els seus pares, un pastor protestant expert en agricultura i una mare capaç de cuinar menges exquisides, amb escassíssims mitjans, sobreviuen dos anys conreant camps, construint cases als arbres, cohabitant amb animals de tot el món (cangurs, pingüins antàrtics, elefants, llops i boes). Un èxit rotund del millor esperit emprenedor suís fins al punt que quan tenen l'oportunitat de tornar a casa decideixen no abandonar la seva Nova Helvètia. Per què si ara l'illa ja era casa seva?

Johann David Wyss, de Berna, pastor protestant i pare de quatre fills en la vida real igual que en la novel•la, escriví la història, amb una clara vocació pedagògica i unes profundes conviccions cristianes. Amb un claríssim fons roussenià latent. La versió que coneixem fou la que anys després el seu fill, Johann Rudolf Wyss, escriptor i folklorista, autor també de l’himne suís, rescriví i publicà. L’èxit fou immediat i ocupa des de llavors un lloc destacat entre les novel•les d’aventures de tots els temps, condemnada, però, a la secció de literatura juvenil, juntament amb Verne, Scott o Dumas. L’èxit no es perdona mai. I menys que enlloc, a la literatura.

Metàfora plàstica del heimat suís, els Robinsons suïssos no fan altra cosa que recrear el país que coneixen, la seva etrra del Mitelleland bernès. És un autèntic tractat de vida privada, encara vàlid avui. Mai una illa no fou tan útil per entendre un poble. Aquesta és la clau de la novel•la: la representació d’un món, l’al•legoria d’un esperit.

Exactament igual que el que representen les illes suïsses.

El país dels Alps i els grans llacs continentals, de feréstecs paisatges i verds inacabables, del Rhin i el Roïna, de l’Aar i el Limmat, del País dels Grisons i del Valais, bressol de la reforma, el pacifisme i la neutralitat, dels grans capitals i dels rellotges, les xocolates, l’apenzeller, el gruyere i l’sbrinz. Tots els tòpics imaginables sobre Suïssa sempre erren en l’essencial. Tant mirar cap amunt ens hem oblidat de mirar cap avall. Tant comptar quatre mils i sovint hem badat de fixar-nos a ras de terra. Tan aclaparats de Lémans i Bodensees i no hem estat atents al que teníem al davant. Unes petites llenques de terra que clapegen de tant en tant els blau cels profunds de les netes aigües dels llacs alpins : són les illes de Suïssa.

No surten en les guies de viatges, tossudament obsessionades en conduir els turistes a l’abisme de les caricatures (prat amb vaca, muntanya amb funicular, carrer comercial idèntic a tot arreu) . I en canvi només en les illes de Suïssa podem entendre el caràcter d’aquest poble. Sovint s’ha dit que la Confederació és en ella mateixa una illa enmig d’Europa. No serà doncs des de les seves ínsules i illots, a les entranyes de la seva ànima, on hauríem de buscar primer per mirar d’entendre alguna cosa ?

Una cosa és Suïssa com espectacle i una altra Suïssa com a valor moral i de país. Dels suïssos s’ha dit que són un poble de muntanya, però és al costat del llac de Lucerna, al prat de Rütli, ben a prop de les illetes de Seedorf on els tres cantons d’Uri, Schwyz i Unterwalden es juraren protecció eterna; tenen una profunda consciència de llibertat i un gran sentit de la solidaritat i només comparant les illes de Rheinau i la petitíssima illa de Werd, tocant a Steim am Rhein, les dues al mig del Rhin, les dues encerclades per terres protestants, l’una amb un gran convent benedictí i l’altra amb un petit monestir franciscà on hom pot arribar a adonar-se del que significa la conquesta d’aquells principis tant a nivell individual com comunitari; desconfien dels canvis, perquè la lluita contra les forces de la naturalesa els han convertit en tenaços defensors de les petites conquestes guanyades al cel i a l'infern, però només visitant les illes del llac del Zurich, on el temps es va aturar una dolça matinada de l’any 700 es pot entendre el que ha significat viure en una història de segles de lluites i invasions, de guerres de religió i saqueigs, de nobles pacifismes i tèrbols col•laboracionismes; s’han abraçat a l’ètica protestant que els ha conduït a la revolució industrial continental més important del segle XIX, enmig d’emigracions i enriquiments formidables, de misèries i fortunes, i és per això que la tupida xarxa d’entramats socials suïssos es fan presents, rotunds, a l’Illa de Mauensee, on al bell mig s’hi alça un castell que no pot visitar-se perquè es tracta d'una illa de propietat privada.

En tres ocasions de la seva història, Suïssa més que mai es va convertir en una illa: el 1291, un petit illot democràtic de pagesos i camperols enclavat en una Europa Feudal; el 1848, una ínsula liberal que s’obria pas entre monarquies absolutes i conservadores; el 1939, quan restà rodejada pels exèrcits feixistes i no va poder resistir el terror, cedint a la vergonya d’una neutralitat tacada de negre.

És aquesta extraordinària barreja de força i pacifisme, d’esperit de llibertat i obertura al món i d’aïllament i retorn a les arrels, de paisatges extrems i prats de silencis monacals, de selva capitalista i cooperativisme profund, de cosmopolitisme plural i de tancades i ràncies tradicions, de clarors i llums vibrants i crepuscles desmaiats, el que fa de Suïssa un país apassionant. Una nació de voluntat. Un país fet des de la negativitat de no voler ser una altra cosa. Llacs i muntanyes. Però sobretot, illes.

A la petita illa de Werd s’hi arriba per una passera de taulons de fusta. És al mig del Rhin, abans d’arribar a les catarates de Schauffassen i al davant mateix de Stein am Rhein. Des de les seves platges, “la pedra sobre el Rhin” enlluerna. Però la bellesa medieval de Stein, trepitjada per hordes de turistes, s’amaga just el necessari des del riu. Res des de Werd no fa imaginar la bellesa de Stein: el seu Vor der Brugg, les històries que es conten en els esgrafiats de les cases de l’Obergass: l’Ajuntament, la Weisser Adler, la Vordere Krone, la Roter Ochsen, amb façanes gòtiques i barroques barrejades, amb pintures al•legòriques a Diògenes o Alexandre el Gran i encara una decorada per Alois Cariget al segle XX.

La seva riquesa ha anat sempre parella al seu enclavament, al Nord del Rhin (només el cantó de Schauffussen està també al Nord; tota la resta de Suïssa és al Sud ja que el riu n’és la frontera). El Monestir de St. Jordi, situat davant del Rhin, fou un enclavament cultural d’especial importància, abans de ser reformat. Des d’allà sí que és veu Werd, on una petita comunitat de franciscans potser està resant les Vespres.

Poc se sap de Werd abans que Otmar, el primer abat del monestir benedictí de St. Gallen, hi fos encarcellat i hi morís al cap d’uns mesos l’any 759. Des de llavors es convertí en un petit enclau de pelegrinació. Aquest fet no passà desapercebut a l’Emperador Otto I que l’any 958 el cedí al llavors naixent monestir d’Einsiedeln. I així passaren els anys, i vingué la reforma que arrasà Thurgau i s’endugué amb ella St. George d’Stein. Però ningú no entrà a Werd, sota la protecció del llavors magnífic i poderós Einsiedeln, que resistí l'embat de la nova religió. Des de llavors, els dos monestirs, han restat separats per uns corrents més forts que els del Rhin.

Passar unes hores a Werd, travessant la passera, visitant la capella del Monestir, assistint a les oracions de les 12 i contemplant el Rhin que tan suau avança cap a les catarates és una delícia.

El culte a l’abat Otmar, que fou enterrat al cap de cent anys després de la seva mort a Sant Gallen, esdevingué aviat ben popular i, juntament, amb Sant Gall, Sant Maurici (un dels 66 legionaris cristians que foren martiritzats per refusar adorar els Déus germànics al segle IV i que avui, al lloc de la seva mort, s’alçà el monestir agustinià que porta el seu nom), Sant Nicolau de Flüe (eremita que disposà del do de la profecia i fou sovint consultat per reis i nobles de tot Europa), Sant Urs i Sant Víctor (que moriren màrtirs a Solothurn) són els sants més apreciats a la Confederació. I cal afegir-hi una dona, Santa Wiboranda de St. Gallen, anacoreta que fou assassinada a la seva cel•la per una invasió de Magiars a les terres de Turgòvia i Sant Gallen, al segle X.

Set quilòmetres enllà de Werd, passades les cascades, el Rhin fa un dels seus girs més malenconiosos (que només repetirà, en una escala més gran, a Basilea). Entre una doble corba, ocupant tot l’illot, el monestir de Rheinau, amb les seves torres bessones, és una de les joies del barroc suís i exemple perfecte de la Contrarreforma. Suïssa no s’entén sense Calví ni Zwingli ni sobretot senseBullinger, l'autèntic arquitecte de la Reforma, però tampoc sense Carles Borromeu ni els jesuïtes.

La reforma s’estenia arreu i només els cantons fundacionals, Lucerna, Friburg i Solothurn aguantaren ferms enel seu catolicisme. I encara que s’oposaren a la posició del Cardenal de Milà, Carles Borromeu, de crear un gran bisbat a la Suïssa central , s’involucraren en el seu programa d’educació. Amb Borroemu (sant patró dels catòlics suïssos) , les tropes de Sant Ignasi entraren a la Confederació. L’any 1574 es fundava la primera escola dels jesuïtes a Lucerna. El 1586 s’hi constituïa la primera nunciatura. Arribava amb ells un nou moviment arquitectònic, el barroc. El retorçat símbol d’una força recuperada. Uns anys després, els seguirien, entre d’altres, l’església dels jesuïtes de Solothurn i el nou conjunt monumental de Rheinau.

Com en un illa enmig d’un mar protestant, els catòlics suïssos han hagut d’aprendre a conviure amb una altre religió. No ha estat un camí fàcil i sovint han acabat en guerres religioses o divisions de cantons. Avui, gràcies als moviments migratoris (sobretot d'italians), són la religió majoritària, però continuen sentint-se nàufrags.

Fou el segle XVIII el segle de Rheinau. Com Sant Gallen, ressorgí d’uns anys d’oblit. Però l’esplendor de daurats i querubins durà poc. Tot el que l’abat Gerold II reconstruí tornava a caure en la foscor: primer, tènuement, amb la invasió francesa; després, de forma definitiva, amb la dissolució ordenada pel Cantó de Zurich el 1862. La decadència continuà convertint-se anys a venir un hospital i una clínica psiquiàtrica.

També a les petites illes d’Ufnau i Lützelau, situades al final del Llac de Zurich, ja la cantó d’Uri, es poden visitar l’església de Sant Peter i Sant Pau. Creixeren sota la protecció d’Einsiedeln i foren uns importants centres intel•lectuals en les bromoses matinades de l’Edat mitja. Deixades a la seva sort, el pes dels anys i la reforma les aniquilà i són avui uns plàcids llogarrets d’esbarjo amb restaurant self-service inclòs. Com l’illa d’Ogoz, al llac de la Gruyère, que encara conserva les restes d’un castell i una capella. I una situació privilegiada des d’on s’ensumen ja les fondues moité-moité que els Restaurants de la ciutat despatxen 24 hores al dia als turistes assedegats d'emocions fortes en ple mes d’agost.

L’illa de Saint Pierre, en canvi, al llac de Bienne, no té res a veure amb totes les anteriors. És la més gran de totes les illes suïsses. De fet, arran d’unes obres per controlar les aigües del Jura, es convertí en una península d’uns 5 quilòmetres de llargada. Inaccessible al tràfic i a les bicicletes, St. Peterinsel (Biel/Bienne és una de les poques ciutats bilingües de Suïssa) és una reserva natural, d’ocells i plantes, on encara queda algun racó, cap al tard, un cop la invasió de famílies torna a casa, per escoltar el silenci.

Aquell silenci, a redós dels Jura i dels Alps, que agradava tant Goethe, l’emperadriu Josefina o els reis de Suècia i Baviera, però sobretot que marcà per sempre un il•lustre ginebrí, Jean-Jacques Rousseau.

St. Peterinsel guarda el record de l’exili de Rousseau en el seu propi país. Nascut a Ginebra, viví a França però hagué de fugir a Suïssa d’on acabà expulsat també. Però en el seu pelegrinatge per vil•les i ciutats de la Confederació trobà el seu jardí, la seva arcàdia feliç en l’Illa de Sant Pere. “Tornem a la natura” clamava Rousseau, en la seva lluita a favor de l’amor i la compassió. I enlloc com a St. Peter Rousseau no es trobà mai tan a gust. Hi passà només uns mesos, però les descripcions que fa de l’illa reflecteixen un dolç i sentit enyorament:

On y trouve des champs, des vignes, des bois, des vergers, de gras pâturages ombragés de bosquets et bordés d'arbrisseaux de toute espéce dont le bord des eaux entretient la fraîcheur; une haute terrasse plantée de deux rangs d'arbres borde l'Isle dans sa longueur, et dans le milieu de cette terrasse on a bâti un joli salon où les habitans des rives voisines se rassemblent et viennent danser les dimanches durant les vendanges (…) J'ai toujours aimé l'eau passionnément, et sa vue me jette dans une rêverie delicieuse, quoique souvent sans objet déterminé. Je ne manquois point à mon lever lorsqu'il faisoit beau, de courir sur la terrasse humer l'air salubre et frais du matin, et plâner des yeux sur l'horizon de ce beau lac, dont les rives et les montagnes qui le bordent enchantaient ma vue. Je ne trouve point de plus digne hommage à la divinité que cette admiration muette qu'excite la contemplation de ses œuvres et qui ne s'exprime point par des actes développés
Pour les après-dinées, je les livrois totalement à mon humeur oiseuse et nonchalante et à suivre sans regle l'impulsion du moment. Souvent quand l'air étoit calme j'allois immédiatement en sortant de table me jetter seul dans un petit bateau que le Receveur m'avoit appris à mener avec une seule rame; je m'avançois en pleine eau. Le moment où je dérivois me donnoit une joye qui alloit jusqu'au tressaillement et dont il m'est impossible de dire ni de bien comprendre la cause, si ce n'étoit peut être une félicitation secrete d'être en cet état hors de l'atteinte des méchans. J'errois ensuite seul dans ce lac approchant quelquefois du rivage, mais n'y abordant jamais. Souvent laissant aller mon bateau à la merci de l'air et de l'eau je me livrois à des reveries sans objet et qui pour être stupides n'en étoient pas moins douces. Je m'écriois parfois avec attendrissement: ô nature, ô ma mére, me voici sous ta seule garde; il n'y a point ici d'homme adroit et fourbe qui s'interpose entre toi et moi. Je m'éloignois ainsi jusqu'à demi lieue de terre; j'aurois voulu que ce lac eut été l'océan .

D’enlloc més no escriurà Rousseau unes planes tan apassionades que de Sant Pere, un dels llocs on tenir temps per trobar en un mateix aquella part de la natura que la societat encara no ha empitjorat. Com és sabut, haurà de fugir de Suïssa i refugiar-se a Neuchatel (lligada llavors al Regne de Prússia). D’allà a Anglaterra i finalment a París, on morirà. Sempre recordaria aquells passeigs per St. Pierre com els moments en què més a prop va estar de la felicitat i de la natura.

En honor seu, a Ginebra, un tros de terra al començament del Roïna, quan surt del Léman, és avui l’illa Rousseau, amb una estatua dedicada, i lloc de pelegrinatge de Gaziel en totes les seves visites a la ciutat de Fasquel. Una illa d’una estranya pau enmig del soroll dels cotxes que travessen el pont des Bergues. No és l’única illa del Léman, n’hi ha una altra, l’Ile de la Harpe, a Rolle, l’illa de Suïssa més peculiar: és la més petita (110 metres), es va crear artificialment i és l’única a la que s’arriba amb pedals d'aigua.

Clar que posats a trobar illes curioses, la que queda al mig del Wallensee, el llac de blaus obscurs on s’hi reflecteixen les Churflisten i Flumserberg, és sens dubte, la més extraordinària: a mercè de les crescudes, que l’inunden periòdicament, manté una bústia de correus on, igual que qualsevol robinson, s’hi pot deixar un missatge que serà llegit pel següent que arribi a l’illa. L'illa de Schnittlauch, paradigma dels paradigmes i d’illa enmig d’una illa. Com competir amb un illot on les ampolles amb els missatges dels nàufrags es llencen precisament a l'illa mateixa dins duna neta i funcional bústia dels correus suïssos?

Pot tenir cap interès parlar de les illes Chavioles, al Silsee, a Graubunden, als paratges on Nietzche trobà -finalment!- una certa pau , la "la seva terra promesa" i on hi començà a escriure el seu Zarathustra? No seria avorrit parlar ara de la història de les illes de Brissago i la seva baronessa? Sorprendria algú saber que encara hi ha illes privades a Suïssa, al llac de Brienz (que es lloga per a banquets i celebracions) o al llac de Mauensee, al sud-oest de Sursee, on un castell domina tota l'illa, que ha passat per les mans dels Habsbourg i dels senyors de Grünenberg per acabar sota els dominis d'una llarga sèrie de famílies patrícies luzerneses fins avui, encara en mans d'una de la rica burgesia de Lucerna?; No esgotaria el relat de les més de 30 illes per falten per explicar-ne la història?

Tot va començar un dia d'estiu d'agost de 1291 al prat de Rütli, en un alt a la vora de la riba del Llac dels Quatre Cantons, quan els representants dels, llavors, tres cantons fundacionals es reuniren per jurar el conveni de la confederació.

"En nom de Déu, amen. L'honor i la utilitat pública augmenten si es conclouen pactes per a l'establiment durador de la pau i la quietud. Per això, tota la gent de la vall d'Uri, la universitat /"universitas") de la vall d'Schwyz i la comunitat ("communitas") de la gent de la vall inferior d Unterwald, considerant les dificultats da'quests temps, a fi de poder-se defensar millor a ells mateixos i als seus i conservar un estat adequat, de bona fe han promès prestar-se ajut, consell i favor amb persones i béns, dins de les valls i fora d'elles….”

A poques milles de distância, les illetes de Seedorf, prop del monestir barroc de Sant Llatzer, avui il•luminades de nit amb uns fluorescents brillants i cegadors, n'eren les úniques i mudes espectadores.

Felip de Malla, Constança, juny de 1417 (Dedicat a l'avi Quim, un expert en el Sr. de Malla)

2007-06-04T09:39:00.000+02:00

Una boira de ciris i encens omple la Catedral de Constança. A primera fila, l’Emperador Segismon, els ambaixadors de França i Anglaterra, dels regnes del Sacroimperi germànic, de Portugal i Castella, de Catalunya i Aragó. Oficia la cerimònia el Cardenal Colonna, acompanyat de 18 cardenals més. Tot Constança s’ha reunit a la catedral per les exèquies d’Antoni Caixal, doctor en Teologia i Dret, catedràtic de cànons a Lleida i Osca, general de l’orde mercedari de Barcelona, antic conseller i ambaixador de Ferran d’Antequera, representant de la corona catalanoarogonesa al concili de Constança.

Ferran de Malla, que ha arribat a la ciutat tot just uns dies abans, s’asseu en una dels bancs d’una nau lateral amb Jordi D’Ornós, canceller i procurador d’Alfons el Magnànim i amb Joan Ramon Folc, segon compte de Cardona. Antoni Tallander, Mossèn Borra, el bufó de la cort del Magnífic ha volgut continuar dempeus, plorant la mort del seu amic.

Felip havia sortit dos mesos abans de Barcelona, amb en Lluís Carbonell, el seu mosso, i una mula. Fent parada primer a Narbona i Montpeller, Malla arribava al seu primer destí: Avinyó.

Benet XIII ja no hi és. Fugí el novembre de 1415, cap a Peníscola, on hi resta reclòs, cada vegada més sol, cada vegada més lluny de tothom. Però segueix la seva lluita contra el món. Excomulgant a tots els que havien fugit d’ell, dos Papes ja han renunciat per posar fi al cisma, però Pedro de Luna no abdicarà mai.

A finals de 1415 Felip de Malla trencà amb Benet. Com la corona catalanoaragonesa, com Castella, com Escòcia, com Navarra, ell també li havia donat suport des del primer moment. Però el Concili ha començat fa gairebé un any. L’església està esgotada d’un cisma que dura tan temps i els prínceps de la cristiandat s’han proposat acabar-lo. I entre l’Església i Benet, han escollit l’Església.
Ha volgut Felip, però, tornar a Avinyó. Tornar a la Biblioteca que tan estima, a remenar els llibres de Sant Agustí i Jeroni, d’Isidor i Gregori el Gran, a passejar pels corredores del Palau on encara sembla sentir-se les passes de Benet; a visitar la Sala del Cérvol, els tapissos que mai no deixen de sorprendre’l. En un racó, l’escut del Papa, li recorda encara que uns mesos abans que el Papa fugís, i tornant de la seva ambaixada a Anglaterra, en aquella mateixa Sala, davant d’ell, vestit de vermell i barret també vermell, ribetejat amb un cinta blanca d’ermini, li besava les dues mans i el seu anell papal.

Tots l’han anat abandonant. Ferran d’Antequera, que li deu la corona, ja que gràcies a les seves gestions es convocà el Compromís de Casp, on hi desplegà tota la seva magnífica influència; Vicent Ferrer, el seu confessor personal, l’home que tota l’Europa cristiana escolta amb devoció, i que ara clama contra el perjur de Peníscola; Alfons de Borja, el futur papa Calixt III, que ja endevina el final i que comença a prendre posicions.

Pedro de Luna, el Papa del mar, morirà vuit anys després, als 96 anys, a Peníscola, on fins la seva mort va mantenir que el Papa legítim era ell. A Ferran d’Antequera el succeí Alfons el Magnànim que tampoc li donà suport, enfonsat les seves últimes esperances. Vicent Ferrer acabà el seus dies en olor de santedat. Alfons de Borja, que havia fet carrera a la Cancelleria d’Alfons, aconseguirà que Climent VIII, el successor de Benet, el 1429 renunciï definitivament a la tiara, obrint-li el camí a una extraordinària carrera que acabaria al Vaticà.

Felip de Malla continua el viatge a través de les terres franceses i borgonyeses, camí d’una terra de llacs i muntanyes, sempre en lluita, d’uns homes guerrers i assassins, temuts en tots els exèrcits d’Europa. No sabem quina ruta seguí, però per què no imaginar-nos-el arribant a Ginebra, la catolícíssima Ginebra, lluny encara els temps que un dia Fasquel demanés a un home que tenia per emblema una mà sortint d’un cor en flames que passava camí de Saboia que s’hi quedés i l’ajudés a fer realitat una nova societat. O el veiem ara passant per Solothurn i Friburg, on s’admira de la religiositat dels seus habitants, dues de les dos úniques ciutats que, juntament amb Lucerna, es mantindran fidels a Roma quan Calví i Zwingli aixequin enlaire la bandera de la seva nova religió: l’Evangeli. I ara passa, travessant les planes de l’Aar i deixant enrera les ciutats de Baden i Zurich, per Winterthur, s’acosta a Sankt Gallen.

O potser ha preferit enfilar cap a Lucerna, per arribar-se al gran centre religiós dels cantons suïssos que des de fa poc més de cent cinquanta anys han començat a organitzar-se? Einseiden, el gran monestir. Amb la seva verge negre i les seves riqueses. El poder dels grans abats d’Einseiden, que s’estén per tots els Cantons que formen la Confederació, restarà ferm al combat de totes les heretgies i Reformes, fins el saqueig de Napoleó, que l’arrasarà.
Però, no. Ha preferit tirar cap a Santk Gallen.

Com no podria haver-se aturat Felip de Malla a Santk Gallen? Ell que estudià durant tants anys a la Universitat de París, fins aconseguir el títol de mestre en teologia? Ell tan a prop ja dels primers brots humanistes que desperten de nou a l’adormida Europa? Com pensar que algú que entén la teologia com la recerca i el raonament entorn de a Bíblia i les veritats cristianes, tan allunyat de les visions apocalíptiques de Vicent Ferrer i tan preocupat pels temes ètics i la redempció, convençut partidari de la Immaculada, podria no haver-se aturat a Sankt Gallen?
El monestir que des de la seva fundació s’ha alçat com un dels fars de coneixement a Europa, famós per la seva Biblioteca on al entrar-hi s’hi llegeix, en llatí: la farmàcia de l’ànima.. Llegiria potser de Malla el Liber Benedictionum d’Ekkehard IV o la Regula Pastoralis del seu estimat Gregori el Gran? Els incunables, els codis gaèlics, els manuscrits de les obres de Sal.lusti i de Virgili i de tants clàssics que els Monestirs d’Europa han salvat. S’hauria alegrat Mall de saber que un any després del seu pas de per Constança sortien a la llum, en una de les seves sales de lectura, els manuscrits perduts de Vitrubi.

De Sant Gallen a Constança han sigut només unes hores, que ha passat a lloms de l’ase, vorejant el llac i embadalit d’un paisatge tan suau i delicat. Fins arribar a la ciutat del concili.

Durant gairebé 40 anys, (de 1378 a 1417) dos i fins i tot tres papes han s’han vingut atribuint a legitimitat de la seva condició. Roma, Avinyó i Pisa han vist passar cardenals i conclaus, excomulgats i traïdors.. El març de 1378 moria a Roma el papa Gregori XI i el succeïa Urbà VI, l’origen del cisma. L'octubre d'aquell mateix any la majoria dels cardenals, adduint que en l'elecció anterior havien estat coaccionats pel poble que s-arrreplega a la porta del conclau cridant, boig d-ira, que volia un Papa roma, l'anul•len i escullen Climent VII, ginebrí, que es traslladà a Avinyó.

La seu de Roma fou ocupada successivament per Bonifaci IX (1389-1404), Innocenci VII (1404-06) i Gregori XII (1406-15). El palau dels papes d’Avinyó, en canvi, mort Climent, només l’ocupà un sol home: Benet XIII , Pedro de Luna, aragonès i parent de la reina Maria de Luna, muller de Martí I.

Un primer intent de solució fou el Concili de Pisa (1409). Però escollí un altre papa, Alexandre V (1409-10). El món es despertava, astorat, amb un nou papa, sense que cap dels altres dos renunciessin. A Alexandre el succeïa, deu mesos després, Joan XXIII (1410-14).

Durant 6 anys, del 1409 al 1415, coexistiren tres papes. Fou el període culminant del Cisma, amb tres obediències: la romana, l’avinyonesa i la pisana.
La divisió cristiana, la por a les veus que començaven a alçar-se exigint una reforma, el final de tants excessos i la decisió de celebrar un concili cada 3 anys que es va prendre en l-ultima concili de Pisa forçaren Joan XXIII a intentar celebrar-ne un a Roma, sense èxit. Suspès perquè Roma estava envaida per les tropes del rei Ladislau demanà l’ajut de l’Emperador Segimon, que imposà Constança.

Una ciutat de 5.500 habitants, sota els dominis de l’Imperi sacregermànic, a tocar dels feréstecs suïssos i on mai ha existit cap frontera que separi ambdós pobles. Al llarg dels 3 anys i mig que durà el concili arribà a tenir una població de 100.000 habitants i 30.000 cavalls. Hi participaren 29 cardenals, 3 patriarques, 185 arquebisbes i bisbes, 100 abats, 578 doctors, 100 ducs, 18.000 eclesiàstics i 2.400 cavallers. Cuiners, còmics, mossos, aventurers i putes, comprenien la resta. Entre 5 i 10.000 rameres es comptaven per la ciutat, disposades a prestar el seu consentiment als simpatitzants de qualsevol de les tres branques. Més de 1.500 músics confiaven en aconseguir unes monedes cada dia.

Per fi, el dia de tots sants de 1414, Joan XXIII, davant d’una assistència escassa, sense cap representant de la corona catalano-aragonesa ni Castella, que mantenien encara el suport a Benet XIII, obria el Concili. El dia de Nadal, l’emperador, amb un seguici de mil homes, entrava a la ciutat.

Els primers mesos foren frenètics: la condemna a Huss, el mestre txec, que havia acceptat acudir a Constança, protegit per l’Emperador, per defensar les seves tesis i que fou condemnat a morir a la foguera i llençades les seves restes al Rhin; les decisions sobre els procediments del concili, que canviant l’estratègia del Papa de vots per persona (amb majoria italiana) passava a vots per nacions (amb minoria italiana); la fugida de Joan XXIII, que es refugia a Schaufausen on les tropes de Segimon el capturen; la seva humiliant tornada a Constança; la deposició de Benet XIII; la renúncia de Joan XXIII i la seva condemna com indigne, inútil i danyí per a l’Església (culpable de 74 delictes, incloent la fornicació amb la dona del seu germà i la violació d’algunes donzelles). Un gest simbòlic resum aquells moments: l’aixafament amb un martell dels segells pontificis de Joan XXIII i per tant la proclamació que no havia estat Papa de iure, permeten que cinc segles després aparargues un altre Papa amb el mateix nom que també convocaria un Concili que canviaria l-Esglesia per sempre.

Les sessions de Constança, sorprenentment, avancen i ho fan sentint-se els seus participants enfortits. La direcció de l’assemblea passa de mans dels cardenals i prelats a les dels mestres universitaris, francesos i alemanys. La doctrina conciliarista fa un pas importantíssim: davant de la fugida de Joan XXIII, el concili, sense Papa present, estableix que l’assemblea és la màxima autoritat a l’Església, fins i tot en matèria de fe. Només en ella resideix la imfabilitat i la tasca de la reforma. Amb o sense Pontífex.

Un mes després de la condemna de Joan XXIII, el 4 de juliol de 1415, Gregori XII convocava concili (que havia estat en sessió permanent des del seu començament) i abdicava del seu Pontificat (a canvi del seu nomenament com a Cardenal)

Només quedava un Papa per abdicar, Benet XIII.

Ni la visita de Segimon i Ferran d’Antequera amb ell a Perpinyà no trencaren la seva tossuda fe. Amb 88 anys, Benet s’aferrà una veritat, la seva. I lluità contra tots. Però fou el món el que va trencar amb aquell vell. Abans, els grans prínceps cristians del moment hagueren d-escoltar-lo. Durant set hores, en llatí, Pedro de Luna desgrana els seus arguments inapel•lables. En va. La seva hora ha passat i la darrera traïció de Vicent ferrer, proclamant al mon que cal abandonar Benet, no li deixa altra opció que abandonar-ho tot, i posar rumb amb les seves galeres cap a Peníscola.

El 4 de febrer de 1416, el Concili va confirmar el Tractat de Narbona, firmat pels catalans i els castellans, l'execució immediata dels quals fou ajornada arran de la fugida de Benet XIII de Perpinyà cap a Peníscola (13 de novembre de 1415). En la trenta-setena sessió del Concili (26 de juliol de 1417), Benet XIII fou destituït per perjur, cismàtic i heretge

Havia arribat el moment d’escollir un nou Papa.

Felip de Malla participa en les reunions. Ha gaudit retrobant alguns vells amics, doctors de la Universitat de París, Pere d’Ailly, Gerson. Han discutit de teologia, de Sant Agustí, de Sant Ambròs i de Petrarca. I de París. L’han assabentat de les decisions preses pel Concili: de causes de fe que s’han tramitat contra Wyclif i Huss, de la condemna al tiranicidi i de la declaració oficial i solemne de la festivitat de sant Josep, de les noves penes contra la simonia i la limitació de les dècimes papals; de què els eclesiàstics han de portar l’hàbit secular i la tonsura i de la doctrina conciliar que s-ha afermat per sobre de lautoritat papal. Però sobretot han discutit de qui devia ser l’encarregat d’escollir el nou Papa, si el concili o el col•legi cardenalici. Com Antoni Caixal, Felip defensarà que el concili. El seu compatriota, el compte de Cardona, s’inclinarà pel contrari.

Però és el Concili el que, reunit en l’edifici que trenta anys abans aixecaren els comerciants de Milà a la ciutat per tal d’afavorir el seu comerç el que, per primera i única vegada, aprovarà l’elecció d’un Papa més enllà dels Alps.

Felip hi participa i serà uns dels clergues que més destacaran, fins al punt de ser reconegut com „el gran elector de MartíV“. No només això, en una de les votacions per escollir el nou Papa, Felip obtindrà 6 vots. Guanyà el cardenal Colonna, un dels que havia fugit amb Joan XXIII a Schaffhausen, que va triar el nom de Martí V. L’Església tornava a tenir un únic Papa.

Ningú no pensà ja més en aquell vell que vagava pel castell de Peníscola.

Felip s’estigué un temps més a Constança, però tornà prest a Catalunya. L’estudi i la política ocuparen la resta de la seva vida.

Trencà amb Alfons el Magnànim, però això no l’impedí ser, com a representant del braç eclesiàstic, President de la Generalitat de Catalunya durant els anys 1428 i 1429. Abans encara tingué l’oportunitat de participar en una ambaixada a Roma.

Però Malla sobretot va escriure. El Memorial del Pecador Temut, la seva obra més important, i un dels nostres clàssics, tracta del tema que més van obssedir Malla: la redempció humana, i la necessitat de la mort de Jesucrit per fer-ho possible.

Hans Küng qualificà Constança com el “gran concili ecumènic de la reforma”.

Els catalans hi érem, en un món en que existíem, encara. Com Benet XIII, vam desaparèixer en les nostres galeres, on seguim perduts i vagant en una mar en calma, en una fortalesa molt pitjor que Peníscola.

Ticino, amb Leoncavallo de fons

2007-05-21T17:27:00.000+02:00

A Braggio, l´últim poble del Ticino al Maggiore, tocant la frontera amb Itàlia, la família Palmieri portava d'ecades tirant les xarxes al llac i venent les truites i els lluços als mercats d’Ascona i Locarno. Ottavio Palmieri ha trencat la tradició. És tenor. I un dels directors que ha tingut el Festival Leoncavallo que des de fa anys es ve celebrant en aquesta ciutat.

Ruggero Leoncavallo no va poder mai igualar l’èxit apoteòsic del seu I Pagliacci. Nascut a Nàpols el 1857, l’escàs interés que suscitaren les seves primeres composicions el portà a prendre la decisió d’escriure una obra en la línia de la Cavalleria Rusticana de Mascagni, que havia assolit un èxit esclatant. Leoncavallo va escriure el seu propi llibret per a Pagliacci, una història realista i tràgica, de passions desbordades. Hi treballà ja durant la seva primera estada a Braggio i adopta, en el verisme, la base de l’obra. La seva estrena, el 1892, fou un triomf inclús superior al de Mascagni.Però el mateix triomf portava el fracàs embolcallat en seda. Admirat i adulat arreu, tothom li demanava més Pagliaccis, però Leoncavallo fou incapaç d’escriure un altre èxit.

Es recluí llargues temprades a Braggio, per on passaren Toscanini i Caruso, i on no va parar d’escriure i escriure: composà la seva Boheme que es va veure eclipsada per la de Puccini i les òperes Zaza, Rolando, Maia o Malbruck, avui totes oblidades. Mort a Florència el 1919, el seu cos fou enterrat definitivament a Braggio el 1989, tal i com el Mestre desitjava.

El sarcasme de Pagliacci, la riallada més trista i negra que s’hagi sentit mai d’un pallasso, va resultar la condemna a rodar pel món per sempre en companyia de la Cavalleria de Mascagni. Les grans òperes veristes que semblen necessitar-se una a l’altra, fins al punt de quasi no tenir sentit a soles.

Així veig jo al Ticino, també, condemnat sempre a ser la Suïssa italianitzada o la Itàlia suïssitzant: Liberi i svizzeri!. I cap música no li escau millor que el verisme més pur de Pagliacci. La “Ticinicittà” en què corre avui el risc de convertir-se no pot fer-nos amagar la realitat d’unes terres pobres i desolades, que durant tants anys foren terres d’emigració. Les valls de Verzasca, Onsernone, Magia i Centovalli amb les seves cases de pedra i els rètols on encara es pot llegir avui la contribució en diners que els emigrants que van fer fortuna van fer arribar als pobles des d’on van sortir camí, principalment, de Sudamèrica i els Estats Units. Dotzenes de pobles quedaren abandonats. Famílies senceres que no havien perdut res perquè ja ho havien perdut tot, començaven el llarg camí de l’exili.

Avui però la realitat del Ticino és tota una altra. El turisme, ho sabem prou bé els catalans, canvia la faç del paisatge i la butxaca dels seus habitants. Lugano és el tercer centre financer més important del país; Ascona té la densitat per m2 d’hotels de luxe més importants de la Confederació i les cases de pedra han sigut rehabilitades quan ha sigut possible o aixecades de nou per arquitectes com Mario Botta.

Amb el risc de perdre la seva identitat, amb un paisatge en plena batalla amb el ciment, els pirates de la construcció i la banalitat, convertit en la reserva de sol i palmeres dels bernesos i zuriquesos, el Ticino segeuix basculant entre Itàlia i Suïssa.

Fou el desig del control dels passos alpins la raó última de la conquesta del Ticino. Dominada pels llombards, l’Església i els austriacs, des del segle XVè els confederats passen a controlar la regió. Els primers passos de Spluga i el Bernina, al segle II d.C ja no eren suficients i el pas del Gottardo es consolidava com la via més rápida i important del tracte de l’Europa del Nord amb Itàlia. Encara que lingüísticament, culturalment i temperalment italians, el Ticino passà a ser control.lat pels cantons d’Uri, Schwyz i Unterwalden per garantir la seguretat del pas del Gottardo en front del Ducs de Milà. Als castells de Bellinzona mai no deixarà ja d'onejar la bandera confederada.

Fer el trajecte del pas del Gottardo en un dia de primavera de Maig, mentre es travessen els cims dels Alps fins arribar al punt més alt, on s’havia alçat l’Hospici i avui hi ha un complex de botigues i un Museu excel.lent, és reviure una història extraordinaria de gestes heròiques i de perills inimaginables. És tornar a admirar-se del pas que feien els "tercios" espanyols per arribar a Flandes o el viatge que la filla de Felip III, casada amb Albert d’Àustria va fer a finals del segle XVI amb 2.000 homes i 300 mules; els viatges dels missatgers que creuaven el pas, amb pena de mort als qui els assaltaven; la travessa del general Suvorov amb els seus homes durant les guerres napoleòniques; els primers turistes britànics a lloms de mules i ases; la diligència que el 1832 es posà en marxa i que l’any 1880 transportava més de 70.000 viatgers; la inaguració del tunel ferroviari el 1882, després de 10 anys de treball i 200 morts en unes condicions penossíssimes i, cent anys després, el de carretera, de 17km, durant molt temps considerat el més llarg de tot el món. Tonteries en comparació amb l’obra que des del 2002 està taladrant la muntanya: serà el túnel de ferrocarril més llarg del món, d’una distancia de 57 kilòmetres que reduirà el trajecte Zurich-Milà en una hora menys de la que es tarda actualment.

El Gottardo, que proveix del 7% de l’aigua natural que es consumeix a Europa és una muntanya mítica no pas per la seva bellesa ni per les ascensions alpinístiques d’extrema dificultat. Ho és pel que ha representat en la tasca de modelar una manera de viure i de comunicar-se. Ha cisellat un temps i una manera de ser, on el Nord i el Sud s’aturen i es saluden. És un instant només, però durant segles aquest instant ho ha estat tot.

Intentar entendre el Ticino és intentar entendre el Gottardo. Perquè el Ticino no valia res en sí mateix, el seu valor estratègic ho era, ho és encara avui, només, com sempre, com I pagliacci, en relació a un altre, a Suïssa i a Itàlia. Només per por a caure sota el control i dominació de França i Àustria cas d’haver-se integrat en la República Cisalpina napoleònica, el Ticino esdevingué una república lliure i un cantó de Suïssa,el 1803. L’ombra del Príncep de Salina sembla haver sobrevolat sovint Lugano i el Maggiore.Tot canviava perquè les coses continuessin essent iguals.

I és que a pesar de ser avui un dels païssos més rics del món, la vida a Suïssa no va ser sempre fàcil. De fet, fins després de la segona guerra mundial, Suïssa presenta sempre un flux de migració positiu. En els segles XIV a XIX, allistant-se com a mercenaris en qualsevol dels exèrcits europeus qu paguessin una bona mesada (s’estima en dos milions els combatents suïssos que brillaren en aquests 400 anys de resplandor militar, amb una ferotgia i ardor digne dels millors carnissers i encara en un proper 1780, 75.000 homes prestaven serveis en les legions estrangeres). Durant les persecucions religioses d’un o altre costat, també foren molts els que marxaren (anabaptistes, principalment). Però no és imaginable l’actual Suïssa sense l’impacte de les més de 500.000 persones que des del 1800 i fins el començament de la primera guerra mundial deixaren el seu país (amb un punt culminant l’any 1882, quan 13.5000 persones emigraren). La Cinquena suïssa es feia realitat.

L’emigrant més famós de Suïssa és una dona: perseguida injustament i cruelment, Claire Zachanassian, de soltera Wäscher, ex prostituta, multimilionària, torna a la seva pàtria per assaborir una dolça venjança. És La Visita de la Vella (Der Besuch der alten Dame), de Friedrich Dürrenmatt, que interpretà Ingrid Bergman al cinema. També Johann A. Sutter, autèntic símbol de l’època dels pioners i que generà l’inici de la febre de l’or a Califòrnia. El seu enriquiment i la seva clamorosa ruïna inspiraren a Stefan Zweig un dels seus Moments estelars de la Humanitat.

150 anys enrera, el Ticino, com Glarus o els Grisons, els Cantons més pobres i perifèrics, maldaven per tirar endavant en una vida sense turistes, amb la cruesa d’un present sense futur. La industrialtzació que amb tanta força arrencava en d’altres Cantons passava de llarg i s’enduia, en canvi, vells oficis que no tenien ja cap raó de ser. Tintorers, adobers i teixidors acompanyaren els petits camperols, farts d’unes condicions de vida insuportables, a l’aventura de buscar un futur lluny, molt lluny dels Alps. El desenvolupament de nous ports de muntanya i, sobretot la construcció del Gottardo, va obligar poblacions senceres de les valls a deixar les feines que durant generacions havien sigut la seva manera de guanyar-se la vida: carreters, mossos que tiraven d’animals de càrrega, ferrers... Un món despareixia i se n'anava Oest enllà.

És una història senzilla i simple de gent senzilla i simple. Una història de braços arramengats i de començar de nou. Una emigració de farcell i espardenyes. Amb la força de la seva força i poca cosa més. Verista com poques històries. Amb personatges vulgars, sense la coloratura ni el virtuosisme vocal exigit pel bel canto, simples i directes, amb sons arrossegats, melodramàtics i crispants de la interpretació. Una òpera d’antiherois, però igualment trágica i passional. Com a l’inici de Pagliacci, quan l’òpera arrenca amb un personatge que es presenta a sí mateix com el Pròleg i anuncia que l’obra que estem a punt de veure representar no és ficció, sinó pura realitat.

Tan senzilla i tan passional com la història d’Alfonsina Storni, nascuda el 1892 a Sala Capriasca, al Ticino, que emigrà a l’Argentina amb la seva família. Una història de fracassos familiars i d’una infantesa negra, obligada a treballar de nena a rentar plats , cosir i fer de cambrera fins que que comença a actuar com actriu, fet que li permet pagar-se la carrera de mestra. I començar a escriure. Té un fill de pare desconegut, i ha de tornar a començar de nou de caixera en una tenda. Coneix Horacio Quiroga, publica "Languidez", adopta un feminisme radical i un lirisme allunyat de tots els corrents del moment. Per fi, el seu talent és apreciat. Però ella està sola, cansada i se sent abandonada per la vida. El suïcid de Quiroga l’empeny un vespre de tardor de 1938 a endinsar-se en el mar per no tornar. És l’Alfonsina que Ariel Ramírez i Félix Luna immortalitzaran en la seva “Alfonsina y el mar”.

Es pot posar una banda sonora diferent al Ticino que no sigui la d’una òpera verista? Alfonsina y el Mar és només una cançó però podria haver estat una òpera sencera.

Al llarg del segle XIX aquesta idíl.lica regió de llacs i muntanyes es va abocar fonamentlament vers la Itàlia veïna que bullia i lluitava en el procés de la seva unificació. Dio i el popolo, cridà Mazzoni, primer; Il Risorgimento de Cavour, després; Roma o morte de Garibaldi, un cop es va passejar per tota Itàlia. S’havia fet Itàlia i calia ara fer italians. I el Ticino que sempre havia mirat cap a Itàlia, que s’entusiasmà amb el risorgimento (qui podia no sentir-se atret per uns moments com aquells!)...decidí romandre a la Confederació. Una història de passions i odis, però també d'equívocs i incomprensions, en la millor tradició de la Commedia de l'Arte.

Fins i tot en l’arribada dels primers turistes a Lugano, a Locarno, a Ascona, podem seguir acompanyant-los amb veristes. Andrea Chénier, de Giordano i Adriana Lecouvreur de Cilea són magnífiques per l’entrada en escena dels primers aristòcrates que aterren al Ticino. La noblesa europea descobreix els llacs Lugano i Maggionre i comença la construcció de les grans villes i cases que sovintegen a les seves vores. La més coneguda, la dels barons Thyssen, amb la Villa Favorita de Lugano, construïda a mitjans del segle XVII però ampliada i reformada manta vegades, que compraren els anys 30 al príncep Leopold de Prússia. Però la més exisida i verista, la de la illa de Brissago.

Fins el 1870, la regió alta del llac Maggiore era poc menys que desconeguda, però l’arribada del tren a Locarno i el començament del transport per vaixell entre les poblacions de la costa van començar a fer arribar a personalitats de tota Europa. Prínceps i comptes rusos i vescomptes i barons anglesos foren dels primers. De tots ells, la baronessa de Saint Léger és la figura més rutilant. Filla il.legítima del Tsar, culte, snob, delicada i dèsposta alhora, d’una bellesa arravatadora, la Baronessa volgué comprar-se unes illes i el seu tercer marit, el vescompte de Doneraile i baró de Saint Lége hi accedí. L’any 1885 s’instal.laren a l’illa de Brissago, davant mateix del poble del mateix nom. Objectiu: viure en nou paradís.
No s’escatimaren diners per la nova Arcàdia del Maggiore. Un jardí tropical, amb palmeres i bambús, azalees i rododendres, margarides i roses, cedres i tarongers, pintava de colors les blaves aigües del Maggiore. I a mesura que el jardí creixia i resplendia, la fortuna de la Baronessa, a qui el seu marit aviat abandonà, anava minvant. Rilke, Joyce i, com no, Leoncavallo, passejaren del braç de la Baronessa pels camins de l’illa. De què parlarien Don Ruggero i la Baronessa? Potser li explicaria el final d’alguna de les seves composicions, mentre la Baronessa, distreta, s’arregla el recollit amb la mà? Potser s’aixecaria i aniria fins el piano del Baró i tocaria Margarita, la romança que, en canvi, sí va aconseguir l’èxit que no obtindrien les seves altres obres?

Completament arruinada, l’any 1927 vengué les illes i es traslladà a Ascona, on encara se la recorda passejant pel port, amb un paraigües de sol en un braç i un vestit llarg, descosida la vora, mirant a l’horitzó una posta de sol amb la seva illa al fons.

I amb Pucci podríem continuar. La Boheme és una de les òperes preferides arreu. Amb una habilitat que ningú més no ha demostrat per reflectir una situació teatral en uns pocs compassos ràpis i vius, vivíssims, Puccini, capta i recrea ambients i personatges i compon melodies d’una bellesa màgica. És el gran representant del Fin de siècle. Que encara avui se'l critiqui per la seva mentalitat burgesa, falta d'idees i pur comercialisme és la prova perfecta d'un èxit popular que l'ha acompnayat sempre.

Max Jaumes Emden, un empresari alemany, comprà les illes. L’art exisit de la Baronessa fou substituït per un art més aviat mundà. S’acabaren les cotilles, els visos i les combinacions. Mussetta entra en acció i s’envien les Madames Butterflys de la Baronessa al traster dels estris de neteja. El naturisme, el nudisme i una afició notable pel plaer i les dones assolaren l’illa, per lamentació dels honestos i casts habitants del continent. La dàrsena i l'actual edific són obra seva. També ho és el bany romà on, sostenen les velles xafarderes d'Ascona, llançava una moneda d'or al final de la tarda i la sirena que la recollia compartia la seva intimitat aquell vespre.

Avui, les illes són un Parc Botànic, arrassat per centenars de turistes amb T-Shirt, xancletes i mitjons. Un destí clàssic de l’Inserso mundial. Però encara es pot trobar un racó on, mentre es mira un horitzó d’aigua blava, entre mimoses i gladiols, hom diria haver vist una figura amb un capell blanc i una llaçada rosa.

I encara aprofitarem La Bohème pel Monte Verità, un intent de viure en comunitat sota uns principis de vida més natural, més autèntica i menys hipocrita. Uns altres Rodolfo,Marcelo, Shaunard i Colline, s’aventuraren l’any 1900 en la creació d’una comunitat autàrquica que els allunyés de la civilització. Els fundadors, Ida Hofmann, Henry Oedenkoven, Gustav Gräser, Lotte Hattemer, Karl Gräser y Jenny Hofmann estaven disconformes amb el rumb que prenia la societat occidental i pretenen adoptar una “tercera via". Es basaran en una dieta vegetariana estricte, el nudisme a l’intempèrie, l’amor lliure i una vida imple i natural. Una proposta antiurbana i rousseniana. Contra el món que els tocava viure. Buscant tornar a la natura.

Jung, Eliade, Hesse, Kropotkin, Joyce, Rilke, Mann, Frisch, Klee,Brecht, Duncan, etcétera els feren costat i participaren del moviment en un moment o altre. Però els problemes financers i ideològics arribaren. Hi ha una anècdota deliciosa d’un dels seus membres, l’anarquista Erich Müsham, que va escriure a les seves memòries: “Després d’haver estat treballant tot el matí en la construcció i d’haver menjat només una poma, defallia i em vaig prendre un descans. Henry Oedenkoven m’exigí que continués treballant com els altres; ens vam enfrontar i ell em va cridar: “Te’n pots anar, no perdrem res sense tú”. O sigui que me’n vaig anar corrents al centre d’Ascona i vaig demanar un enorme bistec i una copa de vi que vaig gaudir-ne com mai”.

És fácil imaginar-se que l’experiment acabà malament. L’any 1926 Monte Verità fou adquirit per un altre baró, Eduard von der Heydt, banquer, coleccionista i mecenes. El centre naturista tornava a les mans del gran capital.

El turisme ho ha escombrat tot. Pèrò Ascona conserva encara un passeig marítim cuidat i ben agradable; i al llac de Lugano s’hi aboquen parcs, villes i pobles d’extremat romanticisme com Gandria i Morcote. Els Monte Generoso, Carona i San Giorgio són esplèndids miradors; mentre Locarno intenta fer-se un lloc en el circuit de Festivals de Cinema. També les finances han tansformat el Cantó i la concentració de Bancs, joieries i rellotgeries de luxe a Lugano farien les delícies de la Ginebra calvinista. No en va Susan George situa aquí el seu millor llibre: “L'informe Lugano”, on un grup de treball multidisciplinar, convocat pels líder mundials per analitzar el futur de l’economia global, arriba a la conclusió que aquesta està maldestrement gestionada i es dirigeix vers el col.lapse. El sarcàstic diangòstic que George posa en boca d’aquests experts és esfereïdor. Passejar-se per la Via Naxa, des de la Plaça de la Reforma, fa presentir que potser no és tot ciència ficció en el llibre de Susan George.

En aquest Ticino que molts sostenen s’ha convertit en l’habitació de les golfes dels suïssos del Nord, on prendre el sol sota palmeres i tarongers, saltar-se passos zebra i límits de velocitat i enfundar-se unes bermudes amb sandàlies i mitjons grisos sigui l’època que sigui i faci el temps que faci; on de la pizza es passa als tortellinis i com a molt es brinda amb prosseco; es viu al límit de la dislocació social i la frustració per sentir-se encara perifèria mentre els suïssos germànics es relaxen atesos pels milers de ciutadans italians que cada dia creuen la frontera aspirant al desitjat salari suís.

En aquest Ticino enmig de dues cultures i que no es pot entendre sense les dues, que no és un territori irredentista d’Itàlia però tampoc no es vol veure envait per la “Suïssa global “ de Heidi, el Zermatt i l’Emmental, s’alcen encara altius els campanars i les esglésies romàniques de Giornico S. Nicolao i Negrentino-S. Ambrogio, i el pont de dos voltes de Lavertezzo segueix dempeus, junt a la nova església que Mario Botta ha aixecat a Mogno o la de Monte Tamaro. L’esperança d’un futur ple pel Ticino, que integri tradició i italianitat amb modernitat passa per aquí. Només els peixos morts neden amb el corrent. El Ticino és viu i lluita per remontar un corrent. Cal recuperar el verisme com a música de fons.

La commedia non è finita.

Tartarí, estan bojos aquests suïssos?

2007-05-12T18:10:00.000+02:00

Reconeguem-ho sense embuts: abans dels Torra, altres viatgers famosos s’han passejat per Suïssa.

En una excepcional exposició sobre La Confederació i els còmics, hom podia assabentar-se que l’ànec Donald, Tintín i Milú, Mickey Mouse, Batman, Superman, James Bond, el Corto Maltès i molts d’altres, de vacances o en visita de treball, havien vingut a donar un vol per aquests paratges. La imatge de Suïssa als còmics es mou entre estereotips, mitologia i veritat. Per un costat, els paisatges de postal, la neutralitat i tranquil.litat idíl.lica, la seguretat bancària i els gegants alpins. De l’altra, cau de malfactors i pirates financers, de cims salvatges i mortals i sempre, segons diu el tríptic de l’exposició « esquitxada constantment de cants alpins i un consum exagerat de fondue ».

Molt bé, d’acord. Però qui millor que Astèrix ha explicat la conquesta de les gàl.lies (i dels helvecis) i les conseqüències que la romanització van suposar pel país? Coneix algú una manera més divertida d’explicar el que signifà l'arribada dels primers turistes a Suïssa que llegint Tartarí als Alps?

És clar que Heidi i el seu avi a Mainfred, Castorp, Settembrini i Naphta a Davos, Tell i Gessler a Uri o els Urs i Florina d’Alois Carigiet al País dels Grisons tindrien molt a dir. Però ells no parlen de Suïssa. Ells són Suïssa.

El prefecte Totunvirus porta una vida luxuriosa i en orgia permanent gràcies a l’estafa d’enormes milers de cestercis que paga la ciutat a Juli Cèsar, i que ell s’embutxaca directament. Roma, sospitant algun forat negre, envia al qüestor Claudis Malasinus a investigar possibles irregularitats fiscals. El pla de Totunvirus passa per emmetzinar-lo, confiant que els metges de la guarnició facin la resta. Però Malasinus sospita i fa cridar un druida i dos gals d’una aldea indomable que rebutja una i altra vegada ferotgement l’invassor romà…

Panoramix dicta el diagnòstic: per curar-lo necessita un estel d’argent, la flor de neu que només creix als cims més alts… a Helvètia.

I mentre assistim a una fondue-orgia organitzada per Diplodocus, un amic de Totunvirus, Astèrix i Obèlix creuaran el llac Lemanus, dormiran en un dels néts Hotels que ocupen tot el voltant del llac, visitaran els sòtans del Banc Zurix, assistiran a la Conferència Internacional de Caps de Tribu, Sessió CLXVIII, nedaran altre cop pel Lemanus (tot i que el pont de Geneva destruït per Cèsar ja hagi estat reconstruït) i pujaran a un barco on, amb companyia d’un grup de bosquerols, sempre a punt per tocar el corn i cantar un yodel, escalaran una muntanya, inventant gràcies a Obèlix, el sistema de la cordada. No cal dir que amb l’estel d’argent que cullen, Malasinus es guareix i serà l’únic romà en totes les aventures d’Astèrix que assistirà com invitat al sopar de festa nocturn que clou tots els àlbums. A Totunviurs i Diplodocus, en canvi, els tocarà preparar-se per una altra mena d’orgia al circ.

Tota la historieta està farcida de detalls sublims: l’obsessió dels helvecis per la neteja, la precisió dels seus rellotges (que al ser de sorra obliguen al seu propietari a cantar les hores –i ho fa entonant un “Cucu”, sigui l’hora que sigui-), la visita al Banc, amb Petitsuix demanant formularis, que s’horroritza quan veu un cofre sense porta i que embogeix després de veure’s obligat a trencar la inviolabilitat dels seus cofres-on precisament el Centurió romà que perseguix Astèrix hi té amagats uns objectes provinents d'una campanya d’Egipte no massa legals….-; la neutralitat, amb una Conferència Internacional amb tots els caps de tribu dormint; l’arc, la fletxa i la poma; l’humanitarisme, quan, després d’atonyinar una sèrie de romans, els atenen i guareixen (“socorrem tots els combatents, tinguin la nacionalitat que tinguin”).

Però per sobre de qualsevol altre, l’àlbum juga tota l’estona amb l’equívoc d’Obèlix i les muntanyes. Amagats entre les canyes, viatjant de nit, nedant pel Leman dues vegades, no hi ha manera que Obèlix vegi mai es muntayes. I quan finalment n’escalen una, Obèlix, inconscient, l’han de pujar lligat a una corda. A l’última escena del llibre Panoràmix li pregunta com és Helvècia, i Obèlix respon, convençut, mentre s’endrapa un senglar sencer, el que jo sempre dic: pla.

A Juli Cèsar no li fou tan fàcil la conquista d’Helvècia. Juntament amb un dels endèmics enfrontaments entre tribus gàl.liques, la massiva migració de la tribu helvètica, formada per uns 380.000 homes, dones i nens, abandonant les seves terres i cremanat les seves aldees per evitar la temptació de tornar enrera i establir-se en d’altres de més productives a la Gàl.lia Narbonense, foren l’execusa perfecte perquè Caius Juli Cèsar, procònsul de la Gàl.lia, comencés la seva invasió. Galia est omnia divisa in partes tres…Ni més ni menys que els primers capítols de La Guerra de les Gàl.lies estan dedicats als helvètics.

Cèsar els qualificava de bèl.lics i valerosos i respectava la seva gran reputació guerrera, guanyada en gestes militars de sagnants atrocitats. Era un poble temut. Però Cèsar sabia que la seva sort política depenia del resultat d’aquella guerra.

I els esclafà.

La Legiò Dècima, la favorita de Cèsar, la Pia Fidelitis Domitiana, que va rebre sota el seu comandament l’any 58 aC. fou l’encarregada d’aturar els 110.000 guerrers helvecis. Només estava integrada per 4.800 legionaris.

Entre el Jura i el Lèman, a tocar de Ginebra, van construir un mur de 26 kilòmetres de llarg i quatre i mig d’alt, amb fossar, torretes i marlets. El mite Cèsar arrencà amb els legionaris, manobres i peons que dia i nit, amb pales i troncs, cavaven i enretiraven runa. Guanyaven batalles sense lluitar. Els helvecis, després d’algunes temptatives, hagueren d’aturar-se i optar per avançar per un altre costat. Un temps fatal que aprofità Cèsar per reclutar 4 noves legions. Amb prop de 25.000 homes anà a trobar l’enemic, que portava 19 dies intentant travessar el riu Aar. Juli Cèsar el creuà en menys de 24 hores, contruint un pont que manà enfosar tot just passats a l’altra banda. La batalla, que enfrontava combatentes amb tal desigualtat, suposà una desfeta absoluta dels helvecis. És estremidor llegir a la crònica com Cèsar demanà, al començar el combat, de retirar del camp tots els cavalls, inclòs el seu per donar un senyal a les seves tropes que no hi havia marxa enrera.

La batalla de Bribracte fou el seu primer gran triomf com a General. I el seu primer genocidi. Entre la batalla i les persecucions que ordenà, gairebé el 80% de la tribu helvètica fou aniquilada. Els escassos 60.000 sobrevivents foren invitats a tornar a les seves terres no pas per cap humanitarise, sinó per evitar que els germànics ocupessin les seves terres apropant-se així perillosament a Roma. Més endavant, els romans fracassaren en el seu intent de penetrar en zones més al nord, quedant el Rhin com la frontera natural entre l’Imperi Romà i les tribus germàniques fins al començament del segle V.

Mil nou-cents anys després, un homenet a la volta dels quaranta-cinc anys, rondanxó i robust, amb una barba retallada que no amagava un cara enrogida pel sol i pel passeig pel camp, travessava Ginebra, en màniga de camisa i pantaló de franel.la, des de la seva Provença natal, camí dels Alps. Com el seu cosí anglès, Pickwick, aquest petit rentista de Tarascó, fruit de la rutina diària i de la migdiada, començà a somniar en aventures extraordinàries. Si amb Quixot de la Manxa eren llibres de cavalleries, amb Tartarí són relats de viatges i aventures. I un dia es decidí ni més ni menys que viatjar a l’Àfrica. Les seves gestes foren colossals, i com Massagran, caçà fins i tot un lleó. A l’Atles argelí. La tornada a Tarascó, apoteòsica, li deixà però un regust agredolç. La inactivitat el matava. Era un home d'acció. Aviat l’aventura el tornà a cridat. Un altre país exòtic, llunyà i de perills desconeguts. I Tartarí de Tarascó es dirigí als Alps.

És l’any 1880 i Daudet, després de l’èxit internacional de seu primer Tartarí, publicat 8 anys abans, en continua les aventures. Ha creat un heroi universal, un arquetip del seu país, la Provença. Amb un ressó extrarodinari. Un dels primers best-sellers moderns. Contràriament a Mistral, Daudet no escriurà en occità ni Tartarí ni les Lletres des del meu molí, però en tots els seus llibres hi ha hi ha el seu paisatge, la seva gent i el seu humor. Un humor franc, de rialla ampla, amb la sensació d’una eterna joventut.

Amb Tartarí, hi ha una barreja perfecta de pintoresquisme, excentricitat, comèdia i romanticisme. Amb unes dosis sàviament administrades, Daudet, com Dickens, crea uns personatges que arriben a prendre vida. Insisteixo en Dickens perquè la comparació amb Quixot o Falstaff sembla massa evident. I perquè vaig llegir que el Comandante Guevara, per desconcert dels serveis d’informació noradmericans, en lloc de llegir a Marx o a qualsevol altre autor comunista, preferia llegir i llegir-los als seus soldats, David Copperfield i Taratarí de Tarascó.

Després de l’Àfrica, on podria haver portat el nostre intrèpid, gran, incomparable Tartarí? És quan Daudet s’adona del canvi que Europa està vivint, abocant-se a la pràctica del turisme, que més endavant revolucionarà els conceptes d’oci primer i de manera de viure després.

Com a bon personatge romàntic que és, aquest Pickwick del Sud decideix enfrontar-se a les últimes grans aventures a l’Europa del segle XIX, la conquesta dels cims alpins. I armat amb piolets, cordes i passamuntanyes decideix provar de nou el seu valor. Amb la seva pipa i algun llibre de Fernindad Cooper a la maleta, surt camí dels Alps.

Però ennloc de llacs gelats i neus eternes, Tartarí troba Hotels plens de turistes, fa de guia sense ser-ho a un pobre suec malencòlic i que només pensa en el suicidi, asisteix a unes boges converses entre professors que s’odien a crits de cites llatines i acaba mig participant en una conxorxa terrorista. L’acció és sempre, en tot el llibre, accelarada. Igual que la hilaritat que provoca.

Tartarí com esclalador alpí és un cert fracàs. Però un fracàs divertidíssim. José María Valverde ha dit d’ell: “Encara que Tartarín hagi trobat la immortalitat vestit de truc i amb un parell de carabines per caçar llenos, la seva millor realització literària està a la segona part”.

Daudet encaixa el personatge en l’esclat de l’inici del turismo de masses a Suïssa. Ja en el segle XVIII, Suïssa era un dels destins més coneguts, part del “Grand Tour” que tot jove noble anglès havia de passar I, sense dubte, el país amb les millors cases per a hostes, segons Baedeker. Però és durant el segle XIX i especialment en els millors anys de la Belle Epoque, que el turisme de passeig i vistes, amb tassa de te als llavis, comença a arribar massivament. Primer és un turisme de planura, de vora de llac, que el més a prop de les muntanyes que està és quan es reflecteixen en les aigües dels estanys. Per això, els anys 30 del segle XIX les companyies dels vaixells de vapors de Lucerna, de Brienz, dels Leman, comencen les seves operacions i s’inaguren l’Hôtel des Bergues a Ginebra, l’Hotel Baur au Lac a Zurich o l’Hôtel des Trois Couronnes a Vevey. Però a mitjans de segle, arriben les muntanyes. No n’hi ha prou ja amb les imatges i els reflexos; els Alps, les seves muntanyes es converteixen en la nova gran atracció.

Els Clubs Alpins Anglès i Francès s’acaben de fundar. S’han conquerit pràcticament tots els grans cims alpins (Saussure, el Mont Blanc, el 1787 ; Barringotn, l’Eiger, el 1858; Whymper, el Matterhorn, el 1865; l’agulla Verte, el 1876; el Petit Dru, el 1879) -els 3 grans últims reptes, les cares Nord del Cerví, l’Eiger i els Grans Jorasses hauran d’esperar al segle XX-. I mentre l’alpinisme viu un moment d’or, apareix per primera vegada al món el turista de muntanya. Un visitant que Tartarí retratarà amb un humor entranyable. El llac i el te es canvien pels cims nevats i les fondees. Però es manté la mateixa passivitat davant l’espectacle natural. És, encara, un turisme que mira.

L’any 1855, Alexander Seiler inaugura el primer hotel a Zermatt (el Monte Rosa, de 28 habitacions) i a St. Moritz, Johannes Badrutt renova el nou "Engadiner Kulm Hotel” (amb aigua corrent a totes les plantes i WC). Nous Hotels obren a Murren i Wengen un parell d’anys després. A Davos s’inagura una clínica per curar la tuberculosi... El 1863, el primer viatge organitzat de Thomas Cook a Suïssa passa per Paris - Ginebra - Sion - Martigny - Leukerbad - Gemmipass - Kandersteg - Lauterbrunnen - Giessbachfall - Grindelwald - Interlaken - Brienz - Brünig - Sarnen - Lucerne - Rigi - Berna - Neuchatel - Lausanne. 21 dies. Tot inclòs, £19.17.6. 130 passatgers. El 1871, el primer tren cremallera d’Europa arriba fins el cim del Rigi. 4 anys després ja transportarà 110.000 passatgers.

Els anys 1881 i 1884 Alphonse Daudet visita Suïssa. Tartarín als Alps apareix publicat el 1886. No serà la seva última aventura perquè encara el tornarem a trobar a Port Tarascó.

Però serà la més divertida.

Excusa justificada

2007-05-10T09:09:00.000+02:00

Lamento les escasses entrades d'aquests útlims dies. Aclareixo que som vius, encara.
Resulta que estic escrivint unes notes sobre el que, professionalment, podria haver estar aquest any passat. És evident que si mai s'arribessin a publicar no podria tornar a treballar a cap empresa.
Per què?
Per això, per exemple:

VIP Lounge

Quan fa uns anys s’endegà la campanya “Aquí hi ha gana” al barri del Raval de Barcelona ningú no es podia imaginar que encara avui aquest seria el lema dels alts executius del planeta just a l’entrar en una Sala VIP.

Les bacanals romanes empal.lideixen en comparació amb el que passa a les Sales VIP. És una carnisseria. Les pèrdudes, incalculables. Les prevencions, inútils. L’educació i les bones maneres, escombrades. Un espectacle només apte per estómacs adults on s’arrassa amb tot. Sense regles. Aterridor. Un tsunami d’executius a la caça de la croqueta, els fruits secs o les xocolatines. No es detenen per res ni davant de ningú. Els danys als ecosistemes dels aeroports són irreversibles.

Travessada la recepció on cal identificar-se com a usuari amb dret a Sala VIP, el cel s’ennegreix i núvols foscos i compactes avancen amagant gairebé la llum. És com estar al bell mig dùna tempesta de pols, però en lloc de partícules hi ha directius. Una olor especial i un soroll monstruós fan d’aquestes invasions tota una experiència sensorial. L’objectiu són els terrenys del bar i també els sofàs i les butaques, escasses davant de les immenses bandades d’homes de negocis que envaeixen la Sala. La batalla per un ordinador connectat a internet és, potser, la més cruenta. No hi ha lloc pel perdedor.

Ataquen per tots els fronts: begudes alcohòliques i referescs, patates fregides i plàtans i mandarines, minitoblerones i pastes seques. S’ha vist executius escurant les restes de cacahuets d’un plat deixat per algú que s’havia aixecat per anar al WC. Les baralles per l’última poma assoleixen dimensions èpiques. Les històries que expliquen les immigrants que s’encarreguen de les Sales VIP reflecteixen que si ens pensàvem que amb Big Brother havíem tocat fons, la raça humana encara no té límits. Més d’una executiva ha hagut de ser atesa a urgències enmig d’un atac de pànic al trobar-se les coca-coca lights acabades. Grups d’ajut humanitari estudien la logística per a fer arribar eficaçment els aliments a les zones més afectades de les Sales Vips. Sense èxit, fins el moment.

No es estrany que els encarregats de les Sales Vips siguin els primers treballadors en baixes per depressió. Ni mestres, ni col.laboradors de l’honest ram de les assegurances. Els oficinistes de Swiss, Lufthansa o British viuen en un estat d’angoixa permanent. El suïcidi laboral és, malaurdament, l’única sortida moltes vegades.

Però per què hem arribat a aquest punt?

L’alt executiu vola. En oposició al simple col.laborador, que roman a terra i no ha desenvolupat les responsabilitats necessàries que justifiquen el vol. L’executiu, en canvi, amparat per unes funcions i unes competències aerodinàmiques és una espècie capaç de beure, menjar, dormir, treballar i fer el que calgui volant. El que calgui. A pesar de què altres animals, com els insectes o els ratpenats també poden volar amb eficàcia, cap ha assolit la complexitat i varietat de mecanismes de vol dels managers. La increïble diversitat dels seus estils de vida deriva, sobretot, de la seva habilitat de volar. Les seves extraordinàries propietats fisiològiques són ideals per a enlairar-se durant llargs periodes de la seva vida professional.

La majoria dels executius volen només per propòsits molts concrets : reunions prescindibles, necessitat d’acumulació de milles per als seus viatges particulars, fugida dels depredadors interns de la seva pròpia empresa o migració cap a companyies i terres més càlides. I és que des de sempre l’home ha desitjat volar … després de menjar-se un bon filet de vedella. El vol consumeix generalment grans quantitats d’energia i per això volar i sala VIP van parells.

I en aquest procés els hàbits alimentaris dels executius ha evolucionat per adaptar-se a una fascinant diversitat d’hàbitats i estils de vida. Poden menjar de tot. I precisament a causa d’aquesta varietat en la dieta han desenvolupat diferents adaptacions físiques que els ajuden a recolectar l’aliment. Els becs, en particular, difereixen força de tamany, forma i resistencia.

Alguns executius, els corbs, del sector de serveis financers, tenen uns becs multi-propòsit, dissenyats per una dieta omnívora.Són la gran majoria i, en grup, són temibles. Poden i acaben amb tot. Els executius pinçàs, tècnics i enginyers, en canvi, tenen becs petits, fins i cònics, especialitzats en els fruits secs i les anous. Els grans executius carnívors nordamericans, els falcons, tenen un bec corb, adient per a estripar grans peces, com croissants i xocolatines. Els ànecs i gansos, auditors i controllers, tenen becs aplastats per filtrar el cafè i qualsevol beguda amb cafeïna. Els exòtics executius tucans, normalment directius assiàtics o sudamericans, amb enormes becs de tissora de colors brillants, sempre disposats a clavar-li un forat a la secció de fruita del dia de la Sala. Els bells i petits executius colibrís amb vestit jaqueta tenen becs molt llargs i estilitzats, bastant molestos per alimentar-se però excel.lents per fer anar el cursor dels ordinadors. Per això baten les ales, erràtiques, al costat de les zones WiFi sense descans. Però sense dubte el rei de les Sales VIP’s és l’executiu pelicà, el gran CEO blanc, sempre que els corbs el deixin en pau. El seu bec enorme està permanentment alerta. Qualsevol nou aliment que s’introdueixi a la Sala VIP és detectat per aquests individus que amb una agilitat inversament proporcional al seu bec arriben els primers a les safates del que sigui i empassen sens fi tot el que se’ls posa per davant.

Aquesta és la missió de les Sales VIP’s i el perquè de la seva existència: un gran aviari. Una gàbia magnífica on perquè l’alt directiu estigui ufanós i presentable, totes les atencions són poques.

Una part imprescindible en la que extremar les precauciones és l’alimentació, com hem vist. És fonamental facilitar a l’executiu una dieta completa. L’energia necessària per a que pugui seguir prenent decisions i aprovant projectes d’optimització, mentre exhibeix al món un plomatge sa i brillant. Cal estar atents, però: un excés donaria com a resultat executius obesos i amb alteracions hepàtiques.També cal aportar-los les proteines suficients per al creixement professional, la reparació i el manteniment dels teixits per al seu sistema de defensa i la producció d’hormones anti competència.

Tot això, però, no és suficient. Són necessaris també suplements vitaminic-minerals i un element indispensable de qualsevol executiu: la beguda, que ha d’estar a la seva disposió de forma permanent.

Finalment, per a que un executiu gaudeixi de la Sala VIP calen unes recomenacions bàsiques. En primer lloc, és important crear un espai exclusiu, allunyat de la resta de passatgers amb qui podria ser perillosament contaminant apropar-s’hi. En segon lloc, les butaques i sillons (que fan les funcions de perxes de l’aviari) han de ser suficientment confortables per preveure i facilitar el pensament intens (un alt executiu no dorm, pensa intensament) i a l’igual que en una gàbia no es convenient posar unes perxes sobre d’altres per evitar que els excrements caiguin directament sobre les aus que descansen en la perxa inferior, a la Sala VIP cal deixar en tot moment un espai suficient entre sofàs per no entorpir el vol i el planejament cap a la zona del bar.

Finalment, l’humitat ambient i del plomatge dels individus de la sala VIP favoreixen que l’indvidu ss’emploaini i clenxi amb més freqüencia pel que cal anar ruixantamb un pulveritzador el WC periòdicament.

Només amb aquestes condicions l’aviari sobreviurà a la foraç vocació d’arrasssament dels executius voladors.

I la resta de passatges de classe turista, muts i cap a l’avió.

Els diners no ho són tot... però qui ho vol, tot? (Anònim)

2007-05-02T18:29:00.000+02:00

En l’imaginari col.lectiu, Suïssa, es veu com un dels mites del capitalisme i de l’èxit professional. Bancs, assegurances i institucions financeres tenen un paper rellevant en l’economia suïssa.El franc suís, nascut el 1850, és una de les divises més estables. Els bancs suïssos més grans, UBS (líder a Europa) i Credit-Suisse figuren entre els 10 més importants del món.. Un 35% de tots els fons privats mundials és gestionen a la Confederació. Gairebé 200.000 persones hi treballen i al menys un 65% dels treballadors suïssos ho són d’alguna entitat financera. Un conglomerat que aglutina a 402 Bancs, 192 companyies d’assegurances i un mercat financer, el SWX. Un gegant financer que cada any gestiona actius superiors als 3 bilions de francs. UBS, Credit Suisse, Union Bancaire Privée, Banc Saresin,Banc del Gottardo, Bank Leu, Banc Raiffeisen i tots els Bancs cantonals; Zurich Financial Services, Winterthur, Swiss Life, Swiss Re, van vent a popa i acumulen cada any beneficis colossals. Només la UBS genera el 6% de la riquesa suïssa cada any.

Tot va començar gràcies al secret bancari. Sol dir-se que és impossible escatir si Suïssa va crear el secret bancari o va ser el secret bancari qui va crear Suïssa. En qualsevol cas, no fer preguntes, el silenci i l’absoluta discreció i desmemòria han protegit des de fa més de tres cents anys, els fons dipositats als bancs de Suïssa.

No endebades, els primers grans clients dels bancs suïssos foren els Reis de França, els quals apreciaven enormement ja aquesta discreció. Cal afegir que els banquers ginebrins eren protestants, sovint d’origen francès, i als quals, per les seves creences religioses, se’ls va perseguir com a conseqüència de la revocació de l’Edicte de Nantes ditat per LLuís XIV el 1685. Ja Calví, uns anys abans, havia aixecat la prohibició que impedia als cristians els prèstecs amb interès. En la seva Carta sobre la Usura, Calví es plantejava: per què prohibir al propetari d’un capital obtenir un benefici mentre es permet al propietari d’un terreny de llogar-lo? (De tota manera, paradoxalment o no, la condemna de l’Església Catòlica a la usura, en lloc de desanimar-ne la seva pràctica, l’estimulava. Fins que Pius VII, l’any 1830, mitjançant un bula, l’acabava tolerant, fent només sinó aceptar una realitat.). Amb Calví es refinà la més acurada expressió de l’ètica capitalista assolida pel protestantisme.

Aixa doncs, amb la doctrina calvinista per un costat i les joies de la Corona per l’altre, que els Reis defensors del catalolicisme a Europa rebessin préstecs dels heretges protestants suïssos era un petit tema sense importància i venia a demostrar, al tombant del segle XVIII, que el capital no té fronteres, però prefereix ambients tranquils i relaxats. Tampoc Napleó Bonaparte, mentre envaïa mitja Europa, inclosa suïssa, no deixava de seguir puntualment l’evolució dels seus comptes bancaris ginebrins.

De Lluís XIV a Napoleó, Suïssa es convertia no només amb l’acollidor, dolç i liberal país que amparava totes les creences sinó també amb l’assil financer, els primers bancs on line 24 hores, sempre oberts i disposats a garantir un segur, pacífic i lucratiu paradís als patrimonis dels nobles i burgesos que escapavan de la revolució en curs (la que fos) o de qualsevol petita turbulència interna que fes perillar tants anys de saqueig solventment planificats. No devia ser estrany veure a Bakunin i Kropotkin passejar tan tranquil.lament al voltant del llac de Ginebra mentre uns metres al seu davant qualsevol noble francès, hongarès o rus entrava a les oficines dels seus banquers privats.

El secret bancari és, només, el dret d’un client a que la seva informació bancària –nom, dades personals i característiques de les seves inversions o crèdits- siguin de carácter estrictament confidencial. És etern (des del moment en què s’inicien els contactes, encara que no s’arribin a concretar) fins a la liquidació del compte. Aquí no es veu res, no se sent res, no es diu res. Banquisme autista. Regulat per una llei federal de 1934, la Banking Act, se li reconeix, doncs, força legal. Cap Estat estranger no pot rebre informacions sobre els clients dels Bancs suïssos sense haver aconseguit prèviament el permís especial deel jutge suís, que només es concedirà si s’estan encobrint delictes com el tràfic de drogues, armes o blanqueig de diners. En canvi, si es tracta de violacions econòmiques, fallides, evasions d'ìmpostos, contraband, etcètera, com que no són relevants ni punibles a Suïssa, no es concedirà cap mena d’informació, ni cap miserable dada.

Fa més de 200 anys, François Marie Arouet va escriure: “Si alguna vegada vostè veu un banquer de Ginebra tirar-se per la finestra, salti al darrera. Segur que hi ha alguna cosa a guanyar”. Firmava com Voltaire i guardava els seus estalvis al Banc Tronchin de Ginebra, al costat del Léman. Des de llavors fins avui, l’embruix i atracció fatal de la banca suïssa no ha deixat de créixer. Des de Faruk fins el sha de Pèrsia o Haile Selassie, des d'exReis i Presidents a estrelles de cinema, l’esport i l’espectacle, des de la màfia fins als narcotraficants colombians, passant per tots els petits i grans dictadors del món, com Jean-Claude Duvalier (Haití), Mobutu Sese Seko (Congo), Sani Abacha (Nigèria), Carlos Menem (Argentina), Manuel Noriega (Panamá), Carlos Salinas (México), Marcos (Filipines), Arafat (Palestina) per esmentar-ne les més recents o Franco (Espanya), Salazar (Portugal), Ceaucescu (Romania) i la majoria dels jerarques del Tercer Reich, tots han complert amb el ritus de dipostar els seus diners en les bòvedes acuirassades dels bancs de Zurich, Basilea, Lugano o Ginebra. Depredadors sense fronteres.

El més preuat dels serveis dels banquers suïssos és no prestar cap servei a les molestes autoritats dels països des d’on aquestes bèsties depreden i arrassen amb tot el que se'ls posi per davant.

Suïssa ha acabat esdevenint l’Itaca del capitalisme. Tot milionari com cal té sempre al cor la idea d’Itaca-Suïssa, ha d’arribar-hi, és el seu destí. Més lluny, sempre van més lluny, tenint ben present no aturar-se. Kavafis s’equivocava només en una cosa: sí que cal forçar la travessia . Els 300 milionaris que viuen avui a Suïssa (natius o estrangers am residència oficial al país) representen una fortuna de 455.000 milions de francs suïssos, la mateixa que és capaç de generar en un any tot el sector productiu del país. Els milionaris suïssos han anat més lluny del demà que ara s’acosta. Mai no ho havien estat tant, de rics. Ingvar Famprad, el fundador i propietari de la tenda sueca de mobles IKEA; les famílies Oeri i Hoffmann, principals accionistas de Roche; Victor Vekselberg, magnat rus del petroli i l’alumini, etcétera. Tots ells han sentit el crit de les sirenes, temptats pels diferents cantons que tenen autonomia per fixar un règim fiscal que els pugui ser més favorable que 1 kilòmetre i mig més enllà. Coses del federalisme.

Amb aquest panorama, és fàcil deduir que Suïssa és el país europeu que paga els sous més alts als seus directius, encara que les seves companyies s’enfrotin a projectes d’optimització i reorganització, eufemismos d’autènntiques solucions finals empresarials.. NI el Jappó, ni els Estats Units, ni els països nòrdics. Suïssa lidera el rànking, tot i que durant els últiims cinc anys, les 10 empreses més importants del país han acomiadat uns 60.000 treballadors. Els Srs. Grübel , Ospel i Vasella, Directors Generals de Credit Suïsse, UBS i Novartis respectivament,han assolit el cim professional. Guanyen més de vint milions de francs suïssos l’any, similar al que gunyaria una estrella del futbol com Zidane o Ronaldo. Les desigulatas internes són exponencials: el CEO d’UBS va guanyar ell sol l’equivalent a 544 col.laboradors de base del seu Banc. Evidentment, no s’hi inclouen ni els bonus, ni les accions, ni les despese de representació, ni tants conceptes que queden amagats sota les bòvedes de les sales acuirassades de la Banhofstrasse de Zurich, i que poden arribar a duplicar i triplicar els sous que tímidament, s’anuncien per la porta de darrera.

És el preu de la gestió del silenci. Avui hi ha dipositats als bancs de la Confederació al voltant de 2.500 bilions de dòlars (un 2, un 5 i catorze zeros a continuació), el 35% de la fortuna privada offshore del món. Sense comptar el que pugui haver-hi en les caixes de seguretat. Total: quatre bilions de dòlars en comissions per serveis i uns altres tres bilions en concepte d’interessos. A canvi, Suïssa mai no pregunta, sense importar si els diners vénen de l’expoli nazi o del saqueig d’Âfrica.

Especialistes en vendre una imatge de seguretat precisió i silenci, el sistema va esquerdar-se quan començaren a ventilar-se els tèrbols negocis fets entre Suïssa i el Tercer Reich. L’estat de sospita era insostenible i finalment van haver de transigir i oferir reclamacions econòmiques. El lifting d’imatge va incloure un mea culpa, la publiació dels titulars dels comptes adormits i fins i tot va acabar arrencant, fruit dels treballs de la Comissió Bergier, que la nuetralitat Suïssa va acabar per col.laborar en els pitjor dels crims nazis.

S’ha acabat doncs el secrt bancari? Tres cents anys d’honesta tradició? No! El fenòmen és més complex i té a veure amb la globalització… de la legalitat. Les pressions internacionals imposades per la Unió Europea i l’11-S, han obligat a la Confederació aquestss últims anys a promulgar noves lleis de blanqueig de capitals. Suïssa emprèn ara la segona gran operació per netejar la seva cara, i, mantenint la confidencialitat dels comptes, s’està destapant la corrupció -si es té la certesa de l’origen il.lícit dels diners dipositats-. A més, el 2003 la UE arrencà una última concessió a Suïssa, a canvi de seguir-li acceptant el secret bancari: la d'imposar un sistema per a lluitar contra el frau fiscal. Des del 2005, els Bancs suïssos han de practicar una retenció del 15% dels dipòsits, que s’anirà incrementant fins el 35% el 2011. Retenció que serà retornada als països d’origen. I tot i que la retenció és anònima, al capdavall és una retenció. I ja se sap que transparència i grans fortunes són conceptes antagònics o com va dir George B. Shaw: El diner no és res, però molts diners ja és una altra cosa. Per això ha començat una competència ferotge dels països assiàtics, especialment de Singapur, que s’ofereix al món,com la nova Suïssa d’aquest nou mil.leni. Un nou silenci oriental. De geisha.

De tota manera, queden lluny encara els temps de la recessió o declini. La Cova d’Ali Babà, que denuncia Ziegler, ex diputat socialista suís, tan quixotescament (“Suïssa viu del pillatge sistemàtic d'altres economies en crisi, perquè la prosperitat de Suïssa es basa en la fuga de capitals de tots el païssos del món”) continuarà plena de cofres i sitges d’or, i de zafirs i de diamants, rubís i altres pedres precioses. Encara durant uns anys més podrem riure amb Woody Allen quan diu allò de “Si Déu em fes un senyal, com obrir-me una bon compte corrent en un banc suís!”. Encara serà vàlid el que deia Hug Loetscher, escriptor, arran de la prohibició d’entrar en els bancs i correus disfraçat que es feia a Zurich durant el Carnaval: primer, que els que volen robar un banc a Zurich durant el carnaval no ho poden fer disfraçats. I segon, la falta de reglament per a un altre tipus de lladres; l’accés és prohibit només a aquells lladres amb intenció de cometre un robatori dins del banc, però no al que el comet des de fora. Fins i tot aquells que extorsionen a pobles sencers.

I sobretot, perquè la capacitat de supervivència del banquer suís està fora de dubte. L’anècdota més recordada és la que fa referència al Titanic. Dos executius de la Swiss Bank Corporation hi viatjaven a bord, aquella freda nit d’abril de 1912. Tots dos van tornar sans i estalvis.

L’experiència, la imatge, la crosta que s’ha anat sedimentant al llarg de tants anys en tardarà uns quants més a saltar. Els gnoms de Zurich, apel-latiu amb què Harold Wilson batejà la raça d’empleats que trajinen pels sòtans i galeries dels bancs privats de Zurich i que Rowling devia fer servir de model pel seu Gringott Bank, encara seguiran regnant pels passadissos i corredors, perforant l’ànima i les entranyes del capitalismo més salvatge.

50 anys i tan frescos

2007-04-27T09:59:00.000+02:00

(Del bloc de Can Pau Ferrer)
AVUI QUE FA CINQUANTA ANYS
En tal dia com avui de l'any 1957 la Carme i en Joaquim es varen casar.
Us envien dues fotos de l'any 1956
Una es feta a Lloret de Mar i és la primera que la parella es va fer l'agost del 1956 el dia que es varen prometre. L'altre és del mes de setembre del mateix any al passeig se Sant Salvador de Santa Coloma en temps de la festa major.
Apart d'això nomès ens queda dir:
Gracies Montse, Josep Maria, Quim , Pere
Gracies Josep Morell, Mercè Gomez, Carola Miró, Rut Carandell
Gracies Pere, Marçal, Carola, Ernest, Pau, Guillem, Helena, Farners, Mia, Sebastià,Paula
Gracies per aquests 50 Anys d’ilusións, esperances, somnis, alegries.
Gracies per ser amb nosaltres.
Aquells joves de l'any 1956 ara ja avis:
Joaquim i Carme

L'Appenzell i una teoria del verd

2007-04-25T16:33:00.000+02:00

Cada any, per l’1 ‘agost –festa nacional suïssa- els “Wildheuer” (segadors) pugen per les escarpades vessants de les muntanyes d’Appenzell amb falçs i dalles i forques i esclops de fusta per no relliscar, per segar el fenc i el fenàs i l’herba salvatge d’aquells pendents gairebé verticals, que deixaran assecar i passat l’estiu faran servir de ferratge, tal i com ho feren els seus pares i els pares dels seus pares.

Són els pagesos de l’Appenzell. L’úlitma frontera. Una vida encara en desafiament i harmonia alhora amb la natura. Una vida simple i senzilla, de privacions i esforços esgotadors, marcada pel ritme del bestiar, de les pastures d’estiu a les granges d’hivern, que malda per evitar una desaparició segura. Una manera de viure i una particular visió del món d’uns homes que aspiren no només a fer alguna cosa amb sentit, sinó a viure amb llibertat, dignitat i respecte per uns entorns naturals.

Però en plena explosió d’un liberalismo salvatge i global, superat el límit de la resistència de molts,, aquest habitat s’enfonsa. Vivim el final d’un art de viure i el començament d’una nova era.

És en l’Appenzell on més evident es fa el xoc entre la Suïssa tradicional i la Suïssa d’avantguarda. Mentre per una família de pagesos de les muntanyes dels Alps la seva vida quotidiana passa per la sega dels prats de dall, el descremat de la llet, l’alimentació dels porcs o l’escampament dels fems, els seus compatriotes de menys de cinquanta quilìometres més enllà es mouen en jets privats entre les Borses de Tokio i Nova York, naveguen per la Copa Amèrica amb l’Alingui o batent tots els records de vendes en el sector de rellotgeria de luxe. Aquesa Suïssa que viu amb un peu a l’Appenzell i un altre a l’avantsala de la mundialització. Entre Guillem Tell i el patriotismo de la bandera i el corn als escàndols químics i el blanqueig del diner de la droga, Suïssa és també un xoc de civilitzacions fascinant.

Aquest ordre pagès de segles de tradicions i valors antics arrapats a les entranyes de la seva gent s’enfronta ara a totes les inseguretats del món: d’identitat, de creences, de futur.

Durant més de mil anys els pagesos que viuen als prats i pastures de tot l’arc alpí, de França a Eslovènia, han après a equilibrar les necessitats de la natura amb les seves pròpies. Des que els monjos al segle X començaren a colonitzar les valls més remotes i allunyades. D’ells sorgí un conreu simple, adaptat als vessatns dels turons i muntanyes, als pendents retallats del paisatge, fins que els Alps es transformaren en un mar de boscos, prats i pastures. Aviat els seus pagesos descobriren l’or blanc. Les vaques. A finals del segle XVI, el formatge de l’Appenzell ja s’exportava a Ginebra, Lyon, París o Frankfurt i la seva elaboració es va convertir en el sustent econòmic dels pagesos dels Alps. Camvià la seva vida i canvià el paisatge de nou. De les pastures s’arrancaren els arbusts i les plantes i flors no comestibles. Als nous cels de l’Appenzell aribaren els puputs i els mussols, i l’àliga marcenca s’hi ensenyorí. Els prats es perfumaren i s’adornaren de flors blanques i rosades, de verds brillants i grocs intens, de farigoles i gencianes.

Durant nou-cents anys, els Alps s’adormiren en una somni profund, de boires, plujes i flors, del que despertaren de sobte amb la industrialització del segle XIX. Les explotacions de fusta (per ferrocarril i les fàbriques que naixin per tot el país) i les migracions de famílies i pobles sencers a les ciutats va canviar de nou el paissatge

El delicat mosaic alpí va perillar, però el sentit pràctic suís va acudir al rescat. No per cap idea ecològica avant la lettre, sinó simplement perquè els convenia. Només així podien sobreviure: si un pagès no respectava els límies al pastoratge en seus camps o si tallava massa llenya o s’abandonava un prat de dall, l’erosió del sòl, els lliscaments de la terra o els allaus podien, literalment, escombrar-lo. L’any 1902, Suïssa va aprovar una llei que encara avui protegeix els seus camps i boscos.

La recessió dels anys seixanta fou de nou un toc d’atenció. Més pagesos abandonaren el camp i els que es quedaren, es veiren obligats a produir més. El govern suís va subvencionar la construcció de camins i senders en tots els Alps per a promoure el turisme i donar feina als pagesos. Arribaren els generadors elèctrics i els aparells de munyir elèctrics, distribuidors motoritzats de fems i adobs, descremadores de llet, etcètera. Arribà el confort. Iamb ell l’ús de fertilitzants químics i herbicides. De nou es reaccionà a temps i els governs cantonals han promogut les darreres dècades un pacte amb els pagesos que, a canvi d’una subvenció, s’abstenen de l´ús de mètodes superintensius, assegurant un futur per les properes generacions.

Ara més que mai tot aquesta obra natural de precissió suïssa està amenaçada per la tecnologia, el tràfic, el turisme i els esports (encara que a l’Appenzell hi hagin poques pistes d’esquí).

I l’arcaica i èpica equació alpina torna a perillar. Mites a punt de desaparèixer convertits en postals turístiques, camps de golf i pistes d’esquí.

Però a més del fenomen del xoc de civilititzacions, l’Appenzell és també la confrontació entre individualisme i col.lectivitat. Una part molt important de les terres són administrades per l’assemblea popular del cantó. Dos terceres parts de les pastures alpines (i dos terceres parts dels boscos de tot Suïssa) són de propietat comunal. Aquest esperit de col.lectivitat, cooperatiu, solca el país. A final d’hivern, per exemple, tots els pagesos de l’Appenzell s’adrecen al bosc per tallar els arbres, llançant-los pels pendents dels turons. Fusta per a la construcció i per a llenya per l’hivern que es repartirà entre tots els cap de familia. Allà on aquest esperit de comunitat s’ha mantingut, camins, terres i boscos s’han cuidat amb atenció. És més, és un fenòmen corrent les associacions de deu, vint, trenta pagesos que compren i sembren els camps en comú o les associacions de venda de llet i formatge. El que no és meu és de tothom.

Aquest esperit esclata, si es vol una mica folkòricament, en les ‘‘Landsgemeinde’’, quan la capital del cantó rep la totalitat de la seva ciutadania (des de fa 15 anys, també les dones), a l’aire lliure, a l’antiga plaça del mercat, per discutir tot el que el poble vol discutir i a mà alçada aprovar els pressupostos, designar els membres del consell cantonal, nomenar els jutges i els alts funcionaris del cantó i concedir la ciutadania cantonal a qui correspongui. Acabat el dia, l’assemblea es disol i els homes, encara amb el sabre a la mà que han portt durant tota la reunió, se’n tornen als seus massos i granges. Cap ciutadà de l’Appenzell no està per sobre de la llei, però la llei està sotmesa al dictamen de la voluntad popular que s’exerceix al ring de la plaça, enmig del poble i per al poble.

Tradició, civilitat i cultura democràtica. Ciutadania unida a l’exercici de drets, al diàleg i al consens de la majoria. L’Appenzell és el que és perquè els seus ciutadans ho han decidit. Conservadors, solen representar un dels extrems de la Confederació en qualsevol votació a nivell federal, normalment a les antìpodes de l’europea, il.lustrada i afrancesada Ginebra.

Aquest és el meu Appenzell ( i hauríem de dir un dels meus Appenzells, perqè de fet són dos cantons, l’Appenzell Inner-Rhoden i l'Appenzell Ausser-Rhoden, dividits el 1597 per motius religiosos, catòlic l’un i protestant l’altre) i un dels paisatges que més estimo de Suïssa. Tots els colors del verd s’hi donen estada a l’Appenzell, un dels pocs llocs on és possible captar un matís més brillant o lívid a aquesta immensa catifa verda dels prats suïssos, tan antiplanians, tan monòtomament verds, tan difícils d’adjectivar. El verd oliva, àcid, de pellofa dels cims dels turons; el verd generós, afruitat i lliure dels prats baixos, amb un reflex daurat de fenc a l’estiu; el verd gris, vençut, com de tela impermeable de les pastures al novembre, entel.lat en una boira perpètua o un verd d’avet de Nadal, que a l’hivern s’amaga, abrigat per un mar de neu, que reneix, a l’abril, verd primavera, alegre i entremaliat que sembla que se’n vagi trescant pels turons.

Solcat de camins, hi hem passejat i corregut. Jackosbad, Ebenalp, Säntis. Tobogans d’estiu de més d’un kilòmetre, esglèsies esculpides dins les roques o centenars de senders que des dels bells queixals dels cims de les Churfisten crivillen el Toggengurg i l’han convertit en el paradís del hiking.. Un país, a redòs del Santis, de més de 2.500 metres, des d’on es pot resseguir des del Bodensee als cims del país dels grisons i, lluny, les majestats dels alps centrals. Encerclat entre llacs: Constança, Zurich, Walensee, l’Appenzell és el cantó més petit (l’Inner-Rhoden) de tota la Confederació (només 15.000 habitants), que va crèixer en l’època medieval mercès al seu poderós veí, el monestir de St. Gallen (Appen-Zell vol dir, precisament, “Cel.la de l’Abat”).

Els seus pobles, la capital, Appenzell, però també Stein i Urnäsch o Gais són normalment quatre carrers i quatre cases, amb façanes pintades i esgrafiats geomètrics de colors llampants, animals, plantes o qualsevol altre motiu. No s’ha de triar ni seguir cap ruta, a l’Appenzell. Cal perdre-s’hi. I si és estiu, obrir les finestres. Els mapes haurien d’estar-hi prohibits. És el triomf d’anys de modular un paisatge i uns camins. Una victòria, avui amb dubtes i incerteses, d’aquells wildheuers que cada any se’n van a la sega..

L’Appenzell ve comunment associat a tres símbols del país: les pintures naïf, el formatge i Robert Walser. És l’exemple perfecte del xoc de civilitzacions que hem esmentat: les pintures destinades abans a les esquelles de les vaques, lleteres, llits i mobles es cotitzen avui a les millors galeries de Zurich; l’appenzell, el formatge dels vaquers, que durant centenars d’anys els pagesos han elaborat amb una salmorra de les herbes salvatges i naturals del prat, és avui un formatge de delicatessen, exclusiu i per paladars exisits; i Robert Walser, ah!, Robert Walser!

Nascut a la ciutat bilingüe de Biel/Bienne avui Walser és sense discussió el gran autor de culte que Suïssa projecta al món. Una vida erràtica i plena de derrotes, una bohèmia de fracàs rera fracàs, uns elogis de Kafka i un final devastador i voilà, l’autor de culte llest per al consum.

Walser, de qui Vila Matas n’ha parlat tant fins fer-lo protagonista del seu Dr. Pasavento, trucà un dia de 1932 al sanatori de Waldau, sol.licitant l’ingrès. “Estic aquí per embogir, no per escriure”, va dir. De Waldau el traslladarien al cap d’un any al psiquiàtric de Herisau on vint-i-dos anys després, el dia de Nadal de 1956 el seu cadàver, estès damunt la neu, va ser trobat.

Són aquests anys manicomials, de caminades embojides i esgotadores per les muntanyes de l’Appenzell, sovint amb Carl Seeling, l’amic, el confident, l’editor que el rescatarà de l’oblit i l’autor d’un bellísim llibre sobre aquests anys passejant amb ell, els que el converteixen en un mite. Aquest autointernament i desig de desparèixer, d’acabar, d’ocultar-se, projecten Walser al cim dels escritptors maleïts i amb una vida tremenda, sovint tapant la seva obra i els seus llibres. Fins i tot avui a Herisau és perfectament possible seguir la ben senyalitzada “ruta Walser” que inclou la visita al psiquiàtric, una font on s’aturava a beure i el lloc exacte on caigué mort, congelat (fotos del cadàver incloses, no caldria sinó)

Per això a Walser se l’associa amb l’Appenzell, tot i que aquí no hi escrigué ni una ratlla. Però no era potser l’únic llloc del món on amagar-se i rebutjar l’èxit? No era aquí també on podria viure senzillament, fregant plats i corredors de l’Hospital i caminant, caminant sense parar en contacte directe amb la natura?

Igual que Fleur Jaeggy (1940), nascuda a Zurich però que viu a Milà, que passà els anys d’infantesa en un internat pròxim a Herisau i que va escriure, sobre la mort de Walser: “Penso a vegades que és bonic morir així, després d’una passejada, deixar-se caure en un sepulcre natural, en la neu d’Appenzell, després de gairebé trenta anys de manicomi a Herisau”. Tampc Jaeggy, autora també ella de culte, que tampoc no ha escrit ni una línia a l’Appenzell però que tota la vida n’hi restarà lligada per la seva novel.la, “Els bonics anys de càstig”, els records d’una dona d’una part de la seva joventut passats en un internat en aquest cantó. “L’escriptor italià més cruel”, com és coneguda al seu país, comparteix amb Walser no només un paisatge de fons, sinó uns mateixos silencis, distàncies i fredors.

Tots dos s’han perdut pels senders de l’Appenzell i s’han trobat amb els pagesos, de festa, guarnits amb els seus “Sennenbuben”, el vestits de festa, pantalons grocs bombats, armilla negra, pendent a l’orella, potser amb una forca a l’esquena, davant del bestiar, camí del Langemaide. Tots dos han pujat pels turons d’aquest país i corregut a través dels prats de dall, frescos i de color verd maragda. Hauran vista alguna àliga marcenca? Potser per tots dos ha sigut a l’Appenzell on s’han enfrontat al concepte de pàtria, tan delicat i del que tant se n’abusa, una idea d’estar en el món, un peregrinatge i un retorn a algun lloc, el seu lloc, en un intent en va per atrapar l’essència de la vida.

Mercè Rodoreda. 23 d'abril de 1961. Ginebra

2007-04-23T22:47:00.000+02:00

Rodoreda s’arregla els cabells, se’ls cargola i enganxa amb un passador de fusta. Distreta, es mira al mirall. És Sant Jordi i en Joan és lluny, a Viena. L’espera es fa llarga.

Tota la vida de Rodoreda ha estat una llarga espera. Esperar per viure, per estimar, per fugir, per escriure. De casa, del marit, del país, dels amics. Barcelona, Roissy-en-Brie, Bourdeus, París, Llemotges, Ginebra, finalment. Un viatge al final de la nit. Sempre endavant sense avançar ni un pas. Anclada en el seu món de records.

Fa uns mesos envià al Premi Sant Jordi la seva obra, Colometa. Tantes esperances posades! Tantes hores escrivint i corregint. I llegint. Repassant centenars de vegades aquell paràgraf de l’escena del ball o el capítol 33, que a en Jona no li ha acabat de fer el pes. Esperant, Rodoreda escriu. És en d’aquest món a mig camí, lluny de tot, d’on Mercè Rodoreda treu la força de la seva escriptura.

Fa 7 anys que amb Joan Prats (Armand Obiols) s’han pogut instal.lar a Ginebra, al Bloc 19 de la Rue de Vidollet, en a prop del llac Léman.

Després de tants anys, encara s’enyora de París. A Ginebra, Rodoreda sempre s’hi sentirà exiliada. A París, en canvi, malgrat les misèries i les penes, se sentia a casa. Rodoreda escriurà: “A mida que vaig fent vella, el més lleuger canvi de decorat em fa mal”.

Perquè essent l’obra de Rodoreda el fruit de l’exili, no és menys cert que hi viurarà sempre també escapant-hi, a la frontera, en un estrany exili de l’exili. Rodoreda viurà a Ginebra gairebé 20 anys. Però en fugirà, cada dia, refugiant-se en el seu món interior. Veu però no vol mirar, viu però no vol sentir. S’ampara en l’eterna fugida per no exposar-se a un món que no vol comprendre ni enfrontar-se a una realitat que l’espanta. El seu món no és a Ginebra sinó en els seus records.

És així, només així com Rodoreda escriu. Reconstrueix els seus records, la seva memòria, apartada de tot. Esperant. Davant del mirall.

A Ginebra, finalment, al menys han trobat l’estabilitat, tants anys anhelada, enmig de tantes misèries visqudes. L’estabilitat econòmica que els dóna la feina d’Obiols; l’estabilitat en la salut, sense parálisis ni depressions; i l’estabilitat personal, lluny de Barcelona, del marit i del fill, i d’uns amics que no han acceptat ni perdonat la seva relació.

Sola. Esperant. La novel.lista Rodoreda rebenta. Per fi, temps, flors i primaveres. Queden oblidats els temps de Llemotges, on s’ha de guanyar la vida cusint, i també la pintura i fins i tot la poesia.
És el temps de vessar en un full un món que mai més no tornarà. I tots els records del món. Perquè Rodorera és una escriptora de records i de carrers, d’espais perduts i temps passats.

Escriu i no para d’escriure. No en té prou Rodoreda de treballar amb Colometa que s’edinsa alhora en l’esbós de La primavera i les tardors, mentre un vespre, tornant de la ciutat vella, al passar fregant d’una barjaula, la Cecilia va prenent cos.

Escriu mentre espera i espera mentre escriu. Ara ja no l’importa. Sap que és el seu moment. És ara que l’escriptora enfila la seva ambició. I vola, vola ben amunt, amb la seva colometa! Treballa l’estil, puleix el llenguatge i obre la porta al seu món de records.

Són anys viscuts davant la ploma i el paper, conscient de què ha arribat l’hora. L’ambició de ser escriptora. Amb Obiols, lluny, però al seu costat, que sempre torna, que sempre té un consell, que suggereix mil i un canvis i viu l’obra roderiana des de la mateixa ànima de l’autora. Fins l’arribada de Joan Sales, el seu editor, serà el seu conseller, l’amic fidelíssim que l’ajudarà, l’animarà i la corregirà quan calgui en qualsevol pàgina acabada de les seves novel.les.

Ha sigut ell qui, entusiasmat amb Colometa, l’ha animat a presentar-la al Premi Sant Jordi de 1960. Però el Jurat l’ha rebutja. Difícil, molt díficil ho havia tingut Rodoreda amb un Jurat amb Josep Pla entre els seus membres.

Però a JoanTriadú i a Joan Fuster no se’ls ha escapat l’esperit d’aquella novel.la. Alguna cosa els ha cridat l’atenció i recomanen a Joan Sales, l’editor del Club dels Novel.listes, que publiqui l’obra.

A la tremenda decepció del fracàs s’encadena un bri d’esperança quan Sales, l’1 de desembre de 1960 l’escriu avançant-li el seu interés en la publicació de l’obra.

A la primera carta de Sales, freda, de compliment, en segueix una altra de 16 de maig de 1961, apassionada. L’editor es rendeix a la figura de Colometa, a la sensibilitat i senzillesa, a la dura fragilitat, a l’obra mestra. Un any més tard, la seva publicació serà un èxit esclatant.

També perdrà Rodoreda el Sant Jordi del 1961 (amb La mot i la primvaer,a publicada pòstumanet) però el camí ja està marcat: als Vint-i-dos contes publicat el 1957 seguiran La Plaça del Diamant, el 1962, El carrer de les camèlies, Jardí Vora el Mar i la reelaboració d’Aloma. Només Mirall Trencat, l’obra mestra definitiva, serà acabada un cop Rodoreda torna a Barcelona i a Romanyà

Dels anys a Suïssa, només n’esmenta una plana i mitja en tota la seva obra. Perquè a ella no li interessava el temps present, sinó el temps passat. Res no sabem, dels seus passeigs amb Joan Prats pels parcs, plens de flors, i per les grans avingudes de la ciutat. Els podem imaginar asseguts en qualsevol cafè del barri de Saint Pierre o passejant per la perla del llac, al costat del Jet d’eau, apagat un dia de vent per no esquitxar els vidres de les cases properes, agafant-se el barret amb una mà i la faldilla amb l’altra, l’abric obert, els cabells solts, corrents amb ell, rient potser, amb aquell somriure ample i fresc, d’aquelles burgeses ginebrines imperturbables,amb aquelles collarets, que continuen passejant vora el llac. O els podem veure, abraçats, estirats al llit, junts després de tantes esperes, mentre del balcó, des de la muntaya de Salève, una llum blanca i fina travessa la cortina i cau sobre el ram de roses que Prats ha col.locat al damunt del seu escriptori.

Armand Obiols va morir el 1971, a Viena. Rodoreda, des de llavors, va venint a Catalunya, on s’hi instal.là definitivament l’any 1975. Durant vuit anys, l’èxit i el reconeixement no entel.laran una solitud granítica.

Angelika Maas, zurichesa, traductora de Rodoreda a l’alemany la visità un dia al seu refugi de Romanyà, trencant silencis. Li havien quedat pendents uns dubtes en la traducció (magnífica) que estava fent de Mirall Trencat. Rodoreda, sola, l’esperava. Llunyana i esquerpa, tanmateix va haver d’improvisar un llit al sofà del saló on, Rodoreda en bata i Mass en camisa de nit, menjant pomes que ella mateixa havia tallades, van veure la tele, una pel.lícula de ciencia ficció amb saures. Fou la primera persona que havia passat una nit a casa de la Rodoreda.

Maas ha resumit exactamentquè és el que colpeix de l’obra de Rodoreda: “una duresa, plena de fantasia; l’inevitabilitat amb la qual passen les coses (i amb la qual l’autora ens les conta); l’objectivitat subjectiva; la facultat de crear mites, el gran poder de lligar el cada dia amb el temps sense temps”.

Temps sense temps. La clau de volta de la bòveda roderiana. Temps que no és temps sinó tan sols imatges i records en combat contra un present en penombre. Mirall trencat.

L'afer Tornassol

2007-04-20T13:34:00.000+02:00

No hi ha dubte. Pensar en un savi capaç de portar l’home a la lluna, un científic que s’aventura en submarins sota el mar , un inventor d’armes tan revolucionàries com una d’ultrassònica capaç d’esmicolar objectes a distància és pensar en el professor Tornassol.

La primera aparició de Silvestre Tornassol (Tryphon Toursenol, en francès) va ser en El tresor de Rackham el Roig, l’onzè àlbum de Tintin, després d'una llarga cerca d'Hergé per trobar el perfecte prototipus de científic despistat i dur d’orelles.

Un savi global, que domina l’enginyeria, la física, la química i l’horticultura; orgullós del seu passat atlètic (sobretot boxa francesa) i amb una afició sorprenent, la radioestèsia. Però els objectes inseparables del Professor són un abric verd i un pèndol, del que mai no se’n separa i que utilitza per buscar tot allò que hagi pogut perdre. D’un humor imprevisible, tot i la seva general bonhomia, és capaç tant de mantenir l’absoluta imperturbabilitat en un cataclisme com d’agafar un atac d’histèria ferotge i compulsiu per una bajanada. Admirador de la Castafiore, tot i que no l’acabi d’escoltar bé, i, qui sap, potser secretament enamorat, Tornassol, tant per seu físic com per les seves maneres, és un anacronisme vivient, un fòssil que dissenya invencions de vanguàrdia mentre viu en el seu món pickwikià.

Però darrera tot gran personatge, hi ha sempre un home de carn i ossos.

Darrera Tornassol, el professor Auguste Piccard. Nascut a Basilea l’any 1884 fou germà bessó de Jean, un altre inventor il.lustre de la família i també homenatjat a la sèrie Star Treck on un personatge assumeix la personalitat de Capità Piccard.
Hergé, gran admirador de Suïssa (en l’àmbum de l’Afer Tornassol, on l’aparell d’ultrasons de Tornassol causa un greu enfrontament entre borduris i sildaus per aconseguir-lo, hi dibuixa l’estació de Cournavil, a Ginebra, l’Hotel i una habitació, la 122, que no existia però que els propietaris s’han vist obligats a córrer a incloure-la davant les reclamacions dels tintilòges que hi peregrinen), fou un gran amic de Piccard, a qui, en una escala reduïda (August era més alt) dibuixà i convertí per sempre en Silvestre Tornassol.

Auguste obrí el camí de l’aviació moderna i la cursa especial, inventant la cabina presuritzada i el globus aerostàtic. Amb ell feu el primer viatge a l’estratosfera l’any 1931(15.780 mts) i es va convertir en el primer home que va veure amb els seus propis ulls la corva de la terra. Després, dirigí els seus esforços cap a la profunditat dels oceaans. Inventà el "Bathyscaphe", submergint-se, el 1953 i amb 71 anys, acompanyat del seu fill Jacques, a 3.150 mts de profunditat, record que el seu fill Jacques va batre nombroses vegades fins assolir els 10.916 mts, en la fossa de les Marianes, el punt més profund dels oceans.

I arribaria, Bertrand, fill de Jacques i nét d’August, metge psiquiàtric que després de 3 temptatives, juntament amb l’anglès Brian Jones, realitzaria la primera volta al món sense escales. Juli Verne era batut i l’última gran aventura de l’home al segle XX domesticada i conquerida. L’aerostat va enlairar-se a Chateua d’Oeaux, al Valais, i va volar passant pel Nord d’Àfrica, Aràbia, la Índia i el sud de Xina; durant una setmana volaren suaument sobre el Pacífic. El pas per Amèrica central fou complicat però en canvi l’Atlàntic el creuaren amb vents de 145 km/h. El vint-i-unè dia, l’últim, amb la velocitat de 200 km/h que era la que havien seguit des del principi, el Beitling Orbiter III creuava el meridià 9 sobre Mauritània i aterrava al Caire, a l’oasi de Bawiti. Era el 21 de març de 1999 i havien recorregut 48.000 km.

Mai abans una família no havia marcat el món de la exploració com ho han fet August, el seu fill Riccard i el seu nét Bertrand. En aquesta dinastia de científics, s’ha inventat i explorat, per les tres generacions: la càpsula presuritzada i el primer vol estratosfèric; el "Bathyscaphe" (submarí) i el record absolut de buceig en aigües profundes; i la primera volta al món en globus aerostàtic sense escales. Un autor observà, justament: “Entre els tres, reuneixen els somnis més bojos de l’home: convertir-se en peix i en ocell”.

Algú s’estranya que en una recent enquesta feta a Suïssa el professor Tronessol quedés com el segon personatge favorit de la sèrie de Tintin, a poques dècimes del capità Haddok, líder indiscutible, i ben lluny de Tintín, relegat a un miserable quart lloc?

I és que aquest país valora per sobre de tot el talent i s’enorgulleix dels qui l’han fet una mica millor i una mica més gran.

Com Hans Hilfiker, enginyer també, que, empleat a la Companyia Federal dels trens suïssos, va rebre l’encàrrec, l’any 1940, de dissenyar un rellotge que no només donés les hores exactes sinó que expressés una part de la identitat nacional. El preuat sentit de la puntualitat suís. Hilfiker ideà un rellotge sencill i clar, sense números, amb ratlles negres sobre un fons blanc. Minuter i horari negre, destaca la secundera vermella, en forma de disc, al.legoria del bandarí que els caps d’estació encara baixen a la sortida dels trens. És aquesta petita taca roja el punt essencial del disseny i el símbol del rellotge. Des de llavors, llueix no només a les més de 3.000 estacions suïsses sinó que s’ha anat convertint en el rellotge nacional, en l’emblema de la precisió suïssa apareixent per tot arreu. Una obra mestra del disseny, ja tan universal, que els qui en portin una versió de munyeca tenen entrada gratis al Museu del Disseny de Londres.

Com Hilfiker, moltes de les propostes d’aquells pioners del disseny, que no sabien que desenes d’anys després del seu treball algú en diria aquesta paraula horrible, disseny, fan avergonyir propostes d’abans d’ahir pretesament vanguardistes. Si no sabéssim que el silló Grand Confort de Le Corbussier és originari de 1928 o que la cadira Landi de Hans Coray ho és del 1938 els prendríem com l’última tendència de Vinçon. Acer i alumini, formes clares i reduides foren els instrumentss dels “dissenyadors” d’ahir.

Aquesta línia clara i transparent, lógica i senzilla, funcional per sobre de qualsevol altre consideració, marcà per sempre un estil de país. Com l’Helvètica, la font tipogràfica, que aquest any 2007 celebra el seu cinquantè aniversari. Convetida en una icona del disseny suís dels anys 60 i 70, pràcticament cap altra escriptura no esquitxa tant l'espai urbà ni les nostres vides de cada dia com aquesta tipografia. De Zurich, on fins i tot les plaques del carrer l’usen, a Londres, Nova York o Tokio. L’Helvètica és a tot arreu. El grafista i tipògraf Max Miedinger la inventà per encàrrec del seu empresari, Eduar Hoffman, de la Fundació Has, a Basilea, l’any 1957. L’Arial, un clon vulgar, ha ocupat el seu lloc amb traïdoria degut a què s’ha inclòs en els ordinadors de Microsoft. Però l'ha superat.

Més viu que mai, el disseny suís encara el segle XXI en plena forma. Només dos exemples:

Primer, la fundación One Laptop Per Child, "un ordinador per nen", impulsada pel gurú Negroponte, i que pretèn una distribució masiva d’ordinadors de 100 dòlars als païssos del tercer món, potser el projecte educatiu més important dels propers anys al món, ha encarregat el seu disseny a Yves Béhar, suís de Lausanne resident als USA. De color verd, compacte, molt robust, té estil i nervi.

I segon, Alinghi. Per primera vegada en 152 anys, en la seva 32ª edició la Copa Amèrica es disputarà a Europa. El projecte Alinghi, llançat l’any 2000 pel multimilionari ginebrí Ernesto Bertarelli i el seu amic Michel Bonnefous, va dissenyar una impressionant màquina guanyadora. A la competició on no hi ha segon classificat, l’equip suís de l’Alinghi batia per 5-0 l’equip neozelandés i retornava a Europa la disputa per primer cop a la història.

Bill Koch, armador d’un dels equips que n’ha guanyat una, definexi la copa Amèrica no només com una carrera de barcos. Primer, és una carrera de pressupostos. Segon, és una competició tecnològica. Tercer, una carrera d’habilitats de gestió. Quart, una carrera de treball en equip. I, al final, una carrera de velers”

Sota bandera de la Société Nautique de Genève, amb patrocinadors com UBS, Audemars Piguet i Nestlé Nespresso, amb un pressupost de 55 milions de dòlars, quatre equips investigadors de la Escola Politènica de Lausanne es posaren en marxa: 40 milions d’equacions matemàtiques, investigacions dels últimes materials, elements de fluidodinàmica, monitorització del casc, etc. Tot serví per crear l’últim monstre de disseny.

Bertarelli, president d’Alinghi comentà: va ser la idea de la pàgina en blanc. La idea de dir-se a un mateix: sí, es posible fer un projecte així a Suïssa. És posible partir del no res amb ambicions, amb una passió, amb ganes de competir i amb un equip que sigui el millor”

Silvestre Tornessol probablement no ho hagués acabat d’entendre. Però segur que n'esbossaria un somriure, fent mitja volta, mirant com el pèndol girava.

Paisatge amb vaca

2007-04-18T13:08:00.000+02:00

El país de Friburg és el més semblant a l’Empordà que es pot trobar a Suïssa. Un petit món en miniatura. Hi és tot: les muntayes amb els prealps, ciutats d’història mil.lenària veïnes de pobletes medievals amb un encant encisador llestos per ser atropellats per la riuades de turistes ; i fins i tot un bellíssim racó perdut del Mediterrani, vivificant i temperat, la regió dels Tres Llacs. Com amb l’Empordà, no cal visitar gaires llocs més si hi ha pressa i es vol tenir un tast gustós i consistent del país.

Fins i tot el cantó ofereix l’espectacle tan admirable per un català de veure conviure dues llengües en igualtat i respecte. El “Röstigraben”, o “frontera del rösti”, és el nom que donen els suïssos a la invisible però tangible frontera cultural i lingüística que separa la regió francòfona de l'alemanya, seguint el traçat que marquen les aigües del Saane/Sarine al mig precisament del cantó de Friburg. El rösti, un menjar de patates rostides, és el plat nacional de la Suïssa de parla alemanya i originari de Berna. Per entendre’ns, el nostre pà amb tomàquet. Les quatre llengues nacionals suïsses (alemany, francès, italià i romantx -que és llengua nacional però no oficial-) han bastit la "pax linguae" basant-se en un senzillísim principi de territorialitat i en un status d'igualtat per a les llengües nacionals. A cada costat del röstigraben (i al país dels grisons i al Ticino) una llengua hi és oficial. Una de les poques excepcions a aquest principi és Frigurg que com el Valais o els Grisones són cantons bilingües o trilingües (la qual cosa no vol dir pas que els pobles d’aquests cantons també ho siguin de bilingües). L'aplicació rígida del principi de territori ha evitat el desplaçament de fronteres lingüístiques i, evidentment, ha comportat una política d'assimilació per tots els "migrants" interns. Un suís de parla alemanya que s'establexi a la Suïssa francesa ha d'acceptar ipso facto l'ús del francès i l'educació dels seus fills en aquesta llengua. I a l'inrevés.

El millor exemple d'aquest federalisme lingüístic és fer el trajecte Ginebra-Zürich en tren: les indicacions dels altaveus són en francès fins a Friburg i llavors segueixen en alemany.Així precisament es garanteix el multilingüisme; així la llengua, totes les llengües del país són percbudes com un enriquement i un senyal d'identitat; així només es pot entendre com el romantx, amb menys de 50.000 parlants gaudeixi de tota la protecció de l'Estat federal. Amb escassament dos articles a la Constitució Federal, els helvètics en tenen prou per evitar-se, per exemple, la humilació com la llengua catalana és tractada a Espanya. Pau lingüística a canvi de pluralitat .Ni reivindicacions, ni agressions a canvi d'estabilitat de fronteres lingüístiques. Pràctic i senzill. Suís.

Friburg, convertida en la Suïssa en miniatura conté, en conseqüència, una versió jivaritzada de tots els tòpics del país i per damunt de qualsevol altre, el formatge i les vaques.

En l’imaginari col.lectiu mundial, Suïssa és una vaca. Les bovidae taurus, que probablement fossin domesticades per primera vegada al sudest d’Europa fa uns 8.500 anys. Avui es contabilitzen més de 274 races importants. Les principals corresponents a les vaques lleteres són les Holstein-Freisan, les més grans, que poden arribar a pesar més de 700 Kg. , Ayrshire, Brown Swiss, Guernsey i Jersey.

La vaca suïssa, la Brown, dòcil i una mica estúpida, amb unes potes gruixudes i una alçada de metre quaranta, té tots els colors del marró del món, amb una tendència al castany grisós clar. Originària dels Alps, els seus avantpassats són les Schwyzer Braunvieh, que pasturaven en l’actual nord italià els segles XVII i XVIII.

La poesia catalana ha donat dos poemes antològics sobre vaques: “La Vaca Cega” de Maragall i la “Vaca Suïssa” de Pere Quart. A mi em sembla la Brown Swiss molt més propera a la vaca cega que a la de Pere Quart. La vaca de Joan Oliver, adusta i arrogant, salvatge i independent, versió bovina de Guillem Tell no s’adiu massa amb la badoqueria, la distracció i el punt de bleda de les vaques suïsses. Despistades i melinflues, no són cegues, tot i semblar-ho, ni topen de cap en una o altra soca, però també branden lànguidament la llarga cua. La melancolia que transmet la vaca suïssa no té parangó al món. Sota pluges torrencials, en escarpats turnons, arrapades a vessants verticals, s’acosten sovint a figuretes de pessebre, abandonades en un paisatge de mar verd per una mà amb poca traça d’un infant, sense molestar a ningú, pasturant tan tranquiles, elles, espolsant-se de tant en tant, una mosca i veient passar el temps i els turistes amb aquella serenitat i ironia que les caracteritza.

Anualment, els suïssos gasten tant en subsidis per a tres vaques com en l’escolarització d’un nen. Una simple vaca suïssa costa 4.000 francs suïssos en subsidis del govern. L’any escolar d’un nen durant el cicle de primària costa 12.000 francs suïssos.

La Confederació produeix massa llet cara que no és competitiva en el mercat de la UE. La vaca Top Ten suïssa produeix més de 21.000 kilos de llet per any. El promig baixa fins els 5.500. Però no és un mal promig. En qualsevol cas, excessiu.

Les vaques no són sagrades a Suïssa, però sí els individus més polititzats del país. La seva missió (la de tot el sector agrícola), consagrada a la Constitució. La liberalització de l’agricultura suïssa està comportant un cost altíssims. El govern federal porta gastats més de 14.000 miliones de francs per la reestructuració del sector, que s’ha d’acabar aquest any 2007 amb l’eliminació dels contingents per la producció de llet De moment, entre els anys 1990 i 2000, 22.000 granges familiars han desparegut. I tanmateix, no ha disminuit pas la producció de productes làctics. Si fa 18 anys Suïssa tenia 816.000 vaques, avui, amb 100.000 vaques menys, produeix la mateixa quantitat de llet, al voltant dels 4 milions de tones.

Només 4 de cada 100 suïssos es dediquen al camp. Tres segles enrera, n’eren 80 de cada 100. Però no ens enganyéssim, el seu pes polític i social és inversament proporcional a la seva talla econòmica. Per això els contribuents paguen cada any 7.200 miliones de francs suïssos; per això l’aposta del país passa pel cultiu biològic, que representa ja el 12% del total (el més alt a Europa juntament amb l’austriac); per això personalitats com l’entrenador de la selecció nacional de futbol o estrelles de la TV suïssa presenten spots a la televisió, vestits amb camiseta blau cel adornada amb edelweiss, buscant concienciar als consumidors sobre la qualitat dels seus productes i la importància de l’ajut i manteniment al camp; per això el sector turístic dóna un suport entusiasta i real als petits grangers que es veuen obligats a portar a terme activitats paral.leles per completar els seus ingressos (que, tanmateix, són de promig d'uns 50.000 francs anuals, és a dir quasi 3.000 euros al mes). Cases rurals, apartaments a les granges, fins i tot la possibilitat de dormir als pallers són reclams per turistes urbanites i famílies estressades amb fills que el més a prop que han estat d’una vaca ha sigut quan s’han menjat un filet. El darrer invent és la “vaca leasing”. Per 300 francs, passes a ser llogater d’una vaca, l’activitat de la qual pots seguir tranquil.lament des de casa amb només una web cam i connexió a internet, tens dret a una part de la seva producció lletera (13 francs més per kilo de formatge) i l’obligació de visitar el teu animal adoptat al menys un cop l’any.

Es pot ser alguna cosa millor a la vida que una vaca suïssa?

Una pregunta que, per exemple, podria contestar qualsevol suís amb el cognom Gobet, ja que segons el Sr. Diesbach, genealogista de Friburg, totes les famílies Gobet suïsses vénen del cantó de Friburg i el cognom va aparèixer l’any 1394, amb Henslinus Gobel, després amb Petrus i Hanso Gobet l’any 1428 fins les 435 famílies Gobet que viuen avui a la Confederació, de les quals 234 al cantó de Friburg.

Hi ha Gobets al Schwarsee, a Murat i a Gruyeres. A Friburg, a Les Pacots i a Estavayer-le-Lac. Hi ha Gobets per tot arreu. Seguim-los.

Frigurg. Punt de trobada de cultures i d’idiomes, de muntanyes i llacs, de religions i humanistes, i d’un urbanisme que manté als friburgesos en un estat físic admirable. Caminar per Frigurg és exposar-se a un recorregut de muntanyes russes a peu. Sense un mapa de la ciutat i un previ entrenament de com funcionen els transports públics, s’ha de ser molt frigurgès per sobreviure a una experiència com aquesta. Es puja i es baixa continuament des de les parts altes, fins les ribes del Sarine. Quan ets a dalt, la vista panoràmica és esplèndida i reconfortant; quan ets a baix, millor no perdre de vista el funicular que connecta la ciutat alta amb la baixa. Els ponts de Gottéron i Zähringen, el vell pont de fusta de Berna, la Catedral de Sant Nicolau, hi són posats enmig d’uns carrers de façanes gòtiques i fonts d’aigües clares.

Com tantes altres ciutats, i especialment Basilea, el seu origen va ser el de lloc de control sobre un pas que permetia creuar al riu. Bastió del catalocisme, els intents de la poderosa i protestant veïna Berna s’estaballaren sense contemplacions davant de la seu de l’Arquebisbe de Friburg. La restauració católica, la contrarreforma, fou d’una gran eficàcia, jesuítica i implacable.

Enmig de tanta pedra vella, les màquines de Jean Tinguely hi aporten un punt d’abstracció, color i humor. Autor de la famosa Font Stravinsky davant del Centre Pompidou de París, Tinguely és el fill predilecte de Friburg i el seu Museu entreté i diverteix, que ja és dir molt. Malauradament, moltes de les màquines de Tinguely eren autodestructives i l’art efímer és de difícil encaix en qualsevol Museu.

Però tenim Gobets també als Tres Llacs. Aquesta és la regió dels Llacs de Neuchatel, Bien/Bienne i Murten. Un clima suau i dolç, perfumat de mar. Un tros de la regió pertany a Friburg: la part de Murten i Estaveyer-le-lac. Li calia aquest tros a Friburg per arrodonir l’estampa empordanesa, de vinyes i camps, de pomeres i conreus. Ambdues rivalitzen en bellesa, amb castells i fortaleses, traçats medievals i muralles. Les dues han de ser contemplades des dels llacs. Les siluetes retallades, reflectides en les somes aigües, és un moment sublim del tedi suís, tan agradable i provincià

Visitar Murten serveix, a més, per prescindir de visitar Berna si es va malament de temps. El carrer principal, d’arcades, té el mateix estil que la Kramgasse bernesa. Clar que el llac de Murten no és l’Aaare, ni la seva església la Catedral més gran de Suïssa, però fa el seu efecte. El circuit per les muralles, amb vistes als teulats rojos de la ciutat amb el llac de fons, us transporta a un món sense temps.
I hom és incapaç de reconèixer, en aquell pou d’avorriment i monotonia, que pocs kilòmetres més enllà tingué lloc una de les batalles més sagnants i decisives d’Europa.

A mitjans del segle XV, el ducat de Borgonya s’estenia des dels Països Baixos fins el Franc-Comptat, a l’Oest de l’actual suïssa. Carles I, el Temerari, multiplicà durant el seu regnant les ocasiones per desafiar el Rei de França i provar d’unir les seves terres franceses i les holandeses, disperses com un mosaic. La sort li somrigué fins que topà amb els Confederats. En les batalles de Grandon i Nancy, però sobretot a la de Murten, en els anys 1476 i 1477, dos exèrcits temibles s’enfrontaren. Els suïssos eren ja famosos com mercenaris a sou, però les tropes de Carles s’havien enfrontat a l’exèrcit francès amb èxit. S’odiaven bojament. Carles prometè matar tot suís per esborrar aquella gent salvatge de la faç de la terra; els suïssos aseguraren que enfilarien qualsevol borgonyès com un ànec de Nadal. A la matinda, del 22 de juny de 1476, entraren en combat. Al migdia, les eriçades piques d’infanteria dels batallons suïssos havien aniquilitat la caballería de Carles de N
Borgonya. Deu mil morts. La infantería esdevindria, des de llavors, una unitat tàctica de combat fonamenal en la guerra. Des de llavors, l’expressió “tan cruel com a Murten” és una dita d’ús corrent a la regió. Les algues rojes que de tant en tant apareixen al llac són, encara, el pàl.lid record de la sang des bourguignons. La llegenda, afegeix que un soldat agafà un branca d’un til.ler, en el mateix lloc de la batalla, i corregué sense parar fins a Friburg on, després d’anunciar la victoria, es desplomava mort.

Victòria que permetè a Berna reclamar al món unreconeixement i un prestigi, però poca cosa més. França, la cobra en estat d’atac permanent que tan bé coneixem els catalans, fou qui més profit en va treure, desprenent-se d’un adversari temible i reabsorvint el ducat en la corona francesa.L'hèxagon era una mica més a prop.

I, finalment, els Gobets de Gruyères i de Schwarzsee.

En els Prealps, llacs negres, cabanes de fusta i fortalesses convertides en regnes de formatge, constitueixen un paisatge de conte de fades.

Amb Gruyeres passen algunes paradoxes, començant pel seu nom, que deriva d’una espècie d’au, la grulla (grue, en francès). Més greu és encara l’equívoc universal que encara persisteix sobre el formatge gruyere com a formatge de forats. És un anatema gravíssim i castigat a Suïssa amb l’ostracisme i l’exclusió social. El gruyere és un formatge fet de llet de vaca sencera, de pasta premsada i cuita. La seva roda té forma rodona i presenta una cortesa granulada, uniformement parda i sana. No té ni un forat. És l’emmental , el formatge foradat, que es produeix a la vall de l’Emme, a la regió d’Emmental, a l’altra banda del röstigraben.

D’un romanticisme extrem, una posta de sol a Gruyeres, encerclat pels boscos d’avets de les muntayes veïnes, quan el sol pinta les muralles del castell d’un color de crema catalana cremada i l’aire nét, silenciós, puríssim és una pell fascinadora i tendra, sembla una pintura de caspar david friedrich.

Però és difícil entrar en un estat d’ànim tan arravatador quan cal estar atent a no trepitjar el turista que s’acaba d’aturar davant teu o als crits ensordidors de desenes de nens barallant-se amb els seus pares per un gelat. Gruyeres purga la seva bellesa amb una invasió de turistes demencial i aclaparadora.

Cal refugiar-se doncs en algun dels tants restaurants que porta a porta clamen que la seva fondue motié-moité (meitat gruyère, meitat formatge vacherin) és la millor del poble. O al menyhs un trosset de Gruyere és inexcusable, i acompanyat d’un merengue amb nata, pot arribar a resultar sublim. Tant a la fàbrica degustació de Pringy, com a formatgeria tradicional d’alpage de Moléson el gryere no decep.

Vaques i Gobets. El país de Friburg convertit en essència suïssa, deixa que el temps vagi escolant-se, sense presses, bovinament.

Ara resulta que s'acaba de descobrir que les vaques tenen accents regionals. Un tal Lloyd Green, del sudoest d'Anglaterra, pertany al grup de pagesos que inicialment va advertir el fenòmen: "Vaig passar molt temps amb les meves vaques frisones i definitvament fan "mu" amb accent de Somerst". I afageix: "He parlat amb altres pagesos del voltant i han observat el mateix en les seves manades".

Posats en contacte amb John Wells, catedràtic de Fonètica del College universitari de Londres, els va confirmar les sospites: si un fenòmen semblant ha estat descobert amb els ocells (és a dir, refilen segons si s'estan en una gàbia de La Garrotxa o de Lituània)... per què no amb les vaques?

Jo, modestament, ja m'ho havia semblat: no hi hagut manera d'entendre-les mai, les vaques de l'Appenzell. En canvi, aquestes vaques friburgeses...

El llac de Constança

2007-04-13T21:39:00.000+02:00

“Suïssa s’acaba a Winterthur”. Amb aquestes simpàtiques i entranyables paraules, els suïssos deixenn ben clara l’estimació que senten per les terres del Nord enllà, del Rhin i de la frontera amb Alemanya. Terres massa germanitzades i teutònicament contaminades.

Ells s’ho perden, però convindria que vostès no.

És un paisatge acabat. La vall del Rhin, les planes del Bodensee (o llac de Constança), els pujols i tossals ondulats amb la catifa verda estesa a la boira i al sol, les pomeres i vinyes que s’estenen per tot arreu. Tot hi és tebi i melangiós, arrecerat . El ritme lent i lleuger, una mica caigut. Un món tènue i aparent, trencadís. Perdut o retrobat. Depèn de vostès.

Només en les catarates del Rhin perd aquest paissatge la serenor que l’acompanya sempre. És un instant només, desbocat i aspre, on el Rhin desferma per primera vegada tota la seva força, orgullós d’exhibir-se sense pudor, primitiu i agrest. Seguirà després tan plàcid com quan arriba a Basilea on de sobte, embogeix i abruptament decideix dirigir-se cap al Nord.

Però el Rhin ha començat molts quilòmetres enllà, a les muntanyes dels Grisons. Ha passat per davant del Principal de Lienchenstein com un rierol sense importància i ha descansat a les aigües del Bodensee d’on en sortirà renovat. És un dels grans moments del Rhin i no endabades se’l coneix com el Mar de Suàbia,el “llac baix” just a l’abandonar Constança, perquè el riu hi dubta per un moment, s’angoixa pel seu futur fins que decideix tornar a confian en ell mateix. Optimista, esclatarà de força a les catarates, uns quilòmetres més enllà.

Durant tot aquest trajecte, el riu juga divertit amb les fronteres. A estones fa de frontera entre Alemanya i Suïssa, a voltes Suïssa s’endinsa en la vorera Nord del riu. És una vall de frontera, un país de marca i de pas, com ha estat també el llac de Constança, on a més d’Alemanya i la Confederació, Àustria també hi posseeix uns quilòmetres de costa. Terres que estigué a punt de perdre quan l’any 1919 es va fer un referéndum d’autoderminació a la regió de Vorarlberg, que guanyaren els partidaris de la integració a Suïssa en un 80% però que finalment, per pressions diplomàtiques i una escàs interès dels confederats no prosperà. Sumem-li que Lienchenstein queda a escassos minuts del llac i entendrem perquè és el llac dels Quatre Païssos. Però mantenen aquell punt de civilitat i pragmatisme centreeuropeu: han après que els calia unir-se i avui transport públic i oferta turística estan perfectament coordinades.

De fet, els habitants de totes les voreres del llac subscriburien avui el que Herman Hesse, resident il.lustre de la vorera alemanya (i nacionalitzat suís al final de la seva vida) va escriure una vegada:

“sóc alemany, i ho sóc de manera més intensa i conscient que la majoria dels que només ho són per raça… aquest territori suís i del sudoest alemany és la meva pàtria, i el fet que hi passin fronteres regionals i una frontera imperia mai he percebut aquestes fronteres com una cosa natural…mai es van manifestar aquestes fronteres ni en diferències entre les persones, ni en el seu idioma ni els seus costums,… per mi eren pàtria les dos voreres del Rhin, es digués el país Suïssa, Baden o Württemberg...Per això va surgir en mi una desconfiança vers les fronteres dels països i un amor íntim, apassionat, vert tots aquells éssers humans que sobrevolen les fronteres

” El Sr. Hesse, evidentment, no sabia com les gasten els espanyols.

Constança avui no ha de patir, com d’altres llacs desqualificacions del tipus “pintoresc” o “idíl.lic”. .En la seva àrea d’influència hi viuen més de dos milions i mig de persones; abasteix d’aigua a més de quatre milions; 50.000 embarcacions hi són censades; més de 10 milions de turistes la visiten cada any ... i 200.000 aus migratòries hi descansen i s’hi refugien els mesos d’hivern.

És un llac viu, que ha sabut lluitar contra la contaminació que l’any 1960 amenaçava tot l’ecosistema. El llac patí mal de ventre: la fertilització excessiva no permetia ja a l’oxígen la desintegració de les restes vegetals, que començaren a pudrir-se. Només la mobilització de científics i habitants de tots els pobles del llac arossegaren els polítics per permetre redreçar la situació.

Avui el Bodensee presumeix d’una vida plena, sana i llesta per rebre la quota de turistes que el mantenen en una vida benestant i saludable.

Pel meu gust, els pobles suïssos del tram del Rhin fins les catarates, de l’Untersee, són els més bells i més graciosament posats. Destaca Steim em Rhein, que fa el mateix paper que Gruyeres fa al cantó de Friburg. Un carrer principal amb les cases amb les façanes pintades d’uns esgrafiats encantadors, ample i amb records que remeten a altres temps; o Steckborn o Dissenhofeen, amb les esglésies a tocar del riu, amb els seus campanars punxeguts, que semblen llançar el tritlleig de les campanes resignadament, amb un so atenuat al passar sobre les aigües. Potser l’illa de Werd, just a la sortida d’Steim, a la que només es pot accedir per una passera de fusta és el paisatge més perfecte, més acuradament acabat de tota aquesta contrada.

Però les vistes més romàntiques, l’Arcàdia del Bodensee, es troben al castell de Arenenberg. Un racó francès, napolònic a Suïsssa. No serà l’únic, com veurem.

Com anem d’història de França? Situem-nos. Napoleó, el gran tirà cors, és el dictador d’Europa. Ha fet i ha desfet països, inclosa la pròpia Suïssa i ha nomenat la seva familia com a nous reis i comptes titelles dels nous regnes europeus que ell ha devastat primer i reconstruit, al seu gust, després. Pràcticament totes les actuals cases regnants hi estat emparentats. Però en aquesta història, tan important com Napoléó són els Beauharnais. Bonaparte després de l’execució del vescompte de Behaurnais pel Terror, es casà amb la seva vidua, Josefina. Els Behaurnais tenien una filla, Hortènsia (i un fill, Eugene), que Napoleó afillà primer i després suggerí que es casés amb el seu germà LLuís. O sigui que va aconseguir una filla cunyada. La parella va rebre de regal de noces el regne d’Holanda. No fou suficient per mantenir el matrimoni, que es va separar uns anys després. Hortènsia, però, es matingué fidel a l’Emperador i, en el seu exili, comprà un petit castell al cantó de Thurgau, a la vora del Rhin, Arennenberg. Allà Hortènsia, en el més pur estil rousssenià, creà un petit paradís, una arcàdia privada on filòsofs, músic i literats hi feren estada. Un regne privat i bucòlic, millor que el dels Països Baixos, on el seu fill, Carles Lluís Napoleó Bonaparte anava creixent. Hi viurà quasi 20 anys. La mort del fill de Napoleó i Maria Lluïsa, Napleó II, i la dels seus tiets i germà gran el convertiren en l’hereu del bonapartisme. Elegit el 1848 President de la II República Francesa, no en tindrà prou i no tardarà ni 3 anys en donar un cop d’estat i proclamar el Segon Imperi. El desastre de la guerra francoprussina el condemnarà i portarà a l’exili. Napoleó III haurà regnat 18 anys. S’haurà casat amb Eugenia de Montijo i tindrà un fill, el futur Napoleó IV, mai reconegut per la República francesa, que educat en l’exili anglès, s’allistarà a l’exèrcit britànic i morirà, enfilat per una flexta zulú en la guerra de Sudáfrica. L’emperadriu Eugènia, que ha passat tants estius al castell de la seva sogra i on el seu marit va ser tan feliç, es convertirà a la mort del seu fill en una ombra que vagarà per Biarritz i una casa de camp de la campinya anglesa. Però deixarà Arenenberg, l’Arcàdia feliç, al cantó de Thurgau.

Costa tornar a Constança, però cal que ens aturem ara al llac, a la riba alemanya. Si en el tram del Rhin eren els pobles suïssos els més ben posats, en el llac passa exactament al contrari.

Engmig de palmeres i jardins tropicals i sempre amb la vista dels suaus turons de l’Appenzell reflectint-se en les aigües blau turqueses del llac, deixant entreveure els primers Alps que Pla definí de geografia clara i tònica, i sobretot el Santis, majestuós i sovint coronat de neu, la riba alemanya del Bodensee conté pobles que conserven encara el seu tramat medieval laberíntic, com Lindau o Meersburg; Friedrishafen, la ciutat dels Zepelllins i Constança, que no només donà nom al llac sinó a un Tractat de Pau i al famós Concili dels tres Papes, que va aconseguir l’abdicació de dos dels Papes existents - Joan XXII i Gregori XII – i excomulgà a Benet XIII, el Papa Luna, mentre encara tenien temps per condemnar i executar Jan Hus. Però per sobre de tot cal destacar les dues illes de flors i colors: Mainau i Reichenau; la primera, reducte d’una branca de la família Bernardotte, la dinastia sueca orginària d’un dels Mariscals de Napoleó a qui els propis suecs acabaren oferint la Corona, és un paradís terrenal floral exhuberant; la segona, patrimoni de la Humanitat, l’illa dels Monestirs.

Àustria, per la seva banda hi aporta Bregenz, avui al mapa gràcies als concerts d’òpera a l’aire lliure de l’estiu i al Museu d’Art que encarregaren a Peter Zumthor, l’arquitecte de les Termes de Vals, un quadrat de vidre, acer i formigó, amb una façana multicapa que l’embolcalla i que, de diferents colors durant la nit, es reflecteix en les aigües del llac.

El llac de Constança es gela alguns hiverns. És el Seegfrörne. 14 kilòmetres que permeten creuar les ribes alemanyes i suïsses a peu. O a cavall.

La llegenda més famosa del Bodensee és aquella en la que un cavaller enamorat, que estava lluny de la seva estimada, en va rebre una crida urgent. La dama, d’una delicada bellesa, postrada al llit, només arrenca algun sospir amb el nom del seu amor. El cavaller ordena ensellar el cavall i, sense atendre a raons, emprengué una folla cavalcada enmig de la foscor de la nit. La tempesta de neu l’obligà a abandonar el camí, però seguí cavalcant, endavant, sempre endavant. Arribat al castell, el cavaller corre a abraçar la seva estimada, miraculosament recuperada, car només emmalaltia d’enyorança. En aquell mateix moment descobreix que en la negra nit, durant la tempesta, ha cavalcat sense adonar-se’n sobre la fràgil superfície glaçada del llac. Podia haver mort en qualsevol instant, engolit en les gelades aigües del llac. I cau, fulminat, mort, pres del pànic i d’un ofec d’angoixa.

Però si no els ha agradat aquesta, en tenim d’altres. D’Italo Calvino, aquesta vegada. L’emperador Carlemany, essent ja un vell, cansat i sense forces, es va enamorar d’una jove alemanya i començà a desvariar de manera francament penosa. Tan arravassat estava per aquesta passió que descuidava els assumptes d’estat i es posva en rídícul davant la seva pròpia Cort. De sobte, però la noia va morir, la qual cosa va alleujar els nobles, però encara va empitjorar més la situació. Carlemany va ordenar que embalsamessin el cadàver, l’ungissin amb flors i perfums i el pugessin a les seves estances. No se’n separava de la morta ni un sol instant. L’arquebisbe, Turpí, espantat davant d’aquell macabre espectacle, va sospitar que l’obsessió del seu senyor tenia un origen màgic. N’examinà el cadàver i va trobar, sota la gelada llengua de la morta un anell amb una pedra preciosa. Turpí el va agafar i se’l va guardar. Des d’aquell precís moment, Carlemany va perdre tot interès per la morta, mentre experimentava una fulminant passió per l’arquebisbe.... Assetjat i aterroritzat davant de les lascives innobles mirades d’aquell vell carcamal, Turpí va decidir desprendre’s de l’anell i el va llançar al llac de Constança. D’immediat, Carlemany s’oblidà d’aquell vulgar i sòrdid personatge i s’enamorà a l’instant del llac, on va passar la resta de la seva vida al costat de la seva riba, davant dels turons de l’Appenzell i la cim blanc del Santis...

Aturadets però alegrets

2007-04-12T12:02:00.000+02:00

Hom li agafa el seu gustet al tema. De fet, hom ha caigut en una espiral autodestructiva imparable. I hi gaudeix.

O sigui que ens n'hem anat a esquiar a Davos.

A veure, ja saben que a mi això d'esquiar més aviat em repel.lia. M'hi he negat sistemàticament a les cues, les empentes, els embussos i els atropellaments de la cartera que esquiar ha acabat representant a casa nostra.

Però és que resulta que va i vinc a petar a Suïssa. Tot perfectament organitzat, sense cues, no pares d'esquiar, etc... i m'hi enganxat. És trist reconèixer-ho, però m'hi he enganxat. A la meva edat. Fa una certa vergonya i tot.

Ara que ja hem estat a St. Moritz, Zermatt, Gstaad i Davos puc afirmar:

1. El poble més bonic: Gstaad
2. El paisatge més impressionant: Zermatt
3. Les millors pistes: Davos i St. Mortiz

Ni Davos ni St. MOrtiz, els dos al País dels Grisons, no valen res com a pobles. Si volen, St. Moritz encara té alguna casa grisona que val la pena. Davos ni això. Però quines pistes! Mare de Déu senyor!I quin temps!

Aturadets però alegrets, què volen que els digui.

La poma i el barret (dedicat a tots els bons amics convergents)

2007-04-05T20:29:00.000+02:00

Quim Monzó, a Les Llibertats Helvètiques, un dels contes del llibre “Guadalajara”, opta pel punt de vista de Walter Tell, el fill que agafà la poma, se la posà damunt el cap, tancà els ulls i esperà que el pare, Guillem, l’encertés. Acostumats a veure Guillem Tell com el símbol de la llibertat i la lluita contra la tirania se’ns havia escapat l’autèntic heroi del drama, Walter, l’únic que s’hi juga realment la pell (o millor dit, el cap) en tota aquesta història. Obsedit per aquell moment fatal, Walter, en el conte de Monzó, viurà freudianament preguntant-se per què el seu pare va aceptar un risc com aquell, fins el punt d’acabar fent el mateix amb el seu propi fill.

Schiller, que no trepitjaria mai Suïssa al llarg de la seva vida (al contrari que el seu amic Goethe), escriu el seu Guillem Tell vint anys després de l’Oda a l’Alegria que Beethoven aprofitaria en la seva Novena i després també dels seus Don Carles, Wallenstein o Maria Estuard.

Schiller no feu altra cosa que recollir la llegenda. Una llegenda que es menciona per primera vegada a Suïssa l’any 1470 (però que molts anys abans ja se’n detecten rastres en llegendes nòrdiques i daneses), en el Llibre Blanc de Sarnen i de la que el primer gravat es conserva en la crònica de l’historiador de Lucerna, Petermann Etterlin, del 1506: un caçador a punt de disparar la seva fletxa sobre la poma en el cap del seu fill descalç junt a l’arbre.

Guillem Tell, la llegenda de Guillem Tell esdevé un mite europeu. Drames, novel.les i òperes es succeeixen. Amèrica hi veu un símbol en la seva lluita per la independència; la revolució francesa l’acull fraternalment;, fins i tot gaudí d’un gran predicament entre els primers catalanistes. Qui es pot resisitir-se a un heroi nacional així?

I tanmateix, Guillem Tell és, per sobre de qualsevol altre, l’heroi dels germans. Totes les terres de parla alemanya el fan seu, inclosos els austriacs contra els qui s’alça ell mateix. El mateix Hitler l’esmenta al Mein Kampft. Però Tell és un crit de llibertat, l’únic crit que els tirans aterroritza i fa embogir i l’any 1941, el cap de la cancilleria del Reich redacta el següent missatge secret: “Segons expressos desitjos del Fürher, el tema de Guillem Tell no s’ha de tractar més en les escoles. Per raons tècniques, el Fürher no pensa que sigui posible sumprimir immediatament els fragments que figuren en els textos de lectura i d’història encara existents a les biblioteques, però tals extractes no s’han d’incloure mai més en futures reimpressions”.

Com arriba Schiller basant-se en la història de la destresa d’un caçador amb la seva ballesta a construir la història de la sublevació i lluita d’un poble? L’octubre de 1797 Schiller rebia una carta de Goethe arran de la seva tercera estada a Suïssa:

“Entre molts assumptes prosaics, he trobat un tema poètic que sobresurt com una vedette i que m’inspira enorme confiança. Estic completament convençut que la llegenda de Guillem Tell s’adaptaria molt bé a un tractament èpic”. Cinc anys més tard, Schiller llegix la Crònica Helvètica, s’emociona amb el relat i decideix escriure una obra teatral. En 6 setmanes, l’obra estarà acabada. La vedette, en marxa.: Tell, el seu fill Walter, el governador/alcalde Gessler, els austriacs, el jurament dels cantons fundacionals suïssos i el barret. En només 6 setmanes.

Ha tingut mala sort el barret de Gessler en aquesta història, desaparegut per culpa de la poma. Però en l’inici hi havia un barret. De fet, tot va ser culpa d’aquell barret, amb llargs plomalls amb els colors de l’Emperador d’Àustria, davant del qual, Tell i el seu fill, que acaben d’arribar al poble d’Altdorf, passen altius sense descobrir-se ni acotar el cap.

És el barret, sol, damunt del màstil d’aquella plaça d’un llogarret de Suïssa el símbol de l’obra. Ell representa la tirania i l’opressió. Ell provoca la resistència i la sublevació. Ell enfronta la dignitat amb la calúmnia.

Gessler llavors ordena a Tell que travessi amb una fletxa una poma sobre el cap del seu fill, a 100 passes de distància. Tell treu dues fletxes sota la seva túnica, tensa la ballesta i, segur, deixa anar el braç. La poma cau a terra partida en dues meitats.

Però Gessler ha vist com Tell treia aquelles dues fletxes i li pregunta el motiu. La resposta torna a condemnar Guillem una altra vegada: la segona fletxa anava contra ell, contra Gesller, si hagués fallat. De nou l’agafen els esbirros de Gesller, l’encadenen i se l’emporten a la presó, però en atravesar un llac, es deferma una tempesta i altra volta el governador prega a Tell que salvi la seva vida. Ho fa, amb habilitat i perícia, i aprofita per escapar-se, nadant. La tempesta acaba i quan Gessler arriba finalment a terra, Tell l’espera. Té preparada la segona fletxa. I encerta el cor de Gesller tal i como havia encertat la poma al cap del seu fill.

Llegenda i mite, mite i llegenda,l’obra d’Schiller s’estrenà el març de 1804 a Weimar, amb direcció del mateix Goethe. En el marc de la resistència alemanya als avanços de Napoleó, el text tingué un èxit immediat. Un best-seller europeu.

El barret, símbol del poder estranger i la tirania; la sádica prova de la poma, expressió de la més perversa crueltat; el “salt de la llibertat” de Tell en la tempesta; el jurament fundacional suís; la freda venjança de mort de Gessler són imatges d’una gran força dramàtica. Però sovint s’ha menyspreat l’ideal estètic que Schiller defensa també en l’obra amb igual coratge que la llibertat i la dignitat per a tots: la idea de la natura i la bellesa de la vida en condicions naturals i primitives. La vida corrent i senzilla d'un pobre poble de pagesos i caçadors.

És només així com es pot entendre Schiller escrivint: “... però nosaltres, la raça pura dels vells suïssos, sempre hem conservat la nostra llibertat. Mai no hem doblegat els nostres genolls davant dels prínceps(...) Tot poder tirànic té el seu límit. Quan l’oprimit no trova justícia enlloc, quan la càrrega es fa insuportable, es dirigeix vers el més alt: al cel. Ple de confiança i valor, treu del cel els seus drets eterns que allà romanen inalienables i indestructibles com les mateixes estrelles; llavors es torna al vell i primitiu estat de la Natura, en la qual l’home és l’enemic de l’home (...) tenim el dret de defensar el més preciat dels nostres béns contra la violència”.

I en això va arribar Rossini. Pràcticament ja retirat, Rossini escriurà, a París, el seu Guillem Tell, la seva darrera obra, en francès, i amb llibret d’Etienne de Jouy i Hippolyte L. E. Bis. Fidels a l’argument de Schiller, Rossini potser romantitza encara més el personatge, n’accentua la seva rebel.lió, el converteix en l'heroi total, orquestrant de manera grandiosa les escenes on la natura juga un paper essencial. Gens interessat per la política, sense proposar-s’ho, Rossini també composa un altre meravellós Himne a la llibertat.

L’obertura del “Guillem Tell”, que tan entusiasmava al públic del Liceu que el 7 de novembre de 1893, en la funció de gala d’inici de la temporada ocupava la platea i que en començar el segon acte saltava pels aires després que Santiago Salvador llencés les dues bombes Orsini des del cinquè pis, és una de les peces més conegudes del repertori operístic que, injustament, ha acabat canibalitzat altres obres rossinianes. Pel meu gust, preferiré sempre l’Italiana, Il Barbiere o La Cenerentola a les obres serioses del cigne de Pèsaro. Però amb Guillem Tell, accepto fer-ne una excepció.

Tot li ha sortit de cara a Tell. Una cara com una poma. Golden, més precisament. Però també és cert que el costat fosc s’hi ha acostat també de puntetes. Per exemple, l’episodi de la segona flexta ha despertat moltes crítiques. Després d’aquell salt de la llibertat, aquella espera tensa, esquiva, darrera la roca, a l’aguait del desembarcament de Gessler, que ignora el perill, que va desarmat i que rep la fletxa a la poma del seu cor no ha passat desapercebut. Per una literatura amb una autocrítica tan salvatge com la suïssa no és d’estranyar que Max Frisch, a Wilhelm Tell Für Die Schule (1971) consideri a Guillem Tell un antiheroi, un terrorista dels nostres dies.

La síndrome de Guillem Tell, que ha afectat a tants, i entre nosaltres, especialment, a Salvador Dalí, que va reinterpretar la llegenda en termes d’una mutilació incenstuosa. L’estreta relació Guillem / Walter, que no se li escaparà a Monzó, es convertiria en Dalí en una obsessió, un autèntic fantasma paternal, i tornaria sobre el tema vàries vegades. En un dels seus quadres més famosos mostra Tell convertit en Lenin, sense calçotets i amb una nalga grotescament prolongada. Breton i els surrealistes no li perdonarien mai aquesta ofensa a Lenin i al comunisme.

Avui de nou la poma ha tornat. Xavier Trias n’ha fet el símbol de la seva campanya. Elecció òbvia. Portem 30 anys els barcelonins passant davant del barret socialista i abaixant el cap. Honor, doncs, al nou Tell. Que la llibertat l’acompanyi i que tensi forta la ballesta. Cal partir per la meitat la vella i caduca tirania socialista. Perquè nosaltres, vells catalans, sempre hem conservat la nostra llibertat. Mai no hem doblegat els nostres genolls davant dels prínceps.

Perquè tot poder tirànic té el seu límit

De Hans Borer a Ernesto Bertarelli

2007-04-02T12:20:00.000+02:00

Borer es lleva cada matí a toc d’alba. Té quinze vaques i fa formatge. Bertarelli, encara no 40 anys, és la fortuna més important de Suïssa i patró de l’Alinghi, el veler que va guanyar l’any 2003 la Copa Amèrica, tornant a Europa, a Suïssa, un trofeu que només havia guanyat precisament l’any 1851, quan va començar la regata.

Una de les grans paradoxes d’aquest país és la perfecte convivència entre el que Borer i Bertarelli representen.

Que el món rural i el negoci internacional més innovador i de vanguàrdia siguin compatibles és una cosa que jo, francament, només he experimentat a Suïssa.

La granja de Borer, d’un primitivisme frapant, excepte per la nova, asèptica i netíssima sala de fer formatges, permet a una família amb dos criatures i 15 vaques una vida perfectament normal. Encantadors, d’una senzillesa i amabilitat sense crosta, els Borer, com d’altres famílies de joves parelles van optar per una vida al camp, tiren endavant un negoci tradicional, artesà, de fer formatges. Com és posible?

Anualment els suïssos gasten tant en les subvencions per a tres vaques com en l'escolarització d'un nen. Una simple i trista vaca suïssa costa 4.000 francs suïssos en subsidis del govern. L'any escolar d'un nano durant el cicle de primària puja a 12.000 francs suïssos. És a dir, com si els Borer enlloc d’escolaritzar dos fills ho fessin amb 7 fills.

Ha estat la via per mantenir una activitat rural i, segurament, un paisatge. La pagesia suïssa, respectada i estimulada, ha acabat convertida en els garden centers dels país.

Però això ha permès una gestió forestal exemplar, una conservació medi-ambiental envejable i una relació camp/ciutat d’una qualitat notable. A costa de subsidis? Efectivament, a costa de subsidis.

Bertarelli és just l’anvers de la moneda. Amb una frase se’l defineix: “Qui coneix el meu barco, coneix la manera que tinc de fer negocis”. Fill de l’alta burgesia ginebrina, del selecte cercle del món patrici suís, multimilionari i,evidentment, Master en Administració d’Empreses per Harvard, Bertarelli heretà del seu pare “Serono” als 30 anys. Durant aquesta darrera dècada, Bertarelli ha convertit Serono en una de les biotecnològiques més rendibles del món (i en la més important d’Europa). Tractaments contra la infertilitat, medicaments contra l’esclerosi múltiple o l’artitis reumatoide.

Una multa que el govern dels USA li va imposar per pràctiques comercials il.legals per a la promocio i venda dels seus productes va fer entrar en pèrdues a l’empresa l’any 2005. El setembre passat, la família Bertarelli assolia un acord amb Merck per a vendre´ls-hi el seu paquet accionarial.

Coses que passen en un país on la fortuna dels 300 suïssos més rics – o estrangers amb residència oficial a Suïssa- és l’equivalent a tota la riquesa que és capaç de generar en un any tot el sector productiu del país (PIB)

De Winterthur a Ginebra amb “El llibre del meu pare” dUrs Widmer (anada) i “Sota el signe de Mart” de Fritz Zorn (tornada)

2007-03-26T21:22:00.000+02:00

És difícil trobar un lloc millor que els trens suïssos per a entregar-se a un llibre. El comfort de les butaques, el lent balanceig que acompanya el seu avenç, la militància pel silenci de tots els usuaris; el paissatge imprecís que es filtra del tel blanc de les primeres boirines del matí, en el marc fix dels prats suisssos i que s’entreveu, deliciosament ensopit, per les finestres del segon pis del vagó del tren.

“El meu pare era comunista. No sempre ho va ser, clar, i quan va morir, ja no ho era. Parlant estrictament, només va ser membre del Partit Comunista uns anys, de 1944 a 1950 més o menys. Després va passar a sentir-se indignat amb tot, al marge dels partis, i en deia pestes de tots els polítics, de casi tots. Estúpids, assassins, Idiotes. Ningú no hauria esperat que es fes comunista. El seu pare només va llegir un llibre en la seva vida, la Bíblia i no s’interessava per la política, a excepció del vague entusiasme que sentia pel Kaiser Guillerm...” El començament d’El llibre del meu pare és la seva definició d’intencions: veurem veure passar tots els canvis de la societat suïssa del seu temps. En una estructura argumental sorprenent, Widmer resumeix en el primer capítol el que després desenvoluparà en la resta del llibre. El llibre, però, no deixa mai de sorprendre’ns. I ho farà amb alegria, amb tendresa i amb humor. El pare protagonista, Karl (de qui cal veure Walter Widmar, acreditat romanista suís), fa un viatge ritual i iniciàtic al poble dels seus pares, sol, als 12 anys, un poble peculiar on cada nen rep al nèixer un taüt, apilat davant de la casa junt a les altres caixes de la famíla. Ho aconsegueix enmig d’una nit de tempestes infernals. El premi, el taüt i un llibre. Com a tots els que ho havien fet abans que ell, un llibre en blanc on Karl haurà d’anotar tot el que farà al llarg dels dies de la seva vida. Un llibre que només podrà llegir-se a la seva mort.

Widmer, que a Sudamérica l’adscriurien al realisme màgic, s’enamora del personatge, i crea una novel.la d’amor per a un personatge excepcional. I ple de febleses. El seu pare. Intel.lectual compromès, erudit, bohemi, pare oblidadís i escassament responsable, traductor d’Stendhal i promotor infatigable de ruinoses iniciatives culturals, extravagant, d’una humanitat implacable. Un home lliure. Un perdedor entranyable.

El tren, que ha deixat enredera Baden primer i Berna una estona després, arriba per fi a les vinyes del Leman. És un canvi de paisatge i de frontera lingüística. Un moment que t’atrapa sempre i obliga a deixar uns minuts el que estiguis fent per cantar-li al dolç Leman, que et somriu en un dia clar.

Una novel.la excepcional. Curiosa literatura suïssa tan plena d’un autoodi que els catalans coneixem també. Oblidats en el racó d’”altres països” en els tractats de literatura alemanys, esquizofrènicament obligats a escriure en una llengua que no és la que parlen, a la mort de Frisch i Durrentmat, encara sense explotar el boom Walser, un crític va anunciar “la fi de la literatura suïssa”. 50 anys després autors com Widmer, Peter Stamm (nascut a Winterthur) o Fritz Zorn segueixen l’estel.la d’una obra compromesa, conscient de la fi de l’idil.li suís amb els escàndols apareguts els anys 90.

Autors tots ells que han buscat una nova subjectivitat, una recerca identitària de to intimista i sovint amb una càrrega crítica demolidora. Beat Sterchi, a Blösch, la història d’una vaca el pagès de la qual és un emigrant gallec, Ambrosio, és una mirada gelada i sense misericòrdia a molts valors tradicionals del seu país.

Tots ells també tenen en comú una técnica walseriana absolutament dominant: una tendencia a la reducció, a l’ús d’un llenguage breu, sec, precís. La frase curta i tallant. Llegir qualsevol novel.la de Peter Stamm és com endinsar-se en un món zen literari empeltat de la rància i severa tradició calvinista. Austeritat i intimisme en uns texts brillants i treballadíssims. Esculpits.

I la literatura suïssa de parla francesa? Encara més estretament lligada a la francòfona és un apèndix més. Algú s’ha parat mai a pensar que JJ Rosseau era suís? Poc coneguda, jo només he llegit Amiel i Ramuz. El primer, autor d’un Diari íntim on en milers i milers de pàgines es pregunta, incansable, per què i per a qui escriu i que ha acabat condensat en una desena de cites per a públic del Readers Digest o El Mundo; i el segon, autor d’alguns llibres destacables i sobretot del llibret de l’òpera d’Stravinsky “Història d’un Soldat” amb la que ha passat a la història i als bitllets de 10 francs suïssos.

El mateix pot dir-se de la literatura en Italià feta a Suïssa. I respecte a la literatura en romanx, apuntem que en català hi ha l’obra d’Ursicin Derungs, EL BALL DELS MORTS que va ser, l’any 1988, la primera traducció d’una obra en romanx a una altra llengua.

La literartura suïssa és doncs bàsicament la literatura alemanya.

Arribada a l’estació de Cornavin, a Ginebra. Els records de Xammar, de Rodoreda, de Ventura Gassols, de Rosa Regàs. I la tornada.

“Sóc jove, ric i culte; i sóc infeliç,neuròtic i estic sol. He crescut en una de les millors famílies de la riba dreta del llac de Zuirch, coneguda com la Costa Daurada. He tingut una educació burguesa i m’he portat bé tota la vida. La meva familia és bastant degenerada i probablememtn jo també arrossegui una notable tara genética i a més estigui danyat pel meu entorn. Per suposat, també tinc cáncer..”

Implacable història d’un final, el crit de Fritz Zorn talla la respiració. És el dolor i l’angoixa, el clam d’un malalt de cáncer, deshauciat, contra la seva vida i els seus pares. “Allà on hi ha dolor, hi sóc jo” diu Zorn en algun moment de la novel.la. És cert, Fins i tot en el mateix pseudònim que Fritz Angst escollí per signar aquesta, la seva única obra, hi ha estrip, i odi i rancor. Angst, significa angoixa; Zorn, còlera.

Amb aquesta mirada tan propera a la mort, d’un home que es considera destruit, castrat, trencat, deshonrat i escarnit, hi ha un testimoni personal excepcional d’un examen d’una vida en un intent desesperat de comprendre-la.

En aquesta batalla per recuperar una memòria Zorn es declara en estat de guerra total: contra els seus pares, primer; i contra el petit món burgès suís després.Una vida equivocada, fracasada i en la que Zorn és devorat pels seus pares i el cáncer. La lógica Zorn és catastrófica: “la neurosi dels meus pares és la causa de la meva pròpia neurosi; la meva neurosis és la causa del torment de tota la meva vida; el meu torment és la causa que jo hagi agafat un càncer i aquest, finalment, és la causa de la meva mort”.

Així, des del camp de concentració de l’Hospital (a l’espera que l’herència paterna l’enviï a la càmara de gas) Zorn repassa la seva història. És el Llibre del Pare de Widmar al revés. La melancolia i l’humor, la nostàlgia i la tendresa són ara enuig i tristesa, ràbia i devastament. Corsecat per una educació on reinava l’harmonia, on mai no es discutia, on mai ningú no responia amb un “no” a allò que altres proposaven, on no hi ha havia conflicte, on els problemes “complicats” es deixaven per l’endemà i on la insinceritat era la regla de conducta, Zorn conclou: els meus pares són el meu linfoma maligne i representen per mi un mal exacte, precís i difrenciat. I protesta. I crida.

Difícil sortir indemne d’una lectura com aquesta, encara que es faci en les confortables butaques del tren de Ginebra. La nit s’ha fet fosca i freda, amb un punt de gebre.

Article e-notícies dijous passat. Catalunya i Tyson en el ring

2007-03-25T23:36:00.000+02:00

Hi ha una Catalunya que, amb tota naturalitat, s'expresa en castellà. És perfectament monolingüe, viu i treballa sense cap problema amb el seu espanyol que ja els seus pares practicaven, i parla amb tota convicció (i orgull) de "nosotros, los catalanes....". Li agrada la Barcelona "pell buida d'història" amb què s'ha convertit la ciutat (això sí, sempre que, com fins ara, es mantingui al marge de tota expressió de catalanitat), i ha renunciat a qualsevol projecte de país, convençuda que ja li va bé ser una província més d'Espanya. Odia el terme nació (aplicat a Catalunya) i ridiculitza qualsevol signe de les arrels del país per "identitari". Dilueix en el magnífic i esperançador concepte de ciutadania un autoodi profund i sever. Casi calvinista.

És el gran fracàs del catalanisme. La gran frustració per no haver estat capaços de convèncer-nos nosaltres mateixos del nostre país. Ha faltat màgia i segurament han faltat raons per haver-nos convertit en el país amb el percentatge d'habitants antipropipaís més gran del món (o partidaris d'un altre, com a mínim). Record Guiness absolut. Perquè si no n'hi havia prou amb l'Espanya Tyson que aspira al knokdown permanent i sistemàtic de Catalunya, abonyegant-nos fins i tot quan ja ha sonat la campana, ara, al ring, hi han aparegut aquests altres, que, d'altra banda, sempre hi han estat. Com podem veure Catalunya de manera tan completament oposada?
És el gran fracàs. Perquè quan hom gaudeix d'un Estat, i de les palanques de poder d'un Estat, hom es permet certs luxes ideològics: el primer, renunciar a la nacionalitat i convertir-se en un ciutadà del món actual o del que vingui. Amb quin alleugeriment no ho faríem tants catalans si el nostre fos un país normal! Però quan al darrera d'un país que aspira a aconseguir noves metes de llibertat s'hi troben ciutadans decididament antinacionals, llavors la cosa es complica. Contra la bèstia Tyson, els "ciudadanos" i l'àrbitre, és difícil que resistim un combat com a una sola comunitat. I, per acabar-ho d'adobar, el bram de les grades és ensordidor.

Aquesta gent que forma el gruix de Ciudadanos, però que es troba també al PP i al PSC, per què volen ser una província d'Espanya? Per què no hem sabut raonar els beneficis que un projecte nacional els representarien també a ells? És tot, al capdavall, un tema de llengua? Què hem fet malament? És reversible? Hi ha cap pont de contacte? És justament aquí, al meu entendre, on ens juguem el futur més immediat.

Quan arran de la penúltima crisi de RENFE al Partit dels Ciudadanos només se li va ocórrer expressar que aquest era també un tema del victimisme català, vam tocar fons com a país, si encara faltaven uns centímetres de tan avall com els del PP i el PSOE l'havien deixat. Directe a la mandíbula i knowdown. Ja no es tracta "només" del discurs "identitari", amb el que hi comptàvem, ara ja anem a totes.

Que existeixen dues cultures és una cosa que la Patrícia Gabancho ha deixat aclarit; però és que ara s'obre l'abisme de les dues comunitats. El tenim al davant. No resistirem els dotze assalts com a -únic- país/comunitat. Un gran fracàs.

Nevada d'avui dimarts

2007-03-20T19:02:00.000+01:00

Primer dilluns al sol

2007-03-19T21:11:00.000+01:00

Estranya sensació. Per superar-la només hi ha dues opcions normals i una d'excepcional.

La primera solució normal és llegir-se els 6 volums de "Decline and Fall of the Roman Empire" de Gibbons que, com sap tothom, viví unes temporades a Suïssa i mira, hom li veu un nosequè de similar.

La segona és acudir a un altre llibre de capçalera que tota llar catalana hauria de tenir: el recull dels renecs del capità Haddock. Per exemple: antropòfags, arreplegats, arsenocòfags, galàpets, atomosfèrics, malfalcors, biliosos, bergants, himenòpters, bufacanyes, canalles, negrers, coleòpters, cretins, crustacis, mata-gallines, decrèpits, ocellots pudents, tastapallofes, espasmòdics, corsaris, filibusters, contrabandistes, facinerosos, gamarusos, gàngsters, gentussa, infectes, microbis, megalòmens, mentiders, mercenaris, calamitats, miserables, cretins (ai, la repeteixo, perdó), paràsits, paparres, trinxeraires, rampoines, estipats, fantasmes, bandits, ulls de poll, tinyosos, pelacanyes, esbotzats, saltamarges, torturadors, trepes, trossos de quòniam i VAMPIRS.Els escrius, seleccionats, així, un darrera l'altra i penses en ells. I és un relax total, quasi orgàsmic. I et despertes com nou.

Però no ha sigut necessari acudir a cap de les dos solucions diguem-ne normals, perquè el primer dilluns al sol l'he passat amb en Pep, la Mercè i els nens. I els asseguro que és molt millor que qualsevol altra.

Apali.

Eugeni Xammar, Ginebra, novembre 1920

2007-03-14T16:37:00.000+01:00

"Cap a Ginebra falta gent. No coneixia la ciutat. Hi vaig arribar per l'aleshores vella i rònega, avui nova i flamant, estació de Cornavin, un dia rúfol i ennuvolat i ploviscós del mes de novembre de 1920. La primera impressió fou depriment. La població semblava deserta"

Quan Xammar arriba a Ginebra, als 22 anys, ha estat ja a Buenos Aires, París i Londres, ha treballat per El Poble català, La Argentina i El Diario, al Manchester Guardian i a La Publicidad. Ha esmolat la ploma en el front francès com a corresponal de guerra i l'ha acabat de pulir en la seva estada amb la flota britànica. Ja no perdrà mai l'estil directe, elèctric, càusticament anglès que l'acompanyarà sempre. La llegenda Xammar està a punt de començar.

"D'importància (de la Primera Assemblea General de la Societat de Nacions), en el sentit estricte de la parual, en tingué poca. La seva ressonància mundial, però fou immensa….els seus debats més aviat ensopits…les discussions eren anodines…els delegats i els funcionaris de servei ens afartàvem de badallar"
Xammar comença la seva feina a la Secció d'Informació de la SDN l'1 de setembre de 1920. L'ha proposat Monsieur Colmet. Sou: 500 lliures l'any. Durada: 5 anys. Al seu llibre de Memòries, "60 anys d'anar pel món" el més entretingut que jo hagi llegit mai, hi deixa unes descripcions insuperables dels personatges que voltaven pels tronats salons de l'Hotel Nacional. Al costat de retrats sense pietat de la delegació espanyola( Emilio Palacios, "un home ruc com ell tot sol" que davant d'un telegrama d'un grup de separatistes catalans deixà anar: "Qué me vengan a mi con papelitos sobre la nacionalidad catalana .. Vamos hombre!"; Julio Casares "un poliglota que sabia llengües i el francès en primer terme, naturalment, però que per manca de pràctica no el parlava" i a qui Xammar l'ha d'ajudar a a recordar com es diu "tortilla" en francès i que avisant-lo que l'o-me-let que li portarien seria a la francesa, Don Julio, conmogut li deixà anar "la preferiría a la española, por supuesto") Eugeni Xammar recorda els grans noms que marcaren la història de la Societat: Sir Eric Drummond, secretari general, un "home gris i apagat, una figura decorativa sense bruc ni suc… que treballava dominat per una seva secretària que pertanyia al família de la 5ena esposa d'Enric VIII de la qual el famós monarca es va desfer pel procedimient expeditiu de la decapitació. No diré que el tracte amb Miss Howard, justifiqués la conducta d'Enric VIII envers la seva homònima. Però contribuïa a explicar-la" ; Jean Monnet, secetari general adjunt, "un home desbordant d'intel.ligència, d'activitat i d'energia"; el minstre d'Afers estrangers anglès, Lord Balfour; Eduard Benes, Minstre d'Exteriors, llavors, de Txecoslovàquia, el delgat de Noruega, Fritjof Nansen, futur Premi Nobel de la Pau o el representant de Polònia, el pianista Ignace Paderewski, a qui tothom demanava de tocar alguna coseta, si més no el seu cèlebre Minuet, oposant-hi sempre una rodona negativa. "El món va perdre un pianista de gran geni i va guanyar un home d'estat de mal geni. Operació netament deficitària"

"Vaig passar a Ginebra un Nadal ensopit… de tant d'ensopiment me'n vaig desvetllar, tot just començat l'any, per a preparar el meu viatge a Barcelona, on la SDN havia de celebrar una de ls seves conferències especialitzades".

Efectivament, a Barcelona, la primavera de 1921 s'hi celebrà l'anomenada "Conferència Internacional sobre el Trànsit i els Transports". La hilarant visita protocolària de cortesia que han de fer Xammar i dos funcionaris més al govern de Madrid o la feina que li conseguirà a Josep Maria de Sagarra, "un càrrec descansat i de tota confiança" com a Secretari del delegat Bolivià totament ignorant dels idiomes anglès i francès i que l'única missió que tenia era votar igual que el Delegat anglès, amb la qual cosa Sagarra només calia que li digués "Levántese, don Cándido, y Bolivia dirá que sí" són peces d'humor que el mateix Wodehouse hauria firmat amb gust.

Paradoxalmanet lúcid, anglòfil categòric, catalanista íntegre ("Quan es tracta de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions"). Xammar era el personange perfecte per l'època tèrbola i miserable que li va tocar viure però en canvi s'equivocà de país, per la fracassada Catalunya que ell defensarà, amb l'exili i amb les dents, fins el final de la seva vida. Aquest liberal i europeista avant la lettre, a mig camí d'un Chesterton i un Shaw, hauria fet fortuna a qualsevol país de la Conmonweatlh. Però Xammar serà, tanmateix, implacable amb ell i amb els que coneix en no perdonar cap renúncia a la idea de pàtria (i,anys a venir, acusarà Sentís de "espion" de Franco; denunciarà la covardia col.laboracionista del catalanisme conservador i reclamarà sempre fidelitat a unes conviccions ideològiques on Catalunya sigui el primer objectiu de tots). Josep Pla, amb qui compartirà al llarg de mig segle moments de franca amistat i també d'allunyaments profunds, digué d'ell que era potser, l'únic antifranquista autèntic que havia conegut ("potser n'hi havia d'altres, però tots col.laboraven")

"Els treballs (de la Conferència del Trànsit) van durar del 6 de març de 1921 al 20 d'abril".
Tot i que d'escassíssima repercussió, per Xammar en canvi, li canvià la vida. Gràcies a Déu.
Uns mesos després d'aquesta reunió, el Secretari General de la SDN rebia un telegrama de l'Hole Ritz de Barcelona comunicant que el Sr. Xammar, de la SDN, havia desaparegut de l'Hotel sense abonar-ne la factura corresponent de 3.600 pessetes. L'enrenou a la SDN va ser considerable. Es malmetia el nom de la SDN! Esclata el "cas Xammar" (cas del qual ell se n'oblida en les seves Memòries). Tothom i hi intervé: el Director Financer, Monsieur Colmet, el Secretari General. En una antològica reunió de desembre, que als Arxius de la SDN té un Acta de més de 12 pàgines, el cas Xammar es converteix en un ball de bastons entre el Secretari i el Director Financier, una escena relatada al ritme trepidant de les sessions del Club Pickiwià de Dickens on el Director Financer, per exemple, "es pregunta si el secretari general l'ha pres per un comptable" i "que ja seria hora que a la SDN se'l considererés com el que és: un Ministre de Finances" i on M. Comert afirma "..el Sr. Xammar ha fet un treball correcte… però malauradament és una mica bohemi en la seva manera de pensar i en la seva manera de viure". Finalment, s'acorda acomiadar-lo, i, de forma excepcional, entregar-li una compensació de 4 mesos de sou (de la que es descompten els deutes impagats). Si mai Xammar tingué accés a aquest document s'hauria fet un tip de riure.

"Acabada la Conferència vaig tornar a Ginebra. Quin remei em quedava!… sense cap mena de ganes. Fora la relació, més aviat fàcil, amb unes certes senyores calvinistes, tanmateix poc satisfetes del seu destí, la vida a Ginebra presentava molts pocs atractius. Un teatre dramàtic mediocre, un teatre de revistes i vodevil execrable i … un teatre d'òpera on es donaven alternativament i de tan en tan representacions d'òpera i d'opereta. Vaig anar un dia al Théâtre de l'Opéra. Quatre cantaries mal arreplegats hi representaven l'Orfeu de Glück. El teatre era buit i l'únic membre present del Secretariat de Nacions era jo. Quinze dies després es va donar a l'òpera una representació de "La Viuda Alegre". No hi vaig anar, naturalment; he considerat sempre l'opereta com un gènere teatral propi per a febles mentals. El teatre era ple de gom a gom i del personal del Secretariat de la Societat de les Nacions, començant pel mateix secretari general, hi era gairebé tothom".

Melòman apassionat, Xammar, en les seves Memòries, justifica la seva marxa de la SDN perquè no encaixa enmig d'aquella institució (que, per consideració als seus companys de treball i de vagància, ell no qualifica com a jardí zoològic com feu un periodista francês, limitant-se a tractar-la d'institució gabial). I tot i la immensitat de la gàbia, Xammar, diu, s'avorreix. I pren una decisió: anar-se'n.

Sens dubte que sí, però Xammar torna a oblidar-se de l'afer del Ritz….i d'una nova reclamació que apareix d'un pobre funcionari de la SDN de Londres que tingué la temeritat d'avalar-li un prèstec de 1.500 liures. A aquelles alçades podem imaginar-nos la cara del pobre Director Financer. O no. Perquè unes setmanes després arriba la notícia que Xammar ha entregar un xec sens fons com a pagament de part dels deutes i s'inicia, en paral.lel, una carrera de cartes i contracartes entre el Secretariat de nacions i la Banque Suïsse que insisteix en recobrar part del deute deixat. El dossier d'empleat de Xammar sembla més propi d'una casa d'emprèstits que d'un treballador. I quan hom ja va per tancar-lo encara llegeix una última nota de l'Hotel Pardo de Madrid prguntant si el Sr. Xammar escara encara hi traballa -a la SDN- doncs feia dos anys que se n'havia anat de l'Hotel sense pagar….

La SDN, en qualsevol cas, perdé un funcionari. Catalunya guanyava el seu periodista més excepcional i brillant. A aquest mesos ginebrins, seguiren els anys de Berlín on Xammar assistí al covament de l'ou de la serp i on les seves cròniques són el millor llibre d'història per conèixer què hi va passar. Després, la seva feina a l'Ambaixada espanyola a París durant la guerra civil, L'haia, Estocolm, Oslo. L'exili. París de nou. Secretari d'Irla. La UNESCO. Els Estats Units, Washington, Mèxic i, vés per on, Ginebra, altre cop, que redescobreix "canviada d'ànima, gariebebé alegre, plena de movimient i vivacitat". I el final, 60 anys després, tornant a la seva casa pairal, a l'Ametlla del Vallès.

Xammar, l'home més intel.ligent que Espanya donà al segle XX (Madariaga) i el qui l'ensenyà més que tots els llibres plegats (Pla).

Un periodista català.

Una visita a l'Arxiu de la Societat de Naciones (II): Gestions per aturar la guerra civil

2007-03-13T15:49:00.000+01:00

Register 3659 / Files: 17.950

Durant tota la Guerra Civil, i especialment els dos primers anys, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat primer i l'Oficina d'Informació Internacional de la Generalitat després, dirigit per Jaume Miravitlles, envia sovint fotos i documents dels bombardejos i altres desastres de la guerra (per exemple, del sagnant bombardeig de Granollers). Sota enunciats com "Que el món civilitzat jutgi"i "Que s'aturi la violència" són nombrosos els testimonis enviats a la SDN.

Criden l'atenció dos telegrames de l'Associació Catalana per a la SDN de 26 de febrer i 2 de setembre de 1937 firmats els dos per Batista i Roca, però el segon, a més per M. Rubió i per Fabra. Ambdós, abrandats, sol.liciten la intervenció de la SDN com a mitjançera del conflicte civil. Ambdós són despatxats amb la resposta tipus A: la SDN no n'era competent.

Uns altres telegrames de Companys i Rubió sobre Guernica són igualment destacables. Igual que ho és la carta que el 26 de maig de 1938 Rubió i Tudurí torna a enviar a la SDN clamant una resposta. De nou, silenci.

Com a catalans aquests són els documents que més ens interessen. En cap moment, durant la Guerra, els catalans no s'adrecen a la SDN per sol.licitar cap pau separada d'Espanya. Ans al contrari, tots els documents que jo he pogut contrastar fan referència sempre a una solució mediada internacionalment per posar fi a l'enfrontament bèlic espanyol a tot l'Estat. Es confirma doncs, plenament, la tesi de Gregori Mir a "Aturar la guerra", llibre mangífic de les gestions empreses per Batista i Bosch i Gimpera prop del Foreing Office britànic en els anys 37 i 38: mai Catalunya buscà una Pau separada i, poster estúpidament, les gestions que es feren, d'acord amb el Govern basc, però totalment d'esquenes al Govern de Juan Negrín, partidari de continuar la guerra a ultrança, buscaren en tot moment una solució al conflicte general espanyol.

Com sempre, entre l'Espanya i la paret, l'únic que podien oferir catalans i bascos era la seva xarxa de coneixences i una suposada capacitat d'influència en el Govern de la República que en les nefastes mans de Negrin s'obsedia en enfonsar-se en el fang.

Ni Gran Bretanya, ni França, ni per suposat Itàlia, descartada l'Alemanya ja en guerra de Hitler que s'apressava a l'annexió d'Àustria i Txecoslovàquia, no donaren un pas a favor. Tampoc la SDN, desbordada pels aconteixements, inútil pallasso, no resolgué res, no dictaminà res, no s'arriscà a res.

Catalunya es submergia en el fang espès de la història.

Gstaad

2007-03-12T11:34:00.000+01:00

Ni el Roger Moore, ni la Sofia Loren, ni els descendents de les cases Chopard o Cartier, ni David Bowie, ni Bono, ni Albert de Mònaco ni un trist Constantí de Grècia. Vas a Gstaad esperant trobar-te a la cantonada un famós menajant-se un plat de pizza en el teu Restaurant o coincidint al lavabo de senyors, però res de res. Ni un. On és la jet? on s'han ficat els famosos? a què dediquen el seu temps lliure?

Recordo que l'any passat anàrem a St. Moritz i tampoc. Ni la Carolina ni el príncep Carles. Total, que enguany decidirem canviar i anar-nos-en a l'altra punta del Golden Express, el tren que uneix Gstaad i St. Moritz a través dels Alps. Sis hores de muntanyes, vall, neus i revisors demanant el bitllet.

La vall de Saanen, anclat al cantó de Berna, però amb alguns esqueixos del cantó de Vaud, és una meravella. Vols tipisme? Vés a Gstaad: xalets de fusta; campanes a les portes; artesania i antigüitats. Encant. Un concentrat de la Suïssa de postal dels anys 60 amb preus de l'any 2.324.

No és només el centre peatonal de Gstaad. Saanen, connjunt declarat monument d'interès nacional, té la virtut de fer conviure la seva església del segle XVI i les seves cases de fusta amb motius artesanals amb l'aeroport d'avionetes on els famosos (?) hi arriben per evitar-se les moltèsties de fer quatre corves mal contades enmig d'un paissatge de somnis. Però si cal, i sí que cal, t'arribes al poblet de Rougment, ja en el Vaud, on t'espera una altra lliçó història, de fusta i de respecte per un patrimoni cultural.

El nostre Hotelet, l'Hotel Kern, familiar, restaurat no feia ni mig any, ha resultat un punt de sortida esplèndid per les esquiades. Perquè, novetat, he tornat a esquiar. I és que al final, a veure, et trobes a Gstaad, fa un sol andalús, la nit passada ha nevat i ha deixat un paissatge com de punt de clara de neu, els nens esquien gratis fins els 9 anys, no hi ha cues, tens més de 150 km. de pistes. Bé, doncs, esquies. I penses que no està pas tan malament, això d'esquiar, en aquests condicions.

A hores d'ara, com a bona família antisistema, hem visitat ja St. Moritz (paissatge finíssim, però un poble sense cap encant), Zermatt (el Matterhorn ho domina tot) i Grindelwald (segur que existeix, Grindelwald?; no vam tenir ocasió de comprovar-ho). Falta, no cal dir-ho, Davos i Klosters, que cauran en la propera setmana santa.

Em quedo amb Gstaad, encara que no hagi vist la Sofia Loren.

Una visita als arxius de la Societat de Nacions (1)

2007-03-08T22:45:00.000+01:00

Una visita als arxius de la Societat de Nacions, que operà entre els anys 1919 i 1945, és, avui, com una visita al Museu de Zoologia, secció restes de fòssils del període juràssic.

Recuperat de la depressió de passar per davant de l'entrada de l'actual Oficina de les Nacions Unides a Ginebra (que és com es diu actualment la cosa), amb totes les banderes dels païssos del món, inclosos Saint Kitts i Nevis i Tayikistan, i on mai no onejarà la nostra, s'enfila pels jardins del parc Ariane. Aquests terrenys foren donats per Gustave Revillod a la ciutat de Ginebra, amb 3 condicions: 1) que el Parc estigués obert al públic; 2) que hi fos enterrat; i 3) que els seus adorats paons reials poguessin continuar passejant-s'hi. Una decissió encertadíssima la del Sr. Revillod: ell reposa per sempre amb vistes al MontBlanc i els seus paons viuen barrejats amb més de 3.000 funcionaris permanents i 25.000 delegats ocasionals. Un espectacle exòtic i molt gratificant. Naturalment, pel costat dels funcionaris.

La seu inicial de la SDN fou el Palau Wilson, que pocs anys després ja es veia saturat iniciant-se la construcció del Palau de Nacions on, el 1936,tres anys abans de l'última reunió de la Societat abans de la seva dissolució el 1946, s'hi traslladaren. És un exemple perfecte de l'arquitectura d'entreguerres. Tot és gran, grandiós. I tanmateix de nou, un cop convertit en l'Oficina de les NU a Ginebra, fou inevitable afagir-hi una ala nova. Com és sabut, el funcionari és un estat gasós que tendeix a ocupar tot l'espai disponible. Encara que estiguem parlant de 1.585 oficines i 22 sales de reunions, algunes amb capacitat per incabir-hi tota l'Òpera de París sencera.

Convertit en un monument quitch al babelisme, el Palau té, però, una obra excepcional: els frescos que Sert hi pintà per encàrrec del Govern espanyol de la República (recordem-ho tot, ja posats, ell i Ors seran els representants del govern franquista quan l'any 1940 negocin el retorn de les obres del patrimoni cultural espanyol que in extremis sortí d'Espanya a Ginebra via Figueres)

El que queda de la Societat de Nacions, aquell pseudoinvent del calvinista President dels USA W. Wilson (i que per això tingué la seu a GInebra, digueren en el seu moment les males veus de sempre)es troba en una petita sala de la planta tercera de la Biblioteca (Edifici E), generós donatiu del Sr. Rockefeller.

Entrar-hi és passar del color al blanc-i-negre; d'internet a les còpies borrador de les màquines d'escriure; de l'excel a les calaixeres. La Sra. Pejovic, Biblitecària, d'una pulcritud i gentilesa extrema, sembla també sortida dels mateixos arxivadors de roure americà. És un món perdut i misteriós. I extingit. Com els zeppelins o el català a Santa Coloma de Gramanet.

I vostès es preguntaran, si encara ho llegeixen, i què hi feia jo, allà. Resposta triple:

1. Investigar si del 19 al 36 es feren per catalans cap petició sobre els drets de Catalunya a l'amapara dels principis fundacionals de la SDN
2. Contastar si les gestions que en representació del govern català es van fer a Londres i París per Batista i Roca, Rubió i Tudurí i d'altres per aturar la guerra civil i salvar Catalunya de la destrucció total també es dirigirien cap a Ginebra.
3. Informar-me de l'expedient personal d'Eugeni Xammar que treballà a l'Oficina d'Informacions de la SDN els anys 21920 i 1921.

Com veuen, ün treball d'investigació seriós i rigurós, útil, allunyat del clàssic somniatruites que sóc, només apte per esperits en estat de prejubilació o preacomiadament.

Avanço: grans descobriments. Seguirà.

Article e-notícies dijous 8 de març

2007-03-08T22:43:00.000+01:00

Marca Catalunya: Què volem vendre al món?

Al Casal Català de Zurich acabem d'estrenar local. Quina feinada que fan els Casals a l'estranger! Amb un desgast personal descomunal que tapa les mancances econòmiques endèmiques, breguen per mantenir una espurna de catalanitat arreu. Amb una il·lusió que posa la pell de gallina. De Catalunya endins, no ens n'adonem de la sort que tenim de comptar amb aquesta gent, amb la militància pel país d'aquesta gent, molts dels quals s'embrancaren en un camí dificilíssim, deixant Catalunya a l'esquena i començant una nova vida. Avui als casals hi conviu un mix de gent molt interessant: avis que arribaren fa ja 40 anys fruit de l'emigració catalana dels anys 60; catalans de segona generació que comencen a tenir una idea boirosa de Catalunya (suposant que nosaltres la tinguem una mica clara); estudiants d'Erasmus; professionals passavolants; etc.. Tots ens hi acostem tard o d'hora buscant connectar amb el nostre país.

Però quin país? Quina Catalunya?. Catalunya està perdent la batalla mediàtica al món. Ningú no ens coneix i el que comença a ser pitjor, tampoc massa gent sembla tenir ganes de conèixer-nos. A les estantaries del mercat del món, la marca Catalunya no hi és pas. Catalunya ha sigut cruspida per la marca "Barcelona", convertida avui ja en la pell buida d'història (magnífica Patrícia Gabancho) amb la qual de forma inodora i asèptica de catalanitat la venem al món. Em revolta tan barcelonisme anacional. Els Jocs Olímpics eren una ocasió excel.lent per haver-ho fet però callàrem i vam preferir amagar-nos una altra vegada sota la bandera de Barcelona, amagant la catalanitat de la ciutat, no fos cas que s'enfadessin. I així hem construït una marca Barcelona pretesament moderna i "cool", a costa de renunciar a la marca del país. No només no existim sinó que tampoc no ens plantegem quina Catalunya volem "vendre" al món. Si ja ens va bé ser una província d'Espanya, res a dir. Tapes, paella i sangria. Però si volem ser alguna cosa més, és hora que el repte de la internacionalització de Catalunya-nació ens l'agafem seriosament.

És hora que Institut Ramon Llull, COPCA i Comunitats Catalanes a l'Exterior coordinin esforços i afrontem el repte amb una estratégia clara i desacomplexada. Cultura, empresa i país. Un pla de màrqueting pel país. I a vendre la marca Catalunya. No és fàcil construir una marca, porta temps, requereix recursos i una gestió empresarial ambiciosa.

Però ningú no ho farà per nosaltres.

PS. Agraeixo a un amable lector que em corregís el meu darrer article. Referent al servei africà de RENFE vaig cometre l'error de dir que el partit a qui només interessen les persones encara no havia obert boca sobre la qüestió, la qual cosa m'estranyava tractant-se dels qui no volen caure en qüestions identitàries sinó centrar-se en el que realment preocupa al ciutadà.. Em vaig equivocar. L'havia obert per dir que era una prova més del victimisme català. Fascinant

Pau Casals, Zermatt, Agost de 1960

2007-03-06T15:24:00.000+01:00

Assegut en el cremallera de Briggs a Zermatt, Pau Casals agafa la seva pipa Bent, l'acarona, i la colpeja, suau, per la catximba. Sempre li han agradat les Bent, amb aquella boquilla d'asta de brau i fusta de bruc, lleugeres, brillants. Treu la petaca i carrega la pipa amb el seu Prince Albert, el tabac que descobrí en un viatge a Londres i que sempre més ha usat. L'encèn en compte i lentament, molt lentament, va fent les primers pipades.

Des de 1952 en què hi participà per primera vegada, Casals s'acosta puntualment cada estiu a Zermatt per les seves master classes d'interpretació. És el seu estiu, el seu moment per retrobar un paissatge màgic i escoltar el silenci. I caminar. Casals hi visita cada any el bellíssim poblet de Findlen, amb les seves velles i corcades cases de fustes arrapades al vessant de la muntanya o agafa el tren fins a Gornergrat, un dels primers ferrocarrils de cremallera de Suïssa i el més alt d'Europa. Des d'allà els ferestecs mars de gels que embolcallen el Matterhorn l'atrapen i el captiven. Com tants d'altres que han passat per Zermatt, bressol de l'alpinisme mundial, s'estremeix al visitar la tomba dels companys de la cordada d'Edward Whymper, la tràgica epopeia del primer conqueridor del Cervino.

Hi és feliç, deixebles de tot el món vénen en peregrinació a retrobar el Mestre, emocionats de la sort de poder tocar amb ell. Durant aquests estius, Casals signa una treva amb ell mateix, amb la croada per la fraternitat i amb la pau mundial en la que es trobava quixotescament lluitant. Només és música. Només l'aspiració d'aconseguir una nota perfecte, violentament i tendre alhora però perfecte. Sempre Bach. Sempre el desig d'excel.lir. Sempre la bellesa.

La Marta, la jove de Puerto Rico (com la seva mare) amb qui tres anys abans s'ha casat, li dóna uns esborranys. El trajecte fins a Zermatt encara durarà mitja hora i Casals vol repassar uns pentagrames. És un poema senzill, uns versos sobre un figures d'un pessebre, pensat per un pare que volia complaure la seva filla que li havia demanat d'escriure'ls. L'obra, que no es perdé en l'exili perquè la nena l'havia guardat dins la seva petita maleta de fusta d'anar a l'escola, fou presentada uns anys després al Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili de Perpinyà. L'any era el 1943 i Joan Alavedra, acabat de recitar "El Pessebre", es fonia en una abraçada amb el Mestre que, emocionat, li deia amb llagrimes als ulls: "Mentre vostè el llegia, jo sentia la música". Un mes després Pau Casals li feia arribar a l'Alavedra el primer fragment musicat.

Pau Casals, que ho havia arriscat tot, que radicalment s'havia compromès amb la pau, la demcràcia i Catalunya, que resistia el combat per la dignitat d'uns valors i d'unes idees, que tossudament s'alçà per dir no a l'Alemanya de Hitler, per dir No a la Itàlia de Mussoini, per dir NO a l'Espanya de Franco, i per dir No també a les democràcies que covardament permetien la dictadura i la tirania a Europa, que dedicà gran part de la seva fortuna a la causa dels republicans catalans i espanyols, que (malauradament) refusà el càrrec de President de la Generalitat, aquesta personalitat immensa, aquest gegant de la nostra cultura veié en l'originalitat i senzillesa del tema del Pessebre, la bellesa de les seves imatges i la profunda catalanitat del text una obra on canalitzar la seva esperança d'un futur millor, idea sobre la que faria girar els últims anys de la seva vida. Contra l'ultratge, la dignitat; contra la injustícia, la llibertat; contra la misèria moral, la fraternitat. Pocs homes ha tingut Catalunya d'una dimensió com Casals que han trascendit un temps per convertir-se en memòria, en consciència viva. Thomas Mann digué: "En una era de brutalitats, Pau Casals ens dóna un exemple d’integritat honorable i absolutament incorruptible... un salvador de l’honor de la humanitat"

L'arribada a Zermatt li causa sempre a Casals una joia immensa. Ja sembla tocar el paisatge, ja corre a veure el Cerví, ja sent la pau que ve buscant després de tantes batalles. Enfilen cap a un dels Hotels que Alexander Seiler dirigeix, l'home que "s'inventà" aquesta escola d'estiu, i just deixen les maletes a l'habitació que s'acosten a la capella de Riffelalp, a 2.222 metres per sobre del nivell del mar.

Casals insisteix en portar el seu cello. El dia és radiant i clar i la capella situada just davant del Matterhorn és un prodigi de pedra fosa amb el paisatge. Bach, de nou. Cal tornar sempre a Bach, a les suites per violoncel que ell redescobreix el 1936 deixant al món tan astorat com quan Mendelsson feia el mateix uns anys abans amb les Passions del Mestre de Leipzig; al Bach i nomes al Bach que fa que torni a actuar quan en el bicentari de la seva mort tot el món s'adreça a l'ermità de Prada, al solitari reclòs i rebel, per demanar-li que torni a tocar.

I Casals, amb la seva Brent encesa de nou, l'arquet a la mà, acorona el cello, el bressola, dirieu que li fa l'amor . El moment és emocionant. Sol davant del silenci d'un paisatge nu, Casals torça un xic el cap i acluca els ulls. La Suite número 2 per a cello de Bach. Cada nota és perfecte, a cada moviment un gemec fluix, quasi líquid, un murmuri que acompanya a melodia que es perd cap el cel i la neu. Vida!, cal donar-li vida musical al que el compositor ha escrit! Amb aquest crit de guerra Casals revolucionà la manera de tocar: ja no lliscaran més els dits sobre les cordes sinó que es colpejaran, percutint, arrancant de l'instrument un to més fort i expressiu; ja l'arquet no s'utilitzarà més en tota la seva longitud sobre la corda. La tècnica és absoluta quan ja no es percep, dirà. I en Casals no és percep. En Casals l'expressió musical és passió però alhora és subtilesa, és arravatament però també és tendressa; és commovedora però forta i enèrgica quan cal.

Casals treballarà tot l'estiu a Zermatt en l'acabament del Pessebre. Les seves cartes adreçades al Mestre Costa i Horts, músic gironí que també s'exilià Mêxic i a qui Casals demanà de fer-se càrrec de l'assaig coral de l'obra, són un exemple magnífic per seguir el procés creatiu d'un compositor. En una d'elles, confessa: "Gràcies per tot l'interès i el traballa que vostè hi posa per a la realització d'aquesta obra que tanta il.lusió em fa sentir…i pensar que serà executada per primer cop a Màxic, i entre els nostres exiliats, ja em fa sentir una emoció que no sé com podré soportar el moment de la realització".

El Pessebre s'estrenarà, en català, el 24 de desembre de 1960 a Acapulco (Mèixc) i no a Monserrat, com hauria volgut el Mestre. Pau Casals tenia 84 anys. Fins al final de la seva vida, feu d'aquest Oratori el seu missatge personal de pau. Arribarien després els concerts a la Casa Blanca, l'estrena a la seu de les Nacions Unides, a Sant Miquel de Cuixà i a Barcelona, on el 1971, amb Joan Alavedra i Enric Casals, germà de Pau, presents, el Palau de la Música vivia un els seus moments històrics.

Casals tornaria a Zermatt fins l'any 1966. Durant 14 anys es mantingué fidel a un paisatge i a un silenci. Com fidel es matingué a la promesa que un dia de juliol de 1936 Casals va fer-se mentre assajava l'Himne a l'Alegria de la Novena de Beethoven: tornar-la a interpetar a Barcelona quan la llibertat hi fos restablerta. Una promesa que va barrar-li la tornada al seu país mentre fou viu.

El geni d'un home fet conciència, el valor de saber que no som res si no som dignes, és la lliçó moral de Casals, el llegat que empeny amb força i ens interepel.la directectament al cor. Les seves paraules a l'ONU, l'any 71, quan un vell de 94 anys que carregava el millor d'una humanitat que havia volgut aniquilar-se en un segle d'odis i brutalitat, només dos abans de la seva mort, feia emocionar tota la sala troben un contrapunt vibrant en els darrers compassos de l'Oratori del Pessebre, quan l'esclat exultant de l'Hosanna final acaba amb el cant final de "Pau als homes de bona voluntat! Pau!"

Paraules de Pau Casals a l'ONU (1971)

Aquest és l'honor més gran de la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, jo sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l'ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m’hi va directament. Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "pau, pau, pau” i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l'ànima del meu poble, Catalunya

Acomiadamentibus interruptus

2007-03-05T09:30:00.000+01:00

Això dels acomiadaments és una cosa ben estranya. He vist moltes execucions al llarg de la meva vida professsional i de moltes maneres possibles: un cop sec de destral, un enmetzinament llarg i maquiavèlic, un discret assassinat fet en un apartat; un guillotinament executat públicament com a exemple per la resta dels empleats...També de les víctimes he assistit a tots els possibles comportaments humans: la mort digne; el reu que s'ha enfonsat a l'últim moment; el qui s'ha descalçat i ha mirat fixament els ulls dels seus botxins; el que no ha pogut acceptar-ho i ha sigut portat, embogit, al batalló d'afusellament, lligat com un miserable, enmig d'uns crits pavorosos i inhumans.

La novetat en el meu cas és la via de l'acomidament interruptus. Aquella sensació dels violadors de nenes adolescents de Texas que quan es troben ja lligats a la cadira elèctrica arriba, just en el moment de pressionar la palanca del corrent de 3.414 volts, la suspensió signada pel Governador de l'Estat. Pel.lícules? Ni pensar-hi, això és just el que em va passar dijous. Tot estava a punt, jo amb la camisa i pantalons a quadres, la bola de ferro lligada al turmell, els botxins amb la palanca (amb aquella cara que fan els botxins de la palanca) i ...va arribar la suspensió.

No ens enganyem, són només 15 dies. Per vostès, acostumats a la llibertat, què són 15 dies? No res! Però per un exiliat català condemnat a mort 15 dies és una vida. I el que és millor, mig mes més de sou.

La meva derrotada Winterthur

2007-02-28T16:53:00.000+01:00

Hi ha ciutats derrotades per la història. Winterthur, mandrosament, ha anat caient en una deliciosa decadència, en un provincià ensopiment absolut, perdudes ja totes les batalles.

La noble ciutat de Vitudurum (avui Oberwinterthur, un dels districtes de la ciutat) que els comptes de Kyburg protegiren i embelliren, passà al domini de la casa d'Aubsburg fins l'any 1474, quan, breument, la ciutat gaudí d'una independència i unes llibertats que mai més tornaria a tenir. Fou el primer gran moment de la ciutat. Però durà poc. Només dos anys després, el poderós i guerrer veí del Sud, Zurich, la comprava als Aubsburgs. Aquest fet marcaria l'evolució de la ciutat per sempre més.

A l'ombra de Zurich és com s'ha d'entendre Winterthur. Una ombra feixuga, espessa i aplastant. Sempre ha volgut Winterthur deslligar-se'n, però no ha aconseguit mai. Sempre ha estat comparant-s'hi, però avui Zurich és la capital financera del país i Winterthur la ciutat de les bicicletes. L'ombra de Zurich ha sigut massa allargada. Ha pesat massa i ha acabat per ofegar Winterthur.

Si Zurich creava la seva companyia d'assegurances, Winterthur feia el mateix, durant unes desenes d'anys el combat s'ha mantingut però avui Zurich Financial services és un lider de servesi financers i Winterthur ha acabat venuda per la porta de darrera i de la manera més miserable i vergonanyant possible; si Winterthur era l'origen del Banc més important del món, la UBS, aquest es traslladava finalment a la Pardeplatz de Zurich; si el FC Winterthur guanyava les lliges del 1906 i 1908, el FC Zurich rivalitzaria amb el Basel durant tot el segle XX condemnant el Winterthur a la supervivència de la segona divisió; si Einstein aconseguia una plaça al Teknichum Institut de Winterthur, la seva primera feina a Suïssa, al cap d'uns mesos la Universitat de Zurich el fitxaria i deprés escara tindria temps per donar al món mitja dotzena de Premis Nobel. Totes les batalles perdudes.

Però al menys per un altre breu instant, Winterthur visqué de nou un gran moment a mitjans del segle XIX. Uns anys excepcionals. La ciutat renaixia, bullia de nous projectes i es reiventava. Dels 9.000 habitants del 1870 es passava, duplicant-los, als 22.300 de l'any 1900. La industrialització del país tè en aquesta ciutat un exemple magnífic. La tasca d'aquella burgesia de Winterthur, els Sulzer, Rieter, Volkart, Reinhart, s'ageganta cada dia que passa. Tot era possible i un grup d'emprenedors, amb el millor esperit d'iniciativa suís, fundava fàbriques de motors, locomotores o tèxtils, asseguradores i Bancs, construia els primers habitatges unifamiliars, dignes i epaiosos, pels treballadors; ensorrava les muralles ficticies que encerclaven la ciutat; plantava nous parcs i jardins. La ciutat creixia confusa però vibrant al tremp d'una generació que tot li semblava possible. Espectacle dels grans, veure treballar la burgesia suïssa. La ciutat es refinà i es va agradar. Les velles cases de Marktgasse trobaven en les noves Villes aixecades més enllà de l'Obertor, del punt límit de la vella ciutat, unes coquetes rivals que intentaven seguir la moda de l'art noveau a la seva manera. S'edificava l'Ajuntament, el Temple de la democràcia, per un dels més notables arquitectes alemanys de tots els temps, Gottfried Semper, l'autor del teatre de l'Ôpera de Dresde.

Fins i tot políticament Winterthur s'alçava, contenta de conèixer-se millor, contra el liberalisme econòmic de Zurich, apuntant per fi a una franca i oberta rivalitat. Seria possible per fi alliberar-se de l'ombra?

Però aquest nou reneixament, fou tallat d'arrel arran de la gran crisi dels ferrocarrils privats suïssos el 1882. La ciutat en sortí greument tocada i tardà fins el 1950 en retornar tots els deutes pendents.

Sense passat, sense present, derrotada, Winterthur s'aferra a una oferta cultural i paissatgística destacades. Reciclades les fàbriques en moderns lofts i en intineraris arqueològics industrials, els ulls dels "connoisseurs" d'art internacionals continuen posant-se en la ciutat d'Oskar Reinhart. Fill d'un dels industrials destacatas de Winterthur, Reinhart és l'autor d'una de les col.leccions privades d'art més importants del món. Els seus Daumiers, els seus impressionistes, el seu Cranach, el seu Greco, el seu Picasso. Una meravella que Reinhart donà a la Confederació amb la condició que cap de les 179 obres no fossin mai venudes ni deixades en prèstec. Cal, doncs, visitar "Romerholz", el Bosc Romà, la Villa que comprà a un descendent dels Sulzer i on des de 1924 aniria acumulant els seus tresors. Però és que a més, Reinhart aconseguí també fer-se amb una col.lecció de pintors austriacs, suïssos i, sobretot, romàntics alemanys, de primer ordre. Aquesta és "l'altra" col.lecció Reinhart que cedí a la ciutat de Winterthur. Jo sempre que puc entro a veure el XXXX de Carl Ferndinad

I mentre Oskar acumulava bellesa, el seu germà Werner, gran amant de la música i clarinetista en el seu temps lliure, es feia carrèc de totes les despeses del projecte i estrena de la Història d'un Soldat, amb música d'Stravinsky i llibret del suís C.F. Ramuz. Werner fou també el mecenes que adquirí el castell de Muzot on Rilke es refugià, corsegat ja per la leucèmia, per composar les Elegies de Duino o els Sonets a Orfeu abnas de morir el 1926 al sanatori de Val-Mont.

Els germans Reinhart no foren els únics mecenes de la ciutat. Villa Flora, la casa on va viure el matrimoni Hahnloser és avui també un museu destacadíssim centrat en el postinpressionisme francès. I, evidentment, no falta tambpoc el Museu "Municipal" amb VanGohs, Giacomettis, Paul Klees o Kokosches.

En l'art ha trobat Winterthur un refugi en la derrota. I en aquell punt de vida somorta i grisa que porten el seus conciutadans, sovint en bicicleta, per una ciutat verda, una ciutat jardí que l'any 1980 rebé el premi Wakker que cada any distingeix una de les ciutats suïsses que més han destacat per la preservació d'un entorn natural on destaquen els turons d'Eschenberg i de Linderberg i els rierols d'Eulach i elTöss, avui canalitzats.

Governada pel partit socialista, un cert orgull civíc impregna encara avui als ciutadans de Winterthur. No endabades Jonas Furrer, el primer president de la Confederació Helvètica dels temps moderns nasqué aquí.

Però és la meva ciutat. I en aquesta llum tèbia que acompanya sempre els turons de Winterthur, maldant per evitar la fosca, que sembla que clami per una nova oportunitat, no puc sinó agrari-li que ens hagi acollit i que ens hagi ensenyat que de a tota derrota neix sempre un altre demà.

Entretinguts jugant a l'Estratego (article e-notícies)

2007-02-22T10:45:00.000+01:00

Cada dia fa més la impressió que els nacionalistes ens trobem embolicats en una eterna partida d'Stratego, de la qual no acabem de sortir. I hi portem jugant uns centenars d'anys. Amb més o menys intensitat, hem acabat acceptant el tauler de joc que Espanya ens ha anat proposant. Mancomunitats, estats integrals, dictadures o autonomies. Tant se val, a tot ens hem acostumat. Ens canvien el tauler de joc i tornem-hi una altra volta.

L'últim gran invent ha estat el de les autonomies. Juntament amb el pa amb tomàquet, és la gran aportació catalana a la cultura universal. I ens hi hem abocat a jugar amb una passió que esgarrifa. És allò d'una política sense un país, de F. M. Alvaro. Seria divertit si no fos pel desgast terrible que representa. Les estratègies suïcides i el tacticisme de 24 hores que l'Stratego comporta són esgotadors. I en el nostre cas, a més, cal afegir-hi una psicopàtica tendència a l'autodestrucció.

Algú ha recordat aquests dies el centenari del Pacte del Tívoli, un dels pocs moments de la història d'aquest país en què vam donar-nos un descans i es va tirar endavant el projecte de la Solidaritat Catalana (que va ser, ves per on, un èxit). Per uns moments, ens adonàrem que no es tractava de dretes o esquerres, sinó de Catalunya o Espanya. Evidentment, fou un sospir i vam tornar a la partida ben aviat. I aquí ens teniu, fent la viu-viu, entretinguts en plena partida i deixant passar un temps, uns anys, on una certa idea de país es desfà com un sucre.

Són moltes les veus que reclamen un full de ruta per al nacionalisme, de la mateixa manera que el poden tenir un PSOE o un PP. Fins i tot uns Ciutadans, ara que ja han decidit no presentar-se ni a Madrid ni al País Basc (excel·lent article de Sebastià Alzamora sobre aquesta decisió, que aclareix moltes coses). Llengua, ensenyament, finançament, infraestructures, projecció del país... no podrien ser uns mínims eixos d'acord per sobre de qualsevol conjuntura política?

No podríem tornar a desar al calaix per un temps l'Stratego

Vida privada

2007-02-14T16:13:00.001+01:00

"Trobo a faltar la puntualitat d'autobusos i trens, el silenci nocturn, les grans voreres entre els parcs que permeten llargs passeigs per la ciutat... i fins el Jet d'Eau quan s'acosta la primavera i s'allunyen per fi els ferestecs vents de l'hivern. Però sé que la meva enyorança és més literària que real, més per contrast de la complicada vida que portem a Espanya que per trobar-li tant d'encant a Ginebra, més per les mancances que em sembla tenir aquí que per trobar en falta el que acabo d'esmentar, de la mateixa manera que estant a Ginebra enyorava la vida esbojarrada i desfasada del sud, la falta de rigor i puntualitat, les exageracions, el sol i i les nits sorolloses i inacababes. Aquest sembla ser el miracle de conèixer altres veus i altres àmbits, i tal vegada, un petit secret per apropar-se a la felicitat sigui potser trobar en falta, més que no pas tenir o gaudir. Vet aquí la màgia del viatge, es faci en tren, avió o en barco o, com espero, llegint un llibre sobre una ciutat tan bella i insòlita com la meva enyorada Ginebra"

Rosa Regàs, en el seu primer llibre, Ginebra, traça, amb una ironia sostinguda una fina dissecció de la vida privada suïssa. En concret, dels ginebrins ( tot i que ser ginebri sigui una de les maneres menys suïsses de ser suís). La mirada des del Sud, d'una dona mediterrània a una ciutat del Nord, la ciutat calvinista per excel.lència, on Regàs treballà per a l'Organització de les Nacions Unides. Llibre de viatges? En absolut. Novel.la costumista, on la gent i la ciutat en són els protagonistes.

I a pesar de la distància i la diferència que pugui haver-hi entre Ginebra i Chur o Lugano fins i tot, a pesar de la frontera del röstigraben, sí que hi ha un corpus comú d'esperit i actituds cíviques que els ciutadans suïssos comparteixen plenament.

El retrobament d'un silenci que acompanya un paisatge i un llegat cultural que la gent s'obstina per conservar. L'angoixa per ser puntual, el respecte escrupulós als compromisos presos, la cultura del "bé comú", de la llibertat de consciència i d'expressió, el rebel individualisme, l'ordre i la netedat, la llei i la cultura dels drets i per tant de les queixes i reclamacions, el zel per l'esfera privada i el cooperativisme de valors, el democràtic instint de sentir-se igual, el pragmatisme i la negació de la complicació, la por a l’imprevist, l'aparent simplicitat d'una manera de viure, l'obsessió per la pràctica de l'esport, l'aversió per l'ostentació, la independència de criteri, l'estudi i l'educació, la defensa d'una història plural i la tolerància, la la lluita per ser nació, l'acarnissada vocació d'obrirs-se al món, la precisió mecànica de l'aparell burocràtic i l'empenta emprenedora, el conservadurisme d'uns costums i la vanguàrdia més radical.

Només aquí un dia de febrer qualsevol pot una parella d'ànecs salvatges aterrar a la bassa de casa; un pare carretejar un cotxet amb bessons lligat a la seva biclicleta; que tots els autobusos arribin puntuals a l'hora prevista i que el tren avisi dels 5 minuts de reatard que, excepcionalment, porta; que tres nens de menys de cinc anys travessin sense problemes un pas zebra, sense els seus pares, camí de l'escola; que a l'entrar al teu banc t'ofereixin un cafè; que la teva companya d'oficina se'n vagi a les 12 perquè només treballa un 35%; que recullis sense problemes el rellotge que s'havia caigut i fet malbé i que t'han reparat de manera immediata; que et trobis a la bústia de casa les factures pel cànon de la televisió i la ràdio trimestrals que hauràs d'anar a pagar a Correus; que a l'hora de dinar, al voltant del migdia, sigui impossible seure en cap dels bancs d'un dels parcs que tens al costat don treballes perquè fa sol i tothom ha sortit a dinar a fora; que et truquin de la feina per dir-te que la reunió que començava a dos quart de dues s'endarrereix cinc minuts; que la senyora que et seguia al darrera et cridit i et doni el paper que has llençat a la bústia i per descuit ha caigut a terra; que, tal i com contemplava el teu contracte, ningú no questioni que tinguis dret a un expert fiscal i que just demanar-ho, et truquin de PriceWaterhouse per concertar una cita; que recullis els llibres que vas demanar a la llibreria el dia que havies quedat i que mentre te'ls emboliquen la senyora que feia la feina se t'acomiadi perquè ha acabat el seu torn i acabi de posar-hi el llaçet una altra dependenta; que creguis que hauries de tancar el mòbil al tren perquè et fa angúnia de trencar aquell silenci; que el turó verd que et queda davant de casa estigui exactament igual de com fa cent anys; que fent cua a les taquilles del tren se t'adreci un empleat i t'animi a fer servir les màquines automàtiques; que sense proposar-t'ho en la reunió de la feina que t'hi jugaves el teu futur se t'acudís fer un plantajament radical i, per sorpresa teva, vegis que la gent s'ho pensa i valorin que expressis un criteri propi i que n'argumentis les raons; que ningú s'estranyi que avui t'en vas d'hora perquè tu sabràs com organitzar-te per tenir la feina que se t'ha encarregat llesta exactament el dia en què t'havies compromès; que en passar per la una de les biblioteques de la ciutat hi vegis més gent que al supermercat; que en deixar la brossa al vespre avui precisament que és el dia de la setmana que passen a recollir-la vegis que totes les bosses porten l'etiqueta corresponent de la taxa que cal pagar; que el silenci de la nit és absolut.

Però és que si resulta que el dia es desperta nevat, llavors cal aixecar-se d'hora, al voltant de les 6 i assistir a l'espectacle d'unes ciutats i d'un país que es posen a treballar exactament de la mateixa manera que un dia d'estiu. Des de màquines llevaneus als mateixos ciclistes, pare i bessons, amb tota la gamma possible de gavardines i anoraks; la mateixa puntualitat, el mateix pragmatisme, la mateixa manera de treballar. L'eficàcia de perdre el mínim de temps possible.

Regâs parla també de la importancia dels diners i les assegurances; de les compres, de les fronteres i els transports, de la història de Ginebra i doncs de Calví i Rosseau. I acaba amb uns apunts biogràfics d’alguns ginebrins il.lustres (per naixement o per vocació): Marat, Schweppes, Madame de Stäel, els Shelly, el general Dufur i Henry Dunant, Wagner i Dostoievski, Garibaldi i l’emperadriu Elizabeth.

Carâcter suí? Es fa difícil trobar una definició millor que la de Borges, un altre ginebrí il.lustre que, a més, hi volgue ser enterrat. En el seu poema “Los Conjurados”, Borges diu:

"En el centro de Europa están conspirando.
El hecho data de 1291.

Se trata e hombres de diversas estirpes, que profesan
diversas religiones y que hablan en diversos idiomas.
Han tomado la extraña resolución de ser razonables.

Han resuelto olvidar sus diferencias y acentuar sus afinidades.
Fueron soldados de la Confederación y después mercenarios, porque
eran pobres y tenían el hábito de la guerra y no ignoraban que todas
las empresas del hombre son igualmente vanas.

Fueron Winkelried, que se clava en el pecho las lanzas enemigas
para que sus camaradas avancen.

Son un cirujano, un pastor o un procurador, pero también son
Paracelso y Amiel y Jung y Paul Klee.

En el centro de Europa, en las tierras altas de Europa, crece una torre
de razón y de firme fé.

Los cantones ahora son veintidós
El de Ginebra, el último, es una de mis patrias.

Mañana serán todo el planeta.
Acaso lo que digo no es verdadero;
ojalá sea profético"

“Han tomado la extraña resolución de ser razonables”. Exactement.

Trineus (dedicat a la família Morell Torra)

2007-02-12T14:59:00.000+01:00

Què sabem els catalans dels trineus? Potser, que són uns vehicles amb patins en lloc de rodes que es desplacen lliscant per la neu i que Santa Claus sol arribar carregant-lo de regals.

Per la resta, hi ha com un prejudici infantiloide amb els trineus: cosa de nens, no massa seriosa, com un Tripartit, vaja.

I en canvi, els trineus a Suïssa agafen una altra dimensió. S'adultitzen. Tan populars avui en dia que la majoria de resorts com cal tenen una o vàries pistes exclusivament per trineus.

És un espectacle formidable veure a les primers hores del matí els esquiadors amb els seus esquís i snowboards fent cua al costat de joves i famílies senceres amb els seus trineus de fusta o de qualsevol de les seves inimiginables varietats (amb volant; amb tres esquís; per dues persones; per bebés i pares; de plàstic o de ferro; de fusta o de tela). El trineu està de moda, potser cansada la gent de tant esquí i volent tornar a uns certs origens, a gaudir de la neu d'una manera més natural i primitiva.

De fet, a Suïssa el que és difícil és decidir-se per on anar a fer una baixadeta en trineu Al Bernese Oberland, a la regió de Grindelwald hi ha una de les àres de trineu més importants (32 km. en total), però són Davos i St. Moritz les perles de la corona. L'estació de Prada-Bergun, dedicada en exclusiva als trineus, és una de les grans institucions del país.

Tot els indicis apunten a que sembla que els trineus foren una invenció dels indis nordamericans, que no coneixien la roda i es desplaçaven utilitzant aquests tipus de trineus. Però el trineu com el coneixem avui, neix a Suïssa, a finals del segle XIX, quan els primers turistes d'hiverns arribaven als petits poblets de Davos i St. Moritz. El febrer de 1865, 2 turistes passaren uns dies d'hivern a Davos; deu anys més tard, ja n'eren 350. La cura d'aires a la muntanya obrí pas a la pràctica dels esports d'hivern. De la cura de repòs a les primeres baixades en trineu no passà massa temps. I el 1884, es construia la primera pista especial per a trineus: la "Cresta Run", quan Gorge Robertson i Charles Digby-Jones, britànics, evidentment, l'inauguraren després d'estar-hi treballant durant 9 setmanes. Mesos després, i amb 10 participants es feia la primera de les curses del Cresta, que des de llavors, i excepte durant les dues guerres mundials, no s'han deixat de celebrar. Avui és una cursa mítica, que els participants fan en algun moment a 129 km/hora, tardant menys d'un minut en recórrer els 1,2 km. de la pista en uns aparells que ja ni tenen el nom de trineu: són els "luges", on es corre estirat, cara amunt, procurant de reduir tota la resistència del vent, enfundats en unes robes atòmiques.

Curiós el luge perquè tot i la modernitat, és més semblant als primitius trineus que el que ens pensem. Originàriament, s'hi anava estirat, cap per avall, però estirat. És a Suïssa, amb la primeres produccions en sèrie de trineus, que es canvia a la posició d'asseguts.Feu fortuna i el model, anomenat "Trineu Davos", de llistos de fusta, és escara avui el més frequent .

10 del matí. Cua a la cabina o funicular que els portarà a dalt de la muntanya on iniciaran el descens. Pugen i en uns minuts ja es troben a dalt. Tenen per davant quatre o més quilòmetres de pista de trineus. Tota seva. Dubten de com començar, però just llavors veuen una mare que en el seu trineu posa el seu bebè al seu davant i comença a baixar. Allora, tres nens de menys de cinc anys els passen corrents pel costat cada un amb un trineu diferent. Pensen que si ells ho fan, ho pot fer tothom. S'hi asseuen i, alehoop, cap avall.

Hemingway, que li encantava, va dir: "El trineu comença a lliscar ràpidament i en poc temps assoleix una velocitat impressionant. Per girar, s'estira la cama i es planta el peu en la neu". Vostès, que han llegit la cita d'un parent seu que té un bloc sobre Suïssa i els dóna una tavarra tremenda, s'hi posen de seguida. I, oh meravella, funciona. Peu dret a terra, giro cap a la dreta; peu esquerra, giro cap a l'esquerra. Tots dos peus a terra, m'aturo. Ho podríem complicar amb allò de la fricció kinètica i la gravetat, però aquest és un bloc que hi entren menors.

I comencen a adonar-se del paisatge. Amb sort, hi ha sol i si han triat l'estació de Kerenzerberg, al Cantó de Glarus, veuen al davant seu les muntanyes de les Chursfisten, amb els seus pics punxeguts i irregulars, un massís enorme d'unes formes geomètriques fascinants, que tanca el país de l'Appenzell. El silenci, només interromput per una mare catalana que no pare de cridar que se la foterà, imposa.

Comencen a sentir que tenen el tema controlat. I ja no se'n recorden d'en Hemingway. Bé, de fet, no s'enrecorden de res perquè nomes veuen que, embalats i lliscant per un troç glaçat , van de cara a un dels precipicis on, sembla mentida, els suïssos no han posat cap tanca protectora. Fugaç, els ve a la memòria un rètol en alemany que no han entès al baixar amb la figura d'una calavera. La mare catalana assoleix uns aguts com la Castafiore. Un crit inhumà. L'abisme s'obre al seu davant i només pensen en què hi fan allà quan podrien estar prenent-se unes cervesetes tranquil.lament al bar de l'estació. No hi ha manera de frenar i de les sabates surt un espiral de fum. El final és a prop.

Això és el més excitant del trineu. Un moment de despiste, i catacrac, caiste Fabregas. I, com Fàbregas, el que cal fer és precisament això, caure. Si ho fan amb temps, evitaran el precipici i tot serà gresca i xirinola. Si apuren, ens caldrà recollir els troços de fusta i el que quedi de vostès al fons de la vall. L'assegurança, segur que ho sospitaven, no es farà càrrec de res. I en canvi l'estació d'esquí els enviarà als seus familiars no una nota de condor, no, sinó una factura amb les despeses dels desperfectes.

Però ho han fet! S'han tirat just a temps, i ara la mare catalana ja no crida, s'ha convertit en un capità Hadok en potència, espolsant-se la neu de tot arreu, i superant-lo en qualitat i intensitat de renecs. A caçadors de paraules xalarien. Però cal seguir. Tot just porten dos kilòmetres i 20 minuts de baixada.

La segona meitat de la pista, menys confiats, i enviant les Chursfirsten allà on els càpiga a aquests suïssos, van millorant la tècnica. Peu dreta, cap a la dreta; peu esquerra, cap a l'esquerra. Torna el silenci i els més agosarats veuen fins i tot que més enllà del precipici hi ha un llac, el Wallensee, enclotat entre parets de muntanyes, bellíssim.

I arriben. I pensen que anava molt despistat Hemingay quan deia: "El trineu suís és com un vell automòbil. Els diumenges, amb bon temps, tots els habitants del poble, des de les àvies fins als nens del carrrer s'assasseuen sobre aquestes espècies de pastissos, ferms i amb la mateixa expressió ennluernats i concentrats". D'automòbil vell, res. És un fórmula 1 sense frens.

Es llavors quan l'encarregat de la pista els pregunta si s'apunten al descens que es fa de nit i que és pràctica habitual en les pistes de trineus de Suïssa, normalment acompanyat d'una fondue de formatge en acabat.

Ho liquiden amb un clàssic: Dont' fot me!

El costat fosc (4) El retrobament de la memòria

2007-02-08T19:27:00.000+01:00

"De totes les nacions neutrals, Suïssa té dret a la més alta distinció. Ha estat l'única força internacional que connectava les horriblement enfonsades nacions amb nosaltres. Què importa que no hagi estat capaç de donar-nos la ventatja econòmica que desitjàvem o que hagi donat massa als alemanys per garantir la seva pròpia superivència? Ha sigut un estat demoràctic que lluitava per la llibertat, amagant-se en les muntanyes i valls per a la seva autodefensa i en el seu pensament estava, a pesar de la seva raça, llargament a favor nostre" (Winston Churchill)

"Cada vegada que els suïssos miren, troben més diners i més comptes (dels jueus)" (Alfonse d'Amato, Senador del Estats Units)

"Crear futur significa recordar" (Jean françois Bergier - President de la Comissió Independent d'Experts Suïssa - 2a. Guerra Mundial)

Suïssa, va resistir o es va adaptar al règim nazi? Independents, neutrals i solidaris o la més baixa de les morals i covardia, le més rastrer dels escrúpols?

Suïssa despertava a mitjans dels anys 90 d'una llarga història de mites nacionals, del General Guissan i la mobilització general del país (435.000 soldats d'una població de poc més de quatre milions); de la resolució nacional a lluitar i resistir fins l'últim pam de muntanyes; de l'illa de democràcia encerclada per les dictadures feixistes; del país que, posats a prova els seus 700 anys de llibertat, federalisme i neutralitat, en en el moment més difícil de la història de la humanitat, va saber resisitir i salvar els valors occidentals més preuats. I la seva independència. Una memòria col.lectiva idealitzada, tan clara i sense núvols com una matinada d'abril a l'Eiger.

El teló d'acer de la guerra freda es va abatre també sobre Suïssa. Durants tots aquells anys quasi no van exisitr ni estudis ni crítiques sobre el passat de la Confederació. Però a mitjans dels anys 90 la pressió internacional, sobretot americana, girà la situació: els ulls del món es posaven sobre aquest país i les catifes que durant anys havien romàs esteses en els bancs privats, companyies d'assegurances i indústries s'aixecaven i es feia bugada.

I la bugada enfrontà el país davant d'una realitat ben distinta.

Enmig de les pressions dels lobbies jueus, de l'Adminstració Clinton, del boicot i de l'amenaça de revocar les autoritzacions dels bancs suïssos a operar als Estats Units, del clam universal que es preguntava què havia passat realment, de les primeres crítiques internes que des de la mateixa Suïssa s'alçaven amb més i més força, el Consell Federal nomenà una Comissió d'Experts independents, formada pels més prestigiosos historiadors suïssos. Alhora, bancs i companyies d'assegurances, veient l'amenaça creixent d'un desprestigi que amenaçava seriosament la imatge de les seves empreses arribava a un acord amb els advocats representants de les víctimes i entitats jueves de tot el món. Un tuf de sordidesa que durant anys havia anat podrint-se en el sòtans de la Banhofasstrasse i de Paradeplatz sortia al carrers. I el país, acorralat, no va poder escapar-se. La ferum era insuportable.

Durant quasi 50 anys un silenci espès i burocràtic, com de pòlissa d'assegurança, havia planant damunt els Alps. Aquesta és per mi la falta més greu d'aquest país. Puc entendre que davant d'una guerra, fins i tot d'una guerra en la que estava en joc el bé i el mal més maligne, es cometin errors, les classes polítiques i econòmiques vulguin aprofitar-se'n, els malfactors i malparits trobin esquerdes per aprofitar-se'n, que la bona fe, també, faci caure en paranys despreciables. Que les heoricitats quedin tapades pels sense escrúpols. Una guerra és una guerra. Però no es pot entendre de cap de les maneres un silenci de 50 anys, un rebuig sistemàtic a les demandes que els deportats i familiars dels assassinats presentaven , el pillatge de l'ànima, el vol del voltor sobre uns diners i unes fortunes fruit del pillatge i la mort, l'alè de la cobdícia del més miserable dels beneficis. Amparant-se en els tòtems capitalistes de la propietat privada i el silenci bancari, els banquers i asseguradors suïssos s'embrutaven en el fang de foc i sang de les víctimes. Aquesta és la taca autèntica que portarà Suïssa per sempre.

I que en bona part ha sigut capaç de compensar en un exercici de restitució de la memòria, elogiat al món sencer, digne, ara sí, d'aquest gran país on els Ajuntaments se'ls diu temples de la democràcia.

La Comissió Bergier, durant cinc anys, trillà la història dels anys 1930-1945. Acusada per la dreta suïssa d'una visió tendenciosament crítica cap al el país, és, precisament, aquesta crítica, el que la fa modèlica i exemplar.

Sense contemplacions amb les elits del país (político-financeres), la Comissió va tractar sobretot de 3 punts: la política cap els refugiats (que ja n'hem parlat); les relacions econòmiques entre la Confederació i Alemanya; la possible perllongació de la guerra pel suport suís.

Temps excepcionals suposen negocis excepcionals. Amb aquesta moral, les finances suïsses afrontaren la guerra. Rodejada, Suïssa necessitava de les potències de l'Eix per sobreviure. Però la "cooperació", reconeix la Comissió Bergier, fou excessiva. L'informe esmenta els enormes crèdits acordats per Berna a Alemanya i Itàlia, la venda d'armes, el trànsit ferroviari entre Alemnya i Itàlia (que permetè traslladar 180.000 treballadors italians). Però també la rendició de les asseguradores suïsses (que els anys de la guerra, tenien en el mercat alemany una presència destacadíssima), pagant les indemnitzaciones de les assegurances de vida dels jueus a l'Estat nazi alemany, la compra d'or sospitós, la utilització d'esclaus (treballadors forçosos) en les filials suïsses a Alemanya o la substitució de treballadors jueus per aris rossos i dutxats; l'estret comerç amb l'art nazi saquejat, fent de pont amb els marchants internacionals. Amparant-se en la neutralitat, que curiosament servia sobretot per no haver d'assolir un compromissos humanitaris més gran sobretot en el tema dels refugiats, Suïssa mirava cap una altra banda. Justificant que el negoci és el negoci, la tirania i la injustícia entrava al país per la porta gran. Exclosa qualsevol moral ètica, el "business as usual" fou una màscarada macabre, un yodel tristíssim i fosc, molt fosc.

Només en dos punts la Comissió Bergier manté amb contundència la falsedat de dues de les imputacions mes greus que s'han fet a Suïssa pel seu papaer a la II Guerra Mundial: no, Suïssa no va ajudar a prolongar la guerra i no, cap tren nazi travessà el país amb jueus italians camí dels forns.

Menció especial, m'ho han de perdonar, és el paper dels Bancs i Companyies d'Assegurances.

Hitler sabia que l'or era l'eix de la guerra moderna. Només amb l'or es podia comprar tot el que necessitava la màquina de guerra alemanya. I la rapinya fou devastadora. Com depredadors, els alemanys saquejaren tots els territoris ocupats (Bancs centrals, caixes fortes, joeiries, béns privats...). I a partir de l'any 42, trobaren una nova veta: l'or dels presoners assassinats. Dents, anells, braçalets, rellotges... tot es fonia i s'enviava al Banc Central de Berlín.

Or... o francs suïssos. La moneda suïssa es convertí, durant la guerra, en l'única divisa convertible. L'única amb la que comprar a Espanya, Portugal o Suècia les matèries primeres que necessiten els nazis. El triangle és d'una perfeció escruixidora: els alemanys canvien l'or robat per francs; amb aquests, compren les primeres matèries als països neutrals; i els espanyols i portuguesos vénen aquells mateixos francs per l'or que resta a les cambres dels bancs helvètics. Un triangle blanc i net, netíssim.

Però mentre els Bancs suïssos compraven or per valor de 1,7 mil milions de francs, seguien obrint les portes, com havien fet sempre, a les famílies desesperades que confiaren en la solidesa i la solvència dels helvètics per salvar els seus estalvis dels depredadors nazis. És fa difícil no caure en la demagògica temptació de veure en aquells 1,7 mil milions part de les fortunes que ciutadans de tot el món, sobretot jueus, dipositaren durant la preguerra i la guerra. Massa cinisme.

Però així com les portes de les banques de Zurich, Basilea o Ginebra s'obriren sense problemes, també es tancaren amb un clanc ensordidor. Impenetrables, durant anys els bancs suïssos (i en concret, l'UBS i Credit Suisse) rebutjaren les peticions de les famílies de les víctimes de guerra i l'Holocaust.

Però fins i tot les cambres acorassades de la banca suïssa tenen alguna escletxa. L'any 1962, reconeixeren haver trobat 2 milions de dòlors en comptes "dorments" relacionat amb la guerra. El 1965 pujaren a 31, 4 milions. L'any 1997 tot just reconeixen 1.872 comptes per un valor de 44 milions. L'ona de rebuig que sacsejà el món polític i financer a mesura que s'anaren coneixent tots aquests fets desvetllà el pràctic sentit suís de fer negocis. Calia assolir un compromís amb els americans i els familiars de les víctimes. I el 1999, apargueren 30.000 comptes (als que cal afegir-ne 5.000 més afegits el 2005). L'escàndol forçà un acord històric: els bancs suïssos constituiren un fons de més de mil milions de dolàrs per fer front a les reclamacions de familiars (i en concepte d'indemnitzaciones per altres qüestions: pels treballadors-esclaus; etcètera). Aquests són els números de la vegonya: dels 31 milions als més de mil milions de dòlars. Sempre havien estat allà. A la vista dels pulcres empleats que any rera any repassaven els balanços i arrodonien els números ia les sales dels consells d'administració on any rera any les comptes de pèrdues i guanys els rendien homenatge. Però ningú no havia mogut un dit. Un miserable dit.

Excepte en Christoph Meili, guàrdia jurat de UBS que una nit de 1997 veié com en un sòtan es destruien documents relatius a l'Holocaust. En poguè recuperar alguns i els entregà la justícia. Suïssa es veié obligada a promulgar una legislació de control i salvaguarda i Meli a demanar assil als Estats Units, convertint-se en el rimer suís assilat als USA.

Mentrestant, també les aseguradores miraven dins les caleixeres i arxius mes polsosos i secretament ben amagats. Als anys 30, a l'Alemnya de les primeres lleis racials de Nuremberg, les filials suïsses de les Zurich, Winterthur, Baloise, Swiss Life,no posaren cap obstacle a la seva immediata incorporació als seus condicionats. L'ètica es perdia en la lletra petita i la moral es guardava per a d'altres ocasions. Moltes, sense immutar-se, aplicaren el decret de confiscació de l'Estat alemany de les assegurances dels clients jueus. D'altres, emeteren unes dèbils protestes i acabaren com la resta. El final de la guerra portà al mateix silenci espès. Temps de boira, a les institucions financeres suïsses aquells anys.

I també aparagueren, de sobte, les primeres llistes de prenedors d'asssegurances víctimes de la repressió feixista. I els seus beneficiaris. Cinc-centes mil pòlisses s'han identificat com a possiblement relacionades amb l'Holocaust. Cinc-centre mil! Les indemnitzacions abonades: 465 milions de dòlars.

Suïssa ha vist el costat fosc. I l'ha encarat. L'ha afrontat amb valentia. Ha entès que les reparacions materials no són suficientes. El professor Bergier, un home honest i senzill acabà un discurs a la Universtat de Zurich, davant de centenars d'estudiants, dient:"La restitució és també la de la memòria. I la memòria és la manera de fer justícia a totes les víctimes. I, sobretot, un servei a la col.lectivitat"

El costat fosc (3). Cendres

2007-02-06T17:23:00.000+01:00

Amat-Piniella no s'ho pensa dues vegades. Desesperat, famolenc, creua, juntament amb d'altres amics, la frontera d'Alsàcia amb Suïssa i s'endinsa en les muntanyes del Jura. Són les primeres hores en llibertat des de que fa quasi un any, el juliol de 1936, travessà la frontera dels Pirineus, rumb a l'exili.

Aquest manresà, intel.lectual, escriptor, crític de teatre i música, autèntic activista cultural, fou també secretari personal de l'alcalde de Manresa i actiu dirigent d'ERC al Bages. Joaquim Amat es feu voluntari de l'exèrcit de la República i la desfeta l'agafà amb 26 anys i un futur escapçat. Passà pels camps d'Argelers i de Sant Cebrià fins que és mobilitzat com a treballador forçós de la "IX Companyia de Treballadors Estragers" a Lorraine, prop de la línia Maginot.

La muralla de forts i galeries que havia d'impedir l'avenç alemany resultà d'una fragilitat quasi líquida. França s'ensorrà com un castell de cartes, envoltada per les divisions alemanyes. París queia uns dies després. I Amat-Piniella veia en la fugida a Suïssa, un refugi, potser l'únic refugi possible.

Quan els alemanys irromprenen aquella zona, Amat tira, seguint la mateixa línea Maginot, cap avall, fins arribar a la mateixa frontera amb Suïssa. Desarmat, amb l'uniforme de color blau cel del temps de la guerra del catorze, Amat-Piniella entra a Suïssa.

Podem imaginar-nos l'esperança, l'alleujament de les pors i misèries sofertes, l'alegria d'una llibertat retrobada?

Com Amat, milers de persones provaran, al llarg de la guerra, d'entrar a Suïssa. La majoria, soldats dels exèrcits d'ambdós bàndols, però també centenars de milers de jueus que intenten escapar d'una mort segura.

Al voltant de 300.000 refugiats trobaran en l'acollidora Suïssa l'assil que busquen. Entre ells, més de 60.000 nens de països en guerra i 21.000 jueus.

Però també Suïssa, l'acollidora i orgullosa Suïssa d'un passat llarg i ric en tradició humanitària, no acceptarà pas tots els que intenten escapar de la mort. Milers i milers de refugiats seran rebutjats o deportats: jueus, supervivents polonesos i russos dels camps de concentració, francesos i italians que fugen del'ocupació nazis, republicans catalans i espanyols, enfrontant-los així un no futur, a un no destí.

"El bot està ple" o "l'humanitarisme no pot estar per sobre dels interessos nacionals" són algunes de les frases que s'atribueixen a Heinrich Rothmund, el cap de policia suís d'estrangers i l'home que demanà a les autoritats alemanyes, l'any 1938, que introduissin el segell amb la lletra "J" als passaports dels jueus alemanys. Rothmund ha protestat tota la vida per aquesta macabre paternitat que se l'atribueix quan ell només volia impedir que Suïssa fos inundada per gent "no assimilable".

Per sobre, doncs, de qualsevol altra crítica o anàlisi de l'actuació de Suïssa durant la Segona Guerra Mundial, la política sobre els refugiats és la que més destroça la imatge del país. Els responsables suïssos coneixien amb suficient antelació i nivell de detall les intencions del règim nazi. Sabien també perfectament que Suïssa disposava de suficients recursos per acollir un número més gran de refugiats.

I no ho van fer. L'estat suís no ho va fer. I en canvi, cal remarcar-ho, molta gent del poble, valerosament i amb una altíssima dignitat, intentà per tots els mitjans donar suport, ajudar o amagar tots aquells éssers desesperats que només volien sobreviure. El poble suís era aplastanment favorable a les tesis aliades (tot i pertànyer una part important a la mateixa "cultura germànica") i el partit feixista d'extrema dreta apenes tenia 2.500 afiliats, essent prohibit l'any 1939.

Deia Montserrat Roig que havia conegut molts exdeportats catalans, havia vist reaccions i actituds diverses davant de la deportació nazi i les seves romanalles, "però foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del què havia significat l'infern nazi". Uns ulls que veiren el rostre de la mort, dia darrera dia, i que Amat-Piniella va explicar-ho en un dels llibres catalans més emocionants que s'hagin escrit mai: "K. L. Reich", que vol dir "Konsentrations Lager Reich" i era el segell que duien estampats tots els materials existents en un camp nazi. La descripció de la misèria i la mort, del feixisme i la dictadura.

A la mateixa dissort foren condemnats tots els que en els passos fronteres suïssos del Rhin o dels Alps eren retornats als seus països d'origen. Per reblar el clau del patetisme, aquells policies i funcionaris de fronteres que tignueren una actuació tèbia o condescendent foren amonestats. Paul Grugien, cap de policia cantonal del cantó de Sant gallen, contravenint ordres superiors va deixar entrar a Suïssa 3.000 refugiats jueus. Va ser expedientat, acomiadat, i morí sense conèixer la rehabilitació que arribà tard, massa tard.

Amb un valor que honora el país, i que Espanya tristament desconeix, l'Estat suís encarregà a finals dels anys 90 a un equip indepdendent d'historiadors l'anàlisis del comportament del país durant aquells anys, desde molts punts de vista. En tornarem a parlar. La "Comissió Bergier", que prengué el nom del seu President, despertà al poble suís d'un somni d'herois i guillem Tells per ensenyar-los, cruament, el malson d'una altra història: "al tancar d'una manera cada vegada més severa les fronteres, a l'entregar als refugiats sopresos al passar clandestinament a Suïssa als seus perseguidors, a l'aferrar-se massa temps a aquesta actitud restrictiva, s'entregà als ésser humans a un destí trâgic. Ens cal mantenir l'afirmació, potser provocadora en forma, però conforme amb la realitat: la política de les nostres autoritats va contribuir a la realització de l'objectiu nazi més atroç, l'Holocaust".

Suïssa mira avui, amb amarga tristesa, un passat obscur, de pors i covardies, i descobreix que al segell amb la "J" dels passaports dels alemanys jueus i del tancament total de fronteres del 1942, cal afegir-hi que la comunitat jueva havia de "pagar-se" els costos que causaven els jueus acceptats pel país; que el govern suís censurà sovint a la premsa (que es mantingué sempre del costat dels aliats) notícies sobre atrocitats comeses a jueus europeus; que les ordres a la plicia de frontera eren tan terminants com la que es cursà l'agost del 1941 ordenant el rebuig de totes les vises dels no-aris o el setembre de 1942, enviada els llocs de pas fronteeres de la Suïss francesa: "Tots els jueus francesos cal que siguin retornats, sense excepcions".

Un país avança quan també és conscient del seu costat fosc. Avui Suïssa és, de nou, el país de l'Europa occidental que més sol.licituds d'assil tramita, en proporció a la seva població. L'any 1999 assolí un valor record de 48.000 sol.licituds. L'any 2006, fou de 15.000.

Joaquim Amat-Piniella dedicà KL Reich a dues persones que van ser molt importants per ell: a Pere Vives i Clavé, autor de Cartes des dels camps de concentració, amic íntim amb qui va compartir l’estada a l’exili francès i després a Mauthausen fins que morí com a conseqüència d’una injecció de benzina al cor; i al comandant americà que alliberà el camp de Matahussen.

En el pròleg que la censura franquista no va permetre incloure en les primeres edicions del llibre, Amat hi deixà escrit: "Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i Pétain es negà a considerar-los voluntaris a la defensa de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. Tríade de criminals, responsables tots tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totes les tortures imaginables! Responsables també d’un esclavatge de quatre anys i mig suportat pels supervivents en condicions inhumanes! Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres..."

El costat fosc (2) Algú viu passa

2007-02-05T12:05:00.000+01:00

Maurice Rossel , jove metge suís, delegat de la Creu Roja Internacional a Berlín, visita, el matí del 23 de juny de 1944 el camp de Theresienstadt/Terezin, avui part de Txèquia. Per primer cop, el règim nazi consenteix una visita d'inspecció a un camp de concetració. L'acompanyen dos representants de l'Ambaixada danesa , un comandant de les SS i el responsable jueu del camp. La pressió dels governs danès i suec, i les informacions que Creu Roja ha rebut de la sort dels jueus europeus, ha obligat el règim nazi a acceptar aquesta visita.

Durant 3 hores Rossel passeja pel camp/guetto. Sorprenentment, i a pesar dels rumors que els porten allà, en plena guerra mundial, a escasses setmanes del desembarcament aliat a Normandia, veu "una ciutat que viu gairebé amb normalitat, una ciutat jueva extraordinària; esperàvem una cosa molt pitjor". Jardins i parcs de joc encerclats de flors i gespa verda, un pavelló de concerts on s'assaja el rèquim de Verdi, un teatre, una escola, una biblioteca, botigues Passen davant una sinagoga. El camp és espaiós i ampli, la gent passeja, el saluden amablement, un grup arranca una cançoneta, uns nens aturen la comitiva i li demanen al comandant: "Oncle, vine a jugar amb nosaltres, vinga!" i quan aquest diu que no pot i que els vol donar unes llaunes de sardines que porta a les buxaques, els nens, fan, enfadats "Sardines? No, un altre cop sardines, no!".

Dinen a la cantina on unes cambreres amb bata blanca els serveixen dos plats i postres i encara, fent el cafè, senten com un grup de treballadors se'n van xiulant cap a la feina.

Rossel surt satisfet de la visita. Igual com sortí de la visita que va fer a Auschwitz el 1943, quan aquest camp de la mort ja treballava en plena eficàcia. S'hi presentà sense previ avís i tot i que no el deixaren entrar, tingué l'oportunitat de parlar, educadament, amb l'elegant director del camp. Tampoc allà no va trobar Rossel cap violació de les Convencions de Ginebra tot i que deixà apuntat que havia vist alguns presos esquelètics "que només eren ulls".

Al seu informe final de Theresienstadt, l'esforçat Mr. Rossel, l'acompanya d'unes fotos d'uns nens jugant al parc i el tanca dient "Si aquest informe ajuda a revelar en alguna mseura el misteri que envolta el gueto, s'haurà acomplert l'objectiu". Dies més tard, el portaveu del Reich, amparat amb la imparcialitat i objectivitat de Rossel i la Creu Roja, proclamava a tot el món la justícia i dignitat amb què Alemanya estava tractant els jueus, denunciant la propaganda inisidosa que l'enemic estava fent en contra.

Rossel, va preferir creure el que li ensenyaven. Col.legi, teatre, sinagoga i ell accepta que són col.legi, teatre i sinagoga. Només calia obrir una porta.

Les preparacions per la visita al camp començaren a la primavera. Una impressionat maquinària d'engany es posava en marxa: es restauraren els pavellons; es planta gespa (que es regava 3 cops al dia), es canvien els noms dels carrers, s'ensinistra als nens… El món havia de conèixer Terezin, la "ciutat que el Führer havia ofert als jueus". Tres transports cap a Auschwitz van ser organitzats, amb el més vells, malalts i orfes. El 15 de maig, amb 2.503 presoners; el 16 i 18 de maig uns altres 2.500 deportats cada un. El decorat estava a punt per la visita de la revetlla de Sant Joan.

Per què va callar la Creu Roja? Per què va tardar cinc dècades per obrir els seu arxius? Per què no va ser fins l'ay 1997 que el màxim representant de la Creu Roja no reconeixa el fracàs moral d'aquesta institució en la lluita contra l'Holocaust?

Existeix una interminable biblioteca de llibres que documenten la passivitat de la Creu Roja en el tema de l'Holocaust; consten desenes de denúncies d'assassinats de jueus adreçades a ells, desestimades sense cap altre comentari.

"Moralment, hauríem d'haver parlat. Però què hauríem guanyat en la pràctica de fer-ho?". Sovint aquesta ha estat l'excusa posada. Una involucració de la Creu Roja hauria impedit o com a mínim hauria posat en perill seguir atenent els milions de detinguts i deportats que, cert, la Creu Roja assistí durant la Segona Guerra Mundial en territori alemany. Alçar la veu podria haver compromès la neutralitat de Suïssa, convertida la Creu Roja en un apèndix més del país. Obrir la porta era encarar-se a un abisme.

Però un clam ferm i inequívoc podria també haver obligat als aliats, per la pressió mundial, al bombardeig de les vies de trens que portaven als camps de la mort. Durant força temps els governs aliats estudiaren aquesta possibilitat. La consigna de "primer, la victòria" ho impedí. Però una posició pública i oberta de la Creu Roja, no ho hauria fet inevitable?

Però no ho va fer. O no al menys amb la contudència amb que en aquesta lluita entre el bé i el mal ho requeria. I preferí no obrir la porta.

Therenstiadt va servir com una gran i cínica maniobra d'engay i desorientació. En paraules d'Eichmann, Theresienstadt havia de servir per "guardar les aparences". Però Auschitz no es pot imaginar sense Theresienstadt. "Ambdós llocs representaven els extrems oposats del sistema esglaonat i desigual del genocidi dels jueus europeus. Per un costat, l'aparador real d'un assentament jueu fictici; per l'altra, la fàbrica d'extermini portat a terme en escala industrial. Theresienstadt era una "comèdia de Màgia". Però pels pressoners que havien d'actuar en aquella comèdia, Theresienstadt era el lloc més real que hom pot imaginar-se, el lloc d'una vida propera a la mort" (Adler)

Quaranta-cinc anys més tard, Claude Lanzmann, l'autor de la imprescindible "Shoah", enregistrà una entrevista que feu a Maurice Rossel. Titulà el documental "Algú viu que passa", la imatge que els presoners del camp tingueren d'aquell representant de la Creu Roja que treia fotos dels nens jugant enmig d'aquelld ecorat de mort.

Rossel, un gentleman de setanta anys suïssment civilitzat, roman impassible, amparat en la cuirassa del funcionari perfecte, assegurant que tornaria a emetre el mateix informe a la vista del que va veure i encara retreient als presos el seu servilisme i la seva passivitat.

"Claude Lanzmann: S'arrepenteix, vostè, avui d'aquell informe?
Dr. Rossel: No veig com podria haver fet un informe diferent. Avui el tornaria a firmar.
Claude Lanzmann: A pesar de saber tot el que li he dit?
Dr. Rosel: Sí, clar
Claude Lanzmann: Això és: que el van enganyar a vostè completament…
Dr. Rossel: Sí, però…
Claude Lanzmann: I que la realitat era…
Dr. Rossel: … era….
Claude Lanzmann: … un infern. Vostè no diu que fos el paradís, d'acord, però el seu informe és de color de rosa.
Dr. Rossel: Sí"

El costat fosc (1)

2007-02-05T09:16:00.000+01:00

Se'm ve acusant regularment de presentar una imatge idíl.lica de Suïssa, un país nét, ordenat, democràticament perfecte i federalment envejable. Una espècie d'assagi de càntic al temple d'Espriu revisitat (parèntesi: per què ningú no parla avui d'Espriu, un dels pocs autors que Bloom posa en el Cànon català?) (doble parèntesi: i Pedrolo? I Pere IV?)

Crec que aquest bloc no és tant una apologia del país com una manera d'intentar comprendre com són el que són, soviet comparant-lo amb com som nosaltres el que som. Per això hauran observat un malaltís obcecament en la religió, la llengua, la tensió camp-ciutat, el mite cultural de les muntanyes, un cert "esperit" de país. Com Suïssa es va fer, perquè no volia ser una altra cosa. Tè el seu mèrit. Un enfocament desfasat? Segur, no ho dubtin. Però és el que a mi m'ajuda a entendre aquest país. I per sobre tot de tot, les persones que ho han fet possible. Descobrir els Calví, Zwingli, Pestalozzi, Bircher, els industrials del segle XIX, els literats i filòsofs, els nous arquitectes i dissenyadors, els fracassos de SwissAir o la Winterthur, etc. No s'enganyin, un país és la seva gent. El dia que deixem d'estar orgullosos dels nostres compatriotes catalans, Catalunya estarà acabada.

I doncs, que no tè Suïssa el seu costat fosc? I tant que sí, però necessitava una mica de temps. No és fâcil endinsar-se en els forats negres: la matèria hi és però tan densa que no deixa passar la llum.

La II Guerra Mundial, l'or nazi, els comptes durments dels assassinats per l'Holocaust, els drets laborals dels treballadors, la situació legal dels objectors de conciència, el blanqueig de diners…. Qualsevol d'aquests tòpics té el seu costat fosc. I el seu costat clar.

Quin país no el té el seu costat fosc? N'hi ha cap que visqui en la més absoluta negror que l'Espanya en la que vivim? O la Catalunya poruga i enfebrada, achacosa que dirien en castellà, que s'ha conformat en ser una província? Hi ha un comportament més abominable que el dels espanyols i catalans franquistes? I els assassinats i persecucions del front d'esquerres? I l'esclafament del moviment obrer de començaments de segle? I el túnel del llarg hivern franquista, els silencis còmplices de tots plegats, les pors i covardies? D'acord exigim-li a Suïssa tot el que cal exigir-li. Però anem amb compte.

Costat fosc? D'acord. Costat fosc, doncs. Cordint-se el cinturó.

Fronteres lingüístiques: del "röstigraben" al pa amb tomàquet (article e-notícies dijous 1 de febrer)

2007-02-02T11:26:00.000+01:00

El “Röstigraben”, o “frontera del rösti”, és el nom que donen els suïssos a la invisible però tangible frontera cultural i lingüística que separa la regió francòfona de l'alemanya, seguint el traçat que marquen les aigües del Saane/Sarine al mig del cantó de Friburg. El rösti, un menjar de patates rostides, és el plat nacional de la Suïssa de parla alemanya i originari de Berna. Per entendre'ns, el nostre pa amb tomàquet. O el seu cocido.

Les quatre llengues nacionals suïsses (alemany, francès, italià i romantx -que és llengua nacional però no oficial-) han bastit la "pax linguae" basant-se en un senzillísim principi de territorialitat i en un status d'igualtat per a les llengües nacionals. A cada costat del röstigraben (i al país dels grisons i al Ticino) una llengua és oficial (amb unes excepcions que no vénen al cas). L'aplicació rígida del principi de territori ha evitat el desplaçament de fronteres lingüístiques i, evidentment, ha comportat una política d'assimilació per tots els "migrants" interns. Un suís de parla alemanya que s'establexi a la Suïssa francesa ha d'acceptar ipso facto l'ús del francès i l'educació dels seus fills en aquesta llengua. I a l'inrevés. D'altra banda, pur sentit comú i que qualsevol català faria si anés a viure al País Basc, Galícia o Andalusia. Evidentment, els rètols dels productes són en les tres llengües oficials; com els documents administratius; les webs federals; els bitllets o els segells. El millor exemple d'aquest federalisme lingüístic és fer el trajecte Ginebra-Zürich en tren: les indicacions dels altaveus són en francès fins a Friburg i llavors segueixen en alemany.

Així precisament es garanteix el multilingüisme; així la llengua, totes les llengües del país són percbudes com un enriquement i un senyal d'identitat; així només es pot entendre com el romantx, amb menys de 50.000 parlants gaudeixi de tota la protecció de l'Estat federal.

Amb escassament dos articles a la Constitució Federal, els helvètics en tenen prou per evitar-se, per exemple, l'esperpent de la tercera hora del castellà o la misèria moral d'un país que no pot fixar les seves llicenciatures ni tampoc establir els mecanisme de beques per als seus estudiants. Al cantó de l'Appenzell li arriba un decret de la tercera hora i simplement el posen a la cassola de la fondue i cap avall.

Pau lingüística a canvi de pluralitat .Ni reivindicacions; ni agressions a canvi d'estabilitat de fronteres lingüístiques. Pràctic i senzill. Sense enganys per ningú. Per què no podem tenir el mateix que els suïssos? A mi no em sembla un mal tracte.

El problema de fons a Catalunya no és si Madrid això o allà; si les competències plenes, mig plenes o buides. El problema és saber si encara som un país diferent d'Espanya. Si la nostra nació és allà on quan jo dic bon dia em contesten bon dia o si quan demano un entrepà m'hi posen alguna cosa més que un trosset de formatge pelat. Tenim el nostre röstigraben o el cocido és ja, com la Feria d'Abril per Sant Jordi, un més dels nostres senyals d'identitat? A què estem jugant tots plegats? Volem ser nació?

El biquini d'Ursula Andress

2007-01-31T12:39:00.000+01:00

"Els cossos poden ésser opacs, transparents o excel·lents, com el de la Ursula Andress". Hi ha algú capaç de discutir-li al Perich aquesta afirmació? Al mite espanyol de les sueques, l'Andress es planta, contundent, en la defensa dels valors helvètics. Perquè tot i de pares alemanys, Ursula Andress va néixer a Ostermundigen, un petit poble (avui suburbi) de Berna. Allà, corrent pels prats de l'Obernese Oberland, refugiant-se en les arcades del carrer major de Berna els dies de pluja, l'Ursula anava creixent i esculpint-se. Una gran creació, digna de la millor tradició artesanal suïssa. Un paissatge, el del seu cos, fidel al país: cims imponents i valls profundes i regalades. Hi viví fins els 16 anys.

Debutà al cinema amb unes oblidades pel.lícules italianes, però la deesa, l'enigmàtica Andress amb cara de pal (a qui li importa un curs d'art dramàtic quan es té un cos així?), l'explosió atòmica de corves no fou fins l'any 1962, any famós pel meu naixement i pel biquini que lluí l'Andress en la mítica platja de Jamaica on es va rodar James Bond 007 contra el Doctor No. L'escena és immillorable: Ursula, que es negava a aprendre anglès i que en el fons el cinema l'importava un rave, havia rebutjat el papaer. El seu marit, Johan Dereck, fou qui la va convèncer (Caldria pensar en dedicar-li una capella al Sr. Dereck, a la Sagrada Família, si no s'enfosa abans) La calor és asfixiant; els mosquits ataquen per tot arreu; l'Andress, potser per primer i últim cop a la vida, exigeix que es respecti la literalitat de la novel.la d'Ian Fleming: Honey Ryder, el seu personatge, havia de sortir del mar vestida només amb un cinturó i un punyal.

La humanitat doncs es trobà en un d'aquells moments estel.lars on el curs de la història pren volada per un cantó o un altre. I fou llavors quan a algú s'enrecordà d'una peça de roba, inventada feia un parell d'anys a l'illa de Bikini Atoll, una de les petites illes que formen les Marshall, al Pacífic central. "Una peça que rebaixava el cost tèxtil dels fabricants, alhora que augmentava l'adrenalina testicular del personal". El propi director de la pel.lícula, Terence Young i la mateixa Andress dissenyaren la peça confeccionada en cotó de color marfil, amb un cinturó lligat al malic.

45 anys després aquesta obra d'art passava a mans d'un col.leccionista privat que va pagar més de 60.000 euros en una subhasta a Chrisite's. Un saldo.

Amb aquella escena l'Andress, la seva bellesa i el seu fals bronzejat, es convertia en un mite sexual, posava en un seriós compromís als nostres pares i a tot l'univers masculí i es convertia en el "monument suís més bonic després dels Alps". La carrera professional com actriu, tenint en compte que ella mateixa deia que preferia viure intensament a rodar pel.lícules, no va ser cap meravella. Però a fe que va viure intensament: James Dean, Orson Welles, Elvis Presley, Marlon Brando, Belmondo, Ryan O'Neal... tots acabaren sucumbint al biquini d'aquesta voluptuosa Heidi dels Alps. Ells i nosaltres, perquè el mite Andress ha resistit perfectament bé tots aquests anys: invariablement, en totes les enquestes que es fan per triar la millor noia Bond, ella surt sempre escollida la millor.

"Suïssa ha demostrat que no es res sense les seves dones" digué Ruth Dreifuss, que l'any 2002, tres dècades després que a les dones suïsses se'ls reconegués el dret a vot, fou escollida la primera dona Presidenta de la Confederació. Una afirmació que sens dubte subscriuria Micheline Calmy-Rey, la segona Presidenta del país, nomenada l'1 de gener passat.

No ho han tingut fàcil, les senyores Dreifuss i Calmy-Rey, en aquest país. Votació rera votació, l'electorat masculí suís rebutjava una vegada i una altra el sugfragi femení. A pesar de l'existência del vot femení a Nova Zelanda des del 1893 i a la majora de països democràtics europeus acabada la Primera Guerra Mundial, Suïssa, la democrâcia perfecte, seguia negant el vot a les dones. Curiosament, nombrsoses vegades el Parlament aprovà el vot femení però resultava que sotmês a referèndum, el poble electoral (masculí) tombava la proposta legislativa. Finalment en un petit munici del Cantó del Valais, l'any 1957, el vot femení, a nivell comunal, fou permès per primera vegada al país. La taca s'escampà ràpidament, tot i que, per exemple, Ginebra, que l'any 1968 (!) tenia una Alcadessa, no podia exercir el dret de vot en les votacions federals. Fins i tot quan la Confederació va decidir subscriure la Conenció dels Dretss Humans del Consell d'Europa ho feu amb la condició de què la igualtat jurídica entre sexes no s'apligués al territori suís. L'escàndol fou considerable i el Govern suís es veié obligat a revisar la seva postura. El 7 de febrer de 1971, per fi, dos terceres parts de l'electorat masculí aprovaren el sufragi femení, permetent, doncs, el ple exercici dels drets polítics a les dones suïsses.

L'Andress, nacionalitzada americana, ja havia sortit a les planes centrals del Play Boy i continuava causant baixes en les files masculines, com una mantis arrapada a una edelweiss, aliena a la lluita política de les seves compatriotes i fent el que millor sabia fer: lluir bikini des de la seva casa d'Eivïssa.

Els anys han passat, les dones suïsses fins i tot han vist reconegut el dret a la baixa per maternitat (any 2005) i l'Andress ha complert 70 anys. Les estrelles de Hollywood no moren mai, però les que arriben a la jubilació d'alguna manera ens converteixien en petits forats negres en la galàxia del cel.luloide. El desembre passat el poble d'Ostermundigen homenatjava a la seva pesonalitat més famosa. Ni els caríssims liftings facials de les millors clíniques suïsses, ni les momoplàsties més avançades no evitaven veure una dona vella, amb el cos apuntalat a cops de bisturí aquí i allà.

Però sempre ens quedarà el bikini.

Catalunya, vint-i.quatrè cantó de Suïssa (article publicat a e-notície el dilluns 29 de gener)

2007-01-30T09:15:00.000+01:00

En un recordat article, Sala i Martín preguntava al lector: "Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l'existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per càpita d'aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic... És viable una Catalunya independent?"

Han passat uns anys i aquella nació té ja més de 7 milions d'habitants. A pesar dels seus perillosos veïns, la sosté una voluntat de ser, o més ben dit, de no ser cap d'ells. La seva llengua autòctona segueix retrocedint, amb l'ombra d'esdevenir pur folklore. Entre els seus símbols, però, continuen vigents una verge negra i un equip de futbol amb els colors blau i grana. La seva economia, més competitiva que la de França, Itàlia, Llombardia i Espanya (IMD World Competitiveness Yearbook 2006) viu en la tensió entre els poders centrals, autonònoms i locals. Aquest país, cruïlla de camins, per on s'han arrossegat de Cambó a Taradellas, de Xammar a Gaziel, de Sert a Barceló, de Ventura Gassol a Aurora Bertrana, podria ser independent?

Contestin que sí, creguint-me, perquè aquest país és Suïssa. Hi visc des de fa un any. I al contrari del que diuen els nostres estimats cosmopolites, viatjar és la manera més fulminant de fer-se independentista. És quan vius fora que hi veus clar. I a Suïssa, la claredat encega.

No cal que busquem la comparació amb Montenegro ni amb Escòcia. Amb Suïssa, directament. Un país que s'ha fet sobretot de forma negativa, és a dir, pel desig per part dels diferents cantons de no ser part de països més grans, susceptibles de diluir o eliminar el seu nervi com a poble. No han volgut ser ni francesos, ni saboians, ni alemanys. Ser suís ja els està bé perquè ser suís és ser zuriquès o ginebrí o grisó.

I per què s'aguanta Suïssa? Per què viuen bé, per què gestionen bé els recursos, per què amb les infraestructures poca broma. El ciutadà rep directament el 70% dels impostos recaptats (40% al cantó i 30% al municipi; l'altre 30% per l'estat federal). Els cantons tenen totes les competències que no estan reservades a l'estat. És dolorós per a un català llegir les competències de què gaudeix, per exemple, el petit cantó de Turgòvia de poc més de 230.000 habitants en educació, fiscalitat, cultura... La darrera polèmica que ha saltat a la premsa és definitiva: els cantons s'han negat a l'intent federal d'unificar el número de telèfon d'urgències. Si es neguen a això (i guanyen!), s'imaginen on poden arribar?

Siguem tan pràctics doncs com ells. Superada la idea que podem esperar res de bo d'Espanya, alguns, il·lusos, han mirat cap Europa. Nou error. Cal mirar cap a Suïssa. Independents ens constarà de ser-ho; una invasió per part d'Andorra no sembla massa probable; francament, l'única sortida que hi veig és que ens convertim en el 24è cantó de Suïssa. Encara que fos un semicantó.

Coses que passen

2007-01-29T09:48:00.000+01:00

Aquest matí m'han dit que no tenia lloc al Grup AXA.
Per la tarda, hem anat amb trineu amb els nens.

Carles Reixach, Basilea, 16 de maig de 1979 (dedicat a la Carola, en Guillem i l'Helena i als barcelonistes de la família)

2007-01-23T19:12:00.000+01:00

Minut 12. Charly col.loca la pilota al punt de penal. A l'estadi de Basilea, els 30.000 seguidors blaugrana creuen els dits. Podria significar el 2-1 i mitja Recopa d'Europa. El partit és trepdiant: empat a u, després dels gols de Sánchez pel Barça i Allofs pel Fortuna Düsseldorf. L'entrador, Rifé, no té dubtes: cal que el tiri Charly, l'home dels nervis d'acer i que en els entrenaments no falla mai.

Tot va començar a la plàcida i provinciana ciutat de Winterthur, un 22 de novembre de 1877, al carrer Jokobstrasse núm. 7. És una casa parella, modesta i amb un petit jardí. La llar d'una genuina classe mitjana suïssa, culte, benestant, religosa (protestant) i amant dels esports . Allà, en una senzilla placa de marbre blanc, en català i alemany, s'hi pot llegir que Hans-Max Gamper Haessing hi va neixer aquell dia de novembre. El gran de cinc germans, la seva mare morí en infantar el fill petit, en Fritz. El pare, vidu i amb cinc criatures, decidí tornar-se'n a Zurich, d'on venia la seva família. Atleta excepcional, Gamper practicà des de l'adolescència nombrosos esports (ciclisme, rugbi, natació, esquí, etc...) fins que decideix dedicar-se al futbol. Considerat ben aviat com un dels millors jugadors suïssos del moment, Gamper fitxarà precisament pel FC Basilea on ràpidament se'l nomena capità de l'equip. Un capità de 17 anys.

Per uns moments Reixach mira les grades de l'Estadi. Sap que és la seva final. La primera final que ha desvetllat del gris ensopiment dels anys passats a l'afició. Són anys en què tot és possible: una nova democràcia, un nou Estatut, un Barça triomfant. Núñez, en una ajustadíssima elecció, guanyà la Presidència un any abans. També pel President pot ser la glòria i la manera de fer-se respectar per uns seguidors que el votaran però no l'acceptaran mai del tot. No pots fallar, Charly. No pots fallar.

Gamper arriba a Barcelona, després de fundar el FC Zurich i viure un temps a Lió. És octubre de 1898.Treballa com a periodista esportiu per a dos diaris suïssos, però ben aviat entrarà a treballar al Credit Lyonnais i després ho farà als ferrocarrils catalans. Arran de la seva vinculació amb la comunitat de l'església evangèlica suïssa comença a conèixer joves, la majoria estrangers, als que els agrada jugar el futbol. Després que es rebutgés la seva integració en el Català FC, un 28 de novembre de 1898 naixia, al gimnàs Soler de Barcelona, el FC Barcelona, un equip d'amateurs. Entre els fundadors figuraven els primers jugadors del club: Walter Wild, Lluis d'Ossó, Bartomeu Terradas, Otto Kunzle, Otto Maier, Enric Ducal, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet, John Parsons, i William Parsons

Mitja part. Reixach entra als vestidors abraçat a Asensi. Ha fallat el maleït penal, però Asensi, el capità, en una jugada en el minut 34, ha aprofitat un rebuig del porter del Fortuna a una rematada de Lobo Carrasco, per marcar el 2-1. Les grades han esclatat d'alegria. A les cases de Catalunya, s'ha cridat amb bogeria. Milers i milers de senyeres volen al vent barrejades amb la bandera del club, els colors blau i grana.

Gamper i els seus amics han de prendre una decisió: els colors de l'entitat que estan fundant. Tothom fa la seva proposta i en Gamper també. El blau i el grana, els colors del Fc Basel, els colors de tantes banderes dels cantons suïssos, els colors de la seva ciutat nadiua.

Minut 86. En una badada de la defensa, a només quatre minuts del final, el Fortuna empata el partit. La històrica mala sort blaugrana sembla repetir-se. Els fantasmes de les altres finals que el Barça ha disputat a Suïssa (Berna i també Basilea) plana de nou sobre l'ànima de l'equip, una afició que sempre ha considerat un deure quasi religiós patir en lloc de gaudir. Aquest any tampoc? Final del partit. Cal anar a la pròrroga.

Gamper jugarà tres temporades al club que ell ha ajudat a crear i amb uns resultats extraordinaris: Temporada 1900-01 (Màxim golejador amb 39 gols), Temporada 1901-02 (Màxim golegedor amb 30 gols), Temporada 1902-03 (Màxim golegedor amb 41 gols) . I assumirà la Presidència en cinc ocasions, sempre amb un coratge tenaç, unes arrelades conviccions ètiques i religioses i un sentit pràctic finament suís. Va ser en la seva darrera Presidència, que començà l'1 de juny de 1924 que uns dies més tard, i amb motiu d'un acte organitzat per recaptar "recursos atípics" en el qual es feia un homenatge a l'Orfeó Català, els assistents que omplien el camp de les Corts, unes catorze mil persones, van escridassar l'himne nacional espanyol i van ovacionar l'himne nacional anglès, que interpretà una banda de mariners que visitaven el port de Barcelona. La dictadura de Primo de Rivera intervingué en el Barça, acusà Gamer de fomentar el catalanisme i l'expulsà del país. Gamper pren el camí de l'exili i del retorn amarg a la Suïssa d'on havia sortit vint-i-set anys abans.

Artola, Zuviria, Migueli, Costa, Martinez, Albaladejo, De la Cruz, Sanchez, Neeskens, Asensi, Rexach, Krankl y Carrasco són a la gespa del vell estadi de Basilea, que l'any 2000 serà enderrocat constuint-se'n un de nou d'acord amb el disseny dels arquitectes basilencs Herzog i De Meuron. Quimet Rifé parla amb cada un. Ell ha estat fins fa poc un d'aquests jugadors i sap de tensions i nervis trencats. Només els demana que mirin les grades, que es deixin portar per l'esperit màgic de la nit, que pensin en l'èxit i sobretot que gaudeixin jugant. També per Rifé és la seva final. Sap el que s'hi juga; sap com espera tot Catalunya un triomf.

Gamper tornarà d'amagat a Barcelona. Una Barcelona trista i sòrdida, desolada, on els adictes a la dictadura de Primo de Rivera s'han fet amb el control del "seu" Barça. Totes les portes del seu club se li tanquen. Els negocis que emprèn fracassen i s'ensorren definitivament amb el crak del 29. De líder a proscrit, Gamper cau en una depressió de la que no en sortirà viu. Aquests anys terribles de soledat i marginació acaben una matinada del 30 de juliol de 1930. Gamper es suicida d'un tret al clatell.

Zuviria agafa la pilota, la passa a Neeskens que evita l'escomesa d'un rival. La cedeix a Sanchez. Krankl comença una desmarcada i Reixach es queda sol, a la frontal de l'àrea. Li arriba la pilota en una bona passada. No es pot pensar. Ara és l'hora Charly! Cal xutar amb tota la força del món. I cal tenir tota la sort del món. La pilota entra. És el 3 a 2. Charlie cau de genolls al camp. Com tot Catalunya. L'apoteosi vindrà després de l'escapada de Lobo Carrasco per la banda dreta, arrosegant amb ell a tots els defenses, controlant la pilota i passant-la a Krankl perquè marqués el 4-2. El gol d'Steel, que posava el 4-3 definitiu i tornava als seguidors al seu estat natural de patiment, no va poder evitar el triomf del Barça.

La glòria. El país sencer bullia d'alegria. La rebuda grandiosa als jugadors marcà una època. Els crits de Neskens, Neskens a la plaça Sant Jaume en marcà un altre. El Barça renaixa i Catalunya de nou li feia confiança.

Tot havia començat en aquella petita ciutat de winterthur, al carrer jakobstrasse, en una casa on una placa en alemany i català recorda que un 22 de novembre de 1877 hi va néixer Joan Gamper, el fundador del FC Barcelona.

Un any a Suïssa

2007-01-22T09:07:00.000+01:00

Fa un any just començaven aquestes aventures extraordinàries per les terres del capitalisme salvatge. És temps de recapitular.
Recapitulem, doncs:

1. La feina: una partida del joc de la oca. De winterthur a Axa i tiro perquè em toca. He pujat per l'escala, he esquivat caselles perillossísimes, he perdut algun torn i fet algun avançament espectactular, però finalment he caigut al pou. Difícil que cap jugador em tregui perquè no passa ningú més. Pacient, espero la intercessió divina (la qual cosa, en un cantó protestat, espera que esperaràs carinyu)

2. Els nens: han passat del silenci dels anyells al això és hollywood sense baixat de l'autocar. Venien amb un no sé què de pavor als ulls, resignats a l'última bogeria del seu pare (el papà està boig, el papà està boig) i s'han trobat més contents que un pèsol. D'on es conclou que si fins el Montilla s'adapta, qualsevol pot fer-ho on sigui.

3. La Carola: acostumada al luxe i l'opulència ha hagut de mossegar el terra i afrontar cada dia 5 esmorzars, dinars i sopars i el caos i desordre habitual de la família, multiplicat per la roba d'hivern. Ha resorgit de les cendres del Thau i es fa amb el millor de Winterthur, classes d'anglès, apéros, tennis... Vida social, vaja, vida social.

4. Catalunya: No ha passat gairebé res. En plenes negociacions de l'Estatut, en Mas pacta amb el President espanyol la circumscició estatutària. ERC no ho accepta i és expulsada del govern. Alhora el President Maragall es veu obligat a convocar eleccions per les pressions del seu partit. Es fa la cosulta que guanya en Mas, tot i perdre suport. El partit que més perd en les eleccions, els socialistes, aconsegueix la Presidència gràcies al partit que uns mesos abans havia expulsat. Tot plegat, uns calerons de res, un país nedant en el fang, un futur més negre que la marca Winterthur i el nacionalisme en fallida i caiguda lliure. Un any típic en el país més autodestructiu del món.

5. Suïssa: una cura d'aires, com deia el meu admirat Gaziel.La meva estimada i derrotada ciutat de Winterthur, tan suïssament provinciana, ha resultat el millor dels llocs possibles per nosaltres: vivim en una casa amb jardí, sovint agafem les bicis i patinets (jo encara vaig de tant en tant a la feina en bici), tot és a prop, tot és nét, tot és tan lluny del que era la nostra vida al monstre de Barcelona. Hem pogut trepitjar els prats de l'Appenzell, descobrir el llac de Constança, anar amb llames per l'Emmental, no veure la Jungrafau tapada per la boira,resseguir les passes de gent com Calví, Pestalozzi o els moderns arquitectes suïssos, llegir Durrentmatt, Walser, Stamm i Spyri, caure en l'adicció dels formatges suïssos, intentar entendre com aquest país tan semblant al nostre és el que és i nosaltres som el que som. Amb una cura especial a tots aquelles catalans que pel motiu que fos passaren per aquí. Pla i Gaziel, naturalment; però també Rodorerda, Gassol i Bertrana; i Cambó i Tarradellas; i Vidal i Barraquer i Cardó; Coromines i Xammar; Sert i Barceló. Sempre amb por de no ser res de res, als catalans ens cal una certa mitologia i adonar-nos, per exemple, que podem explicar un país des d'una visió catalana, tal i com ho fan els anglesos o els francesos.

6. El bloc: Va començar com una tonteria, però m'ha anat agradant. M'obliga a pensar una mica (i ja va bé) i a buscar-hi en aquest país que ens acull uns valors i unes idees que em permetin comparar-ho amb el nostre. 131 posts que m'han permès una comunicació una mica diferent amb vostès, però molt agradable. Moltes grâcies a tothom que ha llegit alguna cosa.

7. Els viatges: Winterthur s'ha transformat en una Winter...tours per mi aquest any. Budapest, Frankfurt, Londres, Brusel.les, París, Berlín, Madrid, Barcelona... Sumint també la pràctica totalitat de les més importants ciutats suïsses i els viatges familiars que vam fer per Baviera i Eivissa i Formentera. Al contrari del que diuen els nostres estimats cosmopolites, viatjar és la manera més fulminant de fer-se independentista.

8. Cayucos: Si no ens fallen els números hem patit la visita de 46 individus que han sumat un total de 194 pernoctacions (sense sumar-hi els que s'allotjaren en la meva Villa). Amb una punta a l'agost del 100% d'ocupació. Hi ha hagut reincidents, sospitosos habituals i també alguns exiliats temporals del tripartit. Semblava que teníem la situació controlada, però s'anuncia una altra arribada massiva de cayucos en les properes setmanes.

Déu i Calví ens agafin confessats.

Al jacuzzi, amb Peter Zumthor (Dedicat a en Pep)

2007-01-17T23:07:00.000+01:00

Em perdonaran, però anava estressat. De què? es preguntaran. De viure als llimbs. A pesar que el Papa se'ls vulgui carregar, els llimbs existeixen. Jo el practico diàriament. Et lleves, esmorces un bol de müesli, fas un petó a la dona i als nens a la porta, agafes la bicicleta, arribes a la feina i entres als llimbs. És força comfortable, hi estàs calentent, hi ha màquina de Nespresso, etc. En fi, no hi han empentes, una certa educació i maneres.

Som poca gent ara que els nens no batejats se'n van cap el cel directament, però algun o altre encara queda: som aquells que la nostra feina és esperar la feina. Fas entrevistes, viatges a París, tornes a fer entrevistes i tornes a viatjar a París. Tu et bellugues però el llimb roman. Parodiant en Capri, la feina se'n va però el llimb queda. I així fins el dia del judici final, quan enmig del terrabastall per l'ensorrament de les muralles de Jericó i de les cases del carrer València de Barcelona, si no s'han caigut abans per l'Ave, algú de Recursos Humans aixequi el dit pols de la mà dreta cap a munt o cap avall.

Convindran amb mi, doncs, que fins i tot viure als llimbs cansa. I estressa. O sigui que vam decidir dessestressar-nos. Ingènua, la pobra Carola, mig enganyada d'on anàvem, va córrer la mateixa sort que jo. Objectiu: les Termes de Vals, de l'Arquitecte Peter Zumthor.

"La bellesa existeix, encara que les seves aparicions són relativament infreqüents i, normalment, es produeixin en llocs inesperats". Un arquitecte que és capaç, doncs, d'escriure frases que s'entenen, que afirma que l'alegria és important, que prefereix que en les entrevistes que li fan no hi acompanyin fotos perquè "l'arquitectura ha de llegir-se"; que passa per ser un dels grans paradigmes de la moderna arquitectura actual; premi Carlsberg i Mies van der Rohe els anys 98 i 99; basilenc!; i que des del seu despatx d'un petit poble del país dels grisons, de Graubunden, aferrat a un paisatge i un temps, ha creat una arquitectura del silenci, que parla sense estridències, sense grans gests inútils, buscant espais amb ànima, on els materials tenen sovint més importància que la forma i on l'obra assoleix una textura final que només un refinat artesà és capaç d'aconseguir.

Un paràgraf important farcit de tòpics. Preparint-se perquè en vindran més. És curiós el món de l'arquitectura. Han provat vostès de llegir una revista d'arquitectura? Ha provin i el paràgraf anterior es transforma en "forta tendència a l'abstracció i idealització, potenciació de les qualitat organolèptiques dels materials o l'objectualització dels edificis, en relació al seu entorn". Sort que hi afageixen aquesta precisió de "en relació al seu entorn" que ho aclareix tot. Evidentment, també els hi treuran unes cites de LeCorbussier o Loos, fins concloure, invariablement que "cada un dels seus treballs toca extrems en l'elimiació d'allò que és superflu, creant una paradoxa: una arquitectura de materials purs i espais continus que alhora és impossiblement sencilla, encara que envolvelment misteriosa". Genial.

Vals, un llogarret perdut en les muntanyes del Gotard, en el cantó de Graubunden. Hi tinc una debilitat pel país dels grisons, el més gran, el més oriental i potser el més complex de tota la Confederació. Em sembla reconèixer el meu país d'aquí uns anys, pocs: enmig d'una aclaparadora majoria de parlants alemanys, 40.000 ànimes lluiten per la supervivència d'un idioma que tot i el respecte i protecció que la Confederació els atorga (cas radicalment diferent a Catalunya) i d'institucions com la Lia Rumatscha, es veu reduït cada cop més a esdevenir una llengua folkòrica per als rètols turístics i avisos oficials. I banderes, moltes banderes.

No és fàcil arribar-se a Vals. Cal travessar mig país: des de Winterthur, enfilar cap a Toggenburg, deixant les geomètriques i escarpades Churfilsen al costat, passar pel cantó de Glarus i arribar a Chur la capital de Graubunden. D'allà s'agafa una carretera cantonal fins a Flems per desviar-se per una carretera local (tipus Sant Hilari-Santa Coloma) fins a Vals. Tot un viatge iniciàtic. I com més hi penses més valores aquesta llunyania i soledat. Una obra com la Zumthor no te la pots trobar a la cantonada de la Banhofsstrasse de Zurich. Cal un espai. Cal un país. Cal un temps.

Perquè Zumthor, autor de poques obres, s'ha mostrat tossudament alçat en favor del seu país d'acollida. La majoria de les seves obres són aquí, com la primera que li donà fama universal, l'església de Sankt Benedect, de forma circular i de fusta, clavada a mitja muntanya. Aquest fet ha arrossegat els clàssics comentaris cosmopolites que han corregut a titllar-lo de "localista". A ell, que ha crescut a Basel, estudiat a Nova York, ensenyat a Munic, Graz i Santa Mònica, a les Universitats de Mendrisio i Harvard. Els nostres estimats cosmopolites, quan s'adonaran que per crear una obra universal cal arrelar-se a una país i a una història, cal militar per una cultura i una llengua?

Això és el que ha aconseguit Zumthor. Ell mateix es pregunta: el que és veritable màgia de l'arquitectura no és sino el poder d'evocar, de fer sentir? I es respon: per què posem tan poca confiança en les coses bàsiques que fan l'arquitectura: material, estructura , construcció, suports i càrregues, terra i cel i en espais que realment puguin tenir-se en compte; en espais els límits i materials dels quals, pedra, llum, aigua, fragància, receptivitat i ressonància es manipulin amb respecte i cura? . Només hi ha un camí: agradar, de forma silenciosa, fins formar part del lloc. Contribuir a l'espai. Fondre's amb el país. Aquest és per mi el valor més gran de la seva arquitectura.

El trajecte de Flems a Vals és evocador, només interrumput pels camions que la companyia Valser fa anar amunt i avall de la planta embotelladora de l'aigua més venuda a Suïssa. Perquè Vals era només això: la seu de Valser, l'aigua de Suïssa. I un modest balneari construït el 1899 i refet, amb el pitjor gust possible, els anys 60.

Fou l'any 1983 que l'Ajuntament comprà aquest vell edifici va convocar més tard un concurs, que guanyà Zumthor, amb la idea de crear un espai únic i excepcional que pogués atraure al públic fins un racó de món tan apartat. La idea original era crear les termes dins de la muntanya però ateses les dificultats es va optar per portar la muntanya a les termes. I aparagué un immens bloc gris, al vessant oriental de la conca de Vals.

Abans, però, va cladre dibuixar-lo, sentir el projecte, fer milers d'esborranys en llapis, embrutir-los amb carbonet, amb les mans, lentament, dibuixant cada línia, cada pedra, somniant un món de sensacions i records. A poc a poc. Després, el tacte del material, la pedra, quarcita de Vals. Espai i matèria. Lentitud i silenci. Però també calia imaginar-se la llum (i l'ombra), les lluentors i reflexs, la qualitat del so, tota la sensualitat de les emocions del joc de l'aigua amb la pedra. Zumthor ho resumeix molt bé: "Muntanya, pedra, aigua. Construir amb pedra, dins de la muntanya; construir de la muntaya, estant dins de la muntanya". Així es creen les màquines d'habitar i emocionar que LeCorbussier (suís de naixement) defensava. I que si Zumthor gosa matitsar al mestre és només per afegir-hi que els espais, a més de funcionar, han de ser el més bells possibles. I només amb les formes primàries, les més simples és possible. Només el més enzill és capaç de ser entès amb claredat.

Aquesta sobrietat, aquesta senzillesa hom diria que anclada en el calvinisme més sever, ha portat a una altra gran equivocació amb Zumthor, la de qualificar-lo d'arquitecte zen. Minimalista Zumthor? Al contrari, grandiós! Cal ser molt gran, enorme, per assolir un equilibre semblant entre emoció i raó. Cal haver gaudit fent cadires, com diu ell, per gaudir ara fent edificis. No, per mi no és minimalisme, és nuesa i és antivedettisme, és fugir dels domins del que ell més detesta: la "decoració i el màrqueting". Fidel als seus origens d'ebanista i artesà, Zumthor sempre ha defensat "fabricar coses, no la seva venda ni consum".

Dieu-li, com fan els que hi entenen, "recerca de la simultaneitat entre temps i espai" o "unificació del buit i el sòlid". Les Termes de Vals són el resultat d'una lluita ferotge i muda entre la pedra i un paisatge, forma i contingut, un món que es transforma. Estrats horitzontals, fines línies comprimides, jocs de llum i de so, de reflexs fugaços i de remors d'aigua, tot hi és posat per crear un espai íntim on no nedes, veus i on no et mulles, sents.

Diu Zumthor: "Per mi el edifics posseeixin un bell silenci que associo amb atributs com compustura, durada, presència i integritat, i també calidesa i sensualiat" Hi arribes per un llarg corredor que condueix a l'espai central dels banys. Aquesta àrea principal està divida en vàries piscines termals: una interior a 32º, un bany de foc a 42º i un de gel a 15º i una piscina exterior a 36º. Els banys de foc i gel els vam deixar, prudentment, pels autòctons. La Carola i jo, vam preferir un recorregut més clàssic de piscina exterior i interior, sense oblidar el bany de ressonàncies, un tub de pedra on llums i música creen una sensació íntima i d'aïllament total i de què és impossible que el Director de Recursos Humans t'hi pugui localitzar mai.

Un joc de plaers estètics i materials. Zumthor que té un llibre anomenat Atmosfera, fa precisament això: s'inventa una atomosfera absolutament irrepetible. Trepitjar la pedra amb els peus nus, colrar-se al sol amb l'esquena suaument inclinada sobre la paret de quarcita de la piscina exterior cara el vessant est de Vals, erm, abrupte i pedregós; seguir els fils d'aigua que penetren en la roca deixant enrera un surc de ferro oxidat... Tots els sentits desperts enmig del silenci trencat només per la llum que juga a cuit d'amagar amb l'aigua, uns cops divertida i plena de colors, d'altres difosa i absent.

Sostè Zumthor que els edificis han de tenir arrels tan fortes que els llocs, els paisatges semblin impossibles sense ells. Ningú ja no s'atreveix a pensar en Vals sense aquest bloc de pedra que penja en el vessant de la muntanya.

Elemental, Doctor Frankenstein

2007-01-15T11:35:00.000+01:00

I vet aquí que un dia algú de sobte s'adonà de la bellesa del paisatge, que les muntanyes, aquells regnes del fred, de llegendàries catàstrofes i de pas arriscat i sovint mortal, podien ser admirades, que hi havia un món nou al costat de la plana i de les valls, per fi el paisatge es percep, es viu amb tots els sentits.

Sembla cada dia més incontestable que els Alps, com a concepte cultural, és un invent anglès.

Si fins el segle XIX els Alps eren "només" un obstacle que calia passar a dalt d'una mula en el viatge que tot cavaller anglès calia que fes com a culminació de la seva educació camí d'Itàlia, a partir del començament del XIX es produeix aquest descobriment de la glòria de la muntanya, de l'oportunitat d'una aventura, intel.lectual i emocional, d'una manera de viure.

Són Wordsworth, Ruskin i Leslie Stephen, els primers en establir els fonaments de la Suïssa que ens ha arribat: postes de sol, llacs d'aigües blavíssimes, el muntanyisme com una fi en si mateixa, Suïssa com el pati de jugar d'Europa ("playground of Europe", com escriví Stephen, el pare de Virgina Woolf i el millor representat de l'època daurada del muntanyimse, en els 1850, quan anaven caient els cims, un darrera l'altre, finalment, conquerits).

Però a aquests, digume-ne, "intel.lectuals", els seguiran els primers turistes. Aviat es va dir que de 20 estrangers a Suïssa, 19 eren anglesos. Thomas Cook organitza el primer viatge organitzat; el 1868 Whymper escala el matterhorn i el 1868 la Reina Vicòria puja al mont Pilatus dalt d'un burro. El turisme de masses comença.

Però això no hauria sigut res sense la imatge que la literatura britànica ens deixà per sempre més. No es tracta només de Suïssa com el país on Dickens o Graham Greene viuran uns anys; es tracta de Frnakestein i Sherlok Holmes.

Per sempre més el llac Léman resta lligat a la nit de tempesta en la que els Shelly, Byron i el seu metge Polidori s'entretenen jugant a monstres a la Villa Diodati; mai no oblidarem la dramàtica "mort" de Holmes, aferrat al seu mortal enemic, l'únic que l'ha igualat en intel.ligència, el professor Moriarty, en les catarates de Reichenbach, a Meiringen.

La criatura, el monstre, l'engendre que s'inventà mary Shelly és obra de Víctor Frankenstein, un estudiant de medecina ginebrí. A Ginebra el monstre assassina el germà de Víctor i a la seva promesa; als Alps, al Montblanc, es produeix la desconsoladora trobada entre la criatura i Víctor; en el mar de gel de l'àrtic trobaran els dos la mort. La crueltat, l'amor, la soledat, l'angoixa, el drama de Frankestein no s'entendria pas sense la importància que la seva autora, de 19 anys!, dóna al paisatge en el seu relat, un personatge més que acompanya els protagonistes cap al terrible desenllaç.

I on sinó a Suïssa podia Holmes trobar el seu fat? És un relat estrany, "El problema final". Tot ell sembla només justificar-se en trobar un lloc digne per la mort del detectiu. I Connan Doyle el troba: "Es, de veritat, un lloc que imposa terror. El torrent, crescut per les neus foses, cau en un tremend abisme del que puja una pluja fina que ho embolica tot, com si es tractés del fum d'una casa que crema. El riu es precipita per una immensa sima limitada roques negres i relliscoses que s'estreny en un pou d'incalculable profunditat, d'aspecte cremós i bullint, on el corrent fa un remolí en passar-hi. El continu movimient del verd'os corrent caient des de dalt i l'espessa cortina d'aigua pulveritzada que no deixa de pujar des de l'abisme, maregen un home amb el seu clamor ensordidor constant".

És en aquesta cascada, des d'on Watson li sembla fins i to sentir un crit quasi humà, un gemec que fa l'aigua en pujar des de l'abisme, on Holmes, abraçat a Moriarty, el Napoleó del crim, mor un 5 de maig de 1981. Des de llavors, en el Museu que porta el seu nom, els seus incondicionals seguidors es reuneixen cada any, el dia de la seva mort, en una jornada d'homenatge.

No són, doncs, els Alps una creació anglesa?

De fet, ja ho resumia perfectament Alfred Hitchcock parlant de la seva pel.lícula "L'Agent Secret" ambientada precisament a Suïssa: "Em vaig fer la pregunta: Què hi ha a Suïssa? Xocolates, Alps, danses folklòriques i llacs. Amb aquest elements típicament suïssos vaig ambientar la pel.lícula. Els llacs deuen estar allà perquè la gent s'hi ofegui; i els Alps perquè la gent s'hi precipiti en els seus abismes"

Basilea

2007-01-10T10:57:00.000+01:00

Per què de totes les ciutats de Suïssa havia d'acabar agradant-me la mateixa que Pla? Podria haver escollit la bella i culta Lucerna; les paissatgístiques Interlaken, Thun o Brienz; la dolça i plàcida Berna; les majestuoses Friburg o Sant Gallen; les burgeses Ginebra o Lausanne; la vital Zurich; la sòlidament provinciana Winterthur....

I no, va i resulta que a mi també, de totes les ciutats de Suïssa que he conegut, Basilea és la que més m'agrada. Pla la tria perquè és l'única ciutat suïssa on no hi ha ni muntanyes ni llac. Un motiu tan poderós com qualsevol altre atesa la seva aversió i aclaparament pels alts cims del país ("Sembla mentida que en un mateix món existeixin els Alps i l'Empordà").

A mi m'ha agradat en canvi trobar-me amb una ciutat cruïlla de camins, amb una història cultural fascinant, barreja de tradició i modernitat, de segles d'Universitat i on als Erasmes, Paracels, Euler, Burckhard, Nietzches i Jungs s'hi sumen avui varis Premis Nobel i quasi 10.000 alumnes.

Aquest Estat-ciutat que durant anys ha representat la pàtria segura per les idees i religió de qualsevol tendència: Erasme, però també Calví, Servet i Castellio, els tres actors del drama, s'acolliren al recès d'aquesta illa de llibertat; anarquistes, comunistes i tots els istes perseguits del món (incloent-hi el primer congrès sionista). Ciutat de paus i tractats, de convenis i acords, Basilea és l'autèntic cor europeu de Suïssa. I batega amb força.

Un ciutat que ha vetllat per preservar un casc antic amb seny i cura, on passejar no és una aventura ni ser peató un crim, i on avui viu l'esclat de l'arquitectura moderna puntera, dels Herzog i de Meuron (Premis Pritzker) i de Peter Zumthor (Premi Mies van der Rohe), basilencs, però on els Botta, Gerhy, Calatrava o Renzo Piano també hi estan deixant petjada. Seu de l'únic Museu d'Arquitectura del país -que ja deu voler dir alguna cosa-, hom hi té la sensació que les coses es fan amb una estratègia real de ciutat, amb una planificació acurada, fonamentada en uns criteris de practicitat i accessibilitat pels ciutadans, tan allunyada de la ciutat fulletó turístic que estem acostumats a patir els barcelonins.

La Basel del club de futbol on Gamper feu de capità, del club del qual una de les llengendes barcelonistes diu que en va triar els colors blau-grana que ell defensava; i la seu de la mítica final de la Recopa que el Barçà guanyava en un llunyà 16 de maig de 1979, apoteosi del barcelonisme i del catalanisme en uns temps que somiaven construir un país...

La Basel feu de la indústria químico-farmacèutica, que representa per Suïssa la quarta part del seu creixement total; aquesta Basel emprenedora dels Srs. Geigy, Clavel i Sandoz que des dels anys 1758 han sigut capaços de crear el cinquè grup farmacèutic més important del món, l'actual Novartis; o del Sr. Fritz Hoffmann-La Roche, que en el 1896 porta a terme el que en aquella època constituia una idea revolucionària: elaborar medicaments a escala industrial i vendre'ls en el mercat internacional (i que els seus descendents, avui la tercera família més rica de Suïssa semblen continuar pel mateix camí). Tots ells, en aquesta espècie de "Basel Bio valley" industrial en què s'ha convertit la regió donen treball a 63.000 suïssos i generen al país una riquesa de 103.000 milions de francs suïsos.

Aquesta és la Basilea que es trobaran.

Una ciutat, un emplaçament, un riu. El Rhin hi fa una corva de ballesta tot just arribar-hi. El Rhin que hem vist rierol als grisons i que ensopit es dilueix al llac de Constança, pren força per obrir-se camí fins arribar a Schauffaasen i entrebancar-se en les catatares més grans d'Europa. Pur foc d'encenalls. Aquest riu que porta l'ànima europea nedant per les seves aigües s'accelera arribant a Rehinau i assoleix una majestuosa presència a Basilea. Pla no se'n casa de mirar-lo des de la seva habitació de l'Hotel dels Tres Reis (el millor hotel de Basel, per cert). Afageixin el divertit espectacle de veure creuar les barques que des de fa més de 150 anys travessen les dues vores del riu mogudes nómés per l'impuls del corrent, preses avui per turistes àvids d'acció. Basilea, que compta amb dos ports fluvials, és també un punt de pas clau per l'intercanvi de mercaderies entre el Mediterrani i el Mar del Nord. La distància entre Basilea i Rotterdam, que és considerada "aigües internacionals" són 832 km, uns tres o quatre dies de viatge. I valgui la pena apuntar que el 15% de les exportacions suïsses utilitzen aquest canal. S'ha acabat doncs l'idíl.lic i pacifíc Rhin, per transformar-se en una via poderosa de comerç i negocis.

No ho dubtin pas, comprin qualsevol bitllet de low cost a clikair o easyjet i facin cap a Basilea. A l'aeroport ja viuran la primera sorpresa: al igual que l'estació de trens, és compartit amb França i Alemnya. I després, es perdin pels seus carrers i places. Agafin qualsevol de les rutes que se'ls proposa: per exemple, la de Paracels, el més famós de tots els alquimistes (amb perdó de Dumbledore), que va viure en el segle XVI i ensenyà, després de doctorar-se a Viena, a la Universitat de Basilea. Mantenia que els elements dels cossos compostos eren sal, sofre i mercuri, que representaven respectivament a la terra, l'aire i l'aigua; al foc el considerava com a imponderable o no material. No obstant, creia en l'existència d'un element per descobrir, comú a tots, del qual els quatre elements dels antics eren simplement formes derivades. A aquest element principal de la creació Paracels el va anomenar alcaest, i mantenia que si fóra trobat podria ser la pedra filosofal, la medicina universal i el dissolvent irresistible. Els seus estudis, en qualsevol cas, van revolucionar el món de la medicina, llavors encara anclada en les teories de Galè. Va produir cures i medicaments amb l'ajuda de minerals per destinar-los a la lluita del cos contra les malalties, de les que en descobrí moltes característiques (sífilis, goll, ...). Alquimista o precursor de l'homeopatia? Joan Perucho en ret un homenatge al seu llibre "Botànica oculta o el fals paracels". Perucho hi barreja, màgicament, narracions basades en tractats de botànica i màgia, amb Paracels i els Beatles, i el doctor Livingstone i Maquiavel i Pinito de Oro. Se l'enduguin prestat de qualsevol biblioteca de Barcelona (que és, potser, les Bibiloteques, l'únic que l'Ajutament socialista ha fet bé a la ciutat) i el llegeixin mentre s'asseuen en algun banc de les places del Fischmarkt, Münsterplatz o Marktplatz, davant de l'edifici de l'Ajuntament.

I després agafin per l'Agustineestrasse i canviïn de personatge. Per exemple, Holbein. Trobaran la ruta perfectament senyalitzada d'aquest pintor alemany que s'instal.là Basilea als vint anys. Contemporani d'Erasme i Luter, treballà com il.lustrador de l'Elogi de la Follia d'un i de la traducció de la Bibilia de l'altre. Autor d'una obra immortal com és Els Ambaixadors (amb la increïble anamorfosi de la calavera), retratà personatges com Paracels, Thomas Moore i Eric VIII i d'altres membres de l'aristocràcia anglesa fruit de la seva estada a Londres. Es perdin una mica, que els convé, pels carrers estrets de la Münstenberg o la Pfeffergässlein i si cal, entrin a la catedral a fer un cafè, que amb la practicitat suïssa característica, a falta de feligresos fem clients, o sigui que es trobaran en un cafè dins de la mateixa església. Dono per suposat que reservaran el temps suficient per visitar el Museu Tinguely, el Kunstmuseum i l'Schaulager
fins el Museu de Titelles. Els allibero dels altres 36 museus de la ciutat.

I si vostès tenen inquietuds, que les tenen, no dubtaran pas en seguir les obres que són la Basilea del demà. Una Bassel (re) feta per Herzog i DeMeuron, Premis Pritzer el 2001, que des de la seu de l'edifici Ricola, a Leufen, no han parat (la Tate Gallery de Londres, l'Edific Fòrum, l'estadi de futbol de Munich...), involucrant-se en la seva ciutat en projectes com el de la Schützenmattstrasse (1984-1994), la cabina de control ferroviari de l'estació de Basilea, edificis per Sandoz i Roche, l'Estadi de la ciutat i darrerament l'urbanització del Dreispitz, el barri "sòtan" de Basilea. Ens afartaerem de Herzog ben aviat perquè són ells els autors del nou Estadi Olímpic de Pequín. Aquesta arquitectura herzogdemeuroniana ha acabat per representar una manera d'entendre la "modernitat suïssa", basada en el contrast entre el laconisme de les formes i l'eloqüència de la matèria " (experts dixit). I potser sí que tenen raó. Vegi's una altra firma d'arquitectes basilencs, els Diener&Diener, l'arquitectura silenciosa de la seu de Novartis, per exemple. Però vostès no es conformaran amb arquitectes locals i voldran veure obres de Renzo Piano, Mario Botta o Gehry. Cap problema: només cal que visitin la seu de la Fundació Beyeler, el Museu Tinguely o la seu de Vitra Museum Design, respectivament.

I començaran a pensar que potser ja està bé de veure coses. I sense adonar-se es trobaran davant del Rhin on veuran creuar els bots. I pujaran, ho sé, al "Wilde Maa" o a l"Ueli", dos de les barcasses que connecten les dues voreres del Rhin, el Gross amb el Klein Bassel. Sense vergonya. Facint-ho. Però no oblidin de comprar abans un paquet de les famoses galetes de Basel, les Basler Leckerli.

I quan el sol es pongui, les pedres de la ciutat es torrin, daurades, les aigües del Rhin fugin cap un blau cendra mandrós, a mercè del corrent, s'adonaran que no, vostès no podran anar pas a dormir a l'Holtel des Trois Rois, l'Hotel que s'alça just al mig de la corva de ballesta del riu, des d'on els semblarà veure en Pla mirar-los, sorneguer, sabent que també per vostès Basilea és la ciutat que més els ha agradat de Suïssa.

Teoria hegeliana sobre els passos zebra suïssos

2007-01-09T10:32:00.000+01:00

És a dir: per què TOTS els cotxes s'aturen en els passos zebra suïssos?

Hem d'entendre, amb Hegel, que els conductors suïssos són lliures i autònoms i en aturar-se exerceixen una espontaneitat radical de l'acció del subjecte i de la instància avaluadora de la pròpia acció? Realment els cotxes s'autodeterminen, dissolent tota limitació imposada?

Hegel afirma també que per a què "l'obediència a l'ordre temporal hagi de ser compatible amb el fi subjectiu individual; i l'interès privat assoleixi la seva satisfacció" cal que el dret i l'estat siguin justos i independents del interessos privats, però també que l'estat sigui "fort, una esfera de real necessitat exterior" i "una natura ferma que es posi davant de la consciència".

S'aturen doncs per un exercici de llibertat, per una educació vial incorporada a l'ADN o per què la multa de no fer-ho els envia a la misèria més absoluta?

No tinc encara la resposta. Però és una delícia, en qualsevol cas, els segons de sociabilitat que es produeixen en els passos zebra suïssos. Acostumats a la sabana africana barcelonina i al seu cercle de la vida automobilístic, perdre aquests 10 segons en aturar-se, saludar-se (és de molt mala educació no agrair al conductor que s'hagi aturat) i arrancar de nou dóna un punt de res publica i civilitat envejable. Hi sumin que els vehicles no són els amos de les ciutats, que el transport públic és prioritari, que els cotxes circulen a una velocitat reduïda i, en zones residencials, reduidíssima, que no acostumen a provocar estrèpits, i que els conductors palesen, en general, una educació cívica altíssima.

De fet, a Suïssa els vianants saben que poden travessar pels passos zebra dels carrers amb la mateixa tranquil·litat que ho farien pel menjador de casa seva.

És aquesta idea d'ordre, d'endreça, d'equilibri, de puntualitat, però també de "mecanització" i reglamentació de la vida que es filtra a Suïssa en cada cantonada. Josep Pla, a qui Suïssa li queia irremiablement a sobre deia que "el país està tan sobiranament ben arreglat, que us fa sentir brutalment que sou un lamentable salvatge. Us ho fa sentir tant, que de vegades perdeu la serenitat i trobeu que la vostra salvatgeria us agrada força".

I acaba rematant: "en general, aquest païssos (civilitzats, ordenats....)... són fet essencialment per a persones una mica bullides, discretes i lleugerament evaporades".

Se'm posa cara de lluç en els passos zebra, què volen fer-hi, però és tan agradable!

Gassol, Bertrana i Tarradellas, Laussane, 9 de gener de 1944 (i2)

2007-01-08T11:12:00.000+01:00

"Sento que progresso perquè començo a no entendre res de res". Gassol llegeix la frase de nou. Aquestes paraules, del poeta i novel.lista suís, Charles F. Ramuz, nascut i mort a Lausanne, autor del llibret d'Història d'un Soldat, que Stravinski musicà el 1918, li agraden especialment. Tenen un no sé què de biogràfic. Va ser una bona idea, definitivament va ser una bona idea dir-li a l'Aurora que sí, que l'ajudaria a traduir Ramuz.

Però es fa tard i sap que en Tarradellas sopa d'hora. I l'Antònia fa una escudella inigualable. Es posa l'abric, es corda el gafet del corbatí i s'arregla amb les mans els cabells, cap enrera. Surt al carrer, enblanquinat per la neu. S'esmuny pel barri vell de Lausanne, l'Hotel de Villle i els carrerons d'aquesta ciutat on viu sol (la dona malalta i el fills són a Mèxic), lluny de la Selva del Camp on va néixer i de la Catalunya on fa ja 8 anys que va sortir-ne.

També ell va haver de fugir de Barcelona el 36! Ell, ironies del destí, que va ajudar a tants a anar-se' camí de l'exili mitjançant el seu esforç personal, es veu obligat a restar a França davant les amenaces de mort rebudes. A aquest primer exili de les primeries de'octubre del 36 li seguirà el del 39. Primer a França d'on, perseguit ples nazis, entrarà clandestinament a Suïssa. Gassol fou un d'aquells catalans que perderen la guerra vàries vegades seguides.

L'impressionat catedral de Lausanne el recorda de sobte que cal trucar Vidal i Barraquer la propera setmana. S'arribarà a Friburg a veure el seu amic. Potser hi hagi una oportunitat per tornar a Catalunya novament ara que la segona guerra mundial sembla canviar de signe. Potser sí. Sempre potser amb Catalunya! Quina desesperança! Quin desconsol!

Potser sí que amb Macià, el President amic, podríem haver avançat! Gassol seguí a Macià des del seu primer exili el 1924, participà amb ell en els Fets de Molló amb ell fou empresonat; viatjaren a Cuba on creen el Partit Separatista català, i de retorn a Europa, frustat un intent d'entrada a Suïssa, s'establexien a Bèlgica. Amb la caiguda de Primo de Rvera tornaran a Catalunya.... La resta és sabut:fundador d'ERC, serà amb Macià al balcó de la Generalitat aquell 14 d'abril (i li redactarà el discurs al President) i al primer Govern de la Generalitat restablerta; serà amb Macià també el dia del seu enterrament, prounciant l'oració fúnebre.

Potser sí que amb Companys, amb qui resta també fidel, abans, durant i després dels fet d'octubre. Un Companys a qui ha de susbtituir interinament durants unes setmanes de la primavera del 1936, esdevenint així, ell, Ventura Gassol, President de la Generalitat...

Hi pensa ara, de baixada ja cap el llac Léman, i el somriure es torça en mueca. Companys assassinat, la Generalitat dissolta en el Consell Nacional Català de Londres, la guerra mundial....Potser Catalunya. Potser sí....

Potser Tarradellas. Amb ell fundà ERC, amb ell col.laborarà en els governs Macià i Companys, amb ell ... soparà aquest vespre. Qui li hauria dit a en ventura Gassol que deu anys després, en la mateixa sessió del parlament que escollí Tarradellas President l'escollirien a ell President del parlament català a l'exili!

"Res no neix sinó de l'amor i res no es fa sinó des de l'amor; només cal tractar de conèixer els diferents graus d'amor". Sí, ha fet bé Gassol d'acceptar la proposta de Bertrana. Es conegueren en el seu temps de Conseller de Cultura i ara a l'exili les trobades, l'amistat i la nostàlgia de Catalunya els han unit encara més. Ell admira la força i llibertat d'aquesta dona; ella, l'amistat insubornable d'ell. Es tracten de "germans" i comparteixen les mateixes passions (la literatura, la música) i angoixes (els seus, les seves feines). Bertrana marxarà després a Prada i finalment, torna a Catalunya el 1949 on morirà el 1974. No escriurà mai una línia del temps viscut durant la dictadura. Gassol, veurà morir la seva dona aquest mateix any de 1944, la fi de la guerra mundial sense que per Catalunya res millorés, es tornarà a casar a Lausana, s'establirà a França, primer a la Turena francesa i a Tours després, escriurà i guanyarà nombrosos premis als Jocs Florals i tornarà a Catalunya dos setmanes després de les primeres eleccions democràtiques a Espanya. Mor el setembre de 1980.

Fou una pàtria, va morir tan bella. Potser Catalunya.